26 de gen. 2013

YO FUÍ MASÓN





Confesiones de un antiguo masón

Maurice Caillet, venerable de una Logia francesa, revela secretos en “Yo fuy masón”

MADRID, jueves, 6 noviembre 2008 (ZENIT.org).- Maurice Caillet, venerable de una Logia francesa durante 15 años, desvela secretos de la Masonería en un libro recién publicado por "LibrosLibres" con el título "Yo fui masón".
Rituales, normas de funcionamiento interno, juramentos y la influencia en la política de esta organización secreta salen ahora a la luz, en particular las implicaciones del juramento que obliga a defender a otros "hermanos" masones.
El volumen desvela también la decisiva influencia de la Masonería en la elaboración y aprobación de leyes, como la del aborto, en Francia, de la que él, como médico, participó activamente.
Caillet, nacido en Burdeos (Francia) en 1933, especializado en Ginecología y Urología, practicó abortos y esterilizaciones antes y después de que gozasen de amparo legal en su país. Miembro del Partido Socialista Francés, llegó a alcanzar cargos de relevancia en la Administración sanitaria.
--¿Cuándo entra usted oficialmente en la Masonería?
--Maurice Caillet: A principios de 1970 me convocaron para una posible iniciación. Yo lo ignoraba prácticamente todo acerca de lo que me esperaba. Tenía 36 años, era un hombre libre y nunca me había afiliado a sindicato ni partido político alguno. Así pues, una tarde, en una discreta calle de la ciudad de Rennes, llamé a la puerta del templo, cuyo frontón estaba adornado por una esfinge de alas y un triángulo que rodeaba a un ojo. Fui recibido por un hombre que me dijo: "Señor, ha solicitado ser admitido entre nosotros. ¿Su decisión es definitiva?, ¿está usted dispuesto a someterse a la pruebas? Si la respuesta es positiva, sígame". Hice un gesto de aquiescencia con la cabeza. Me puso entonces una venda negra sobre los ojos, me cogió por el brazo y me hizo recorrer una serie de pasillos. Empecé a sentir cierta inquietud, pero antes de poder formularla oí cómo se cerraba la puerta detrás de nosotros...   


--En su libro "Yo fui masón" explica que la masonería fue determinante en la introducción del aborto libre en Francia en 1974.  
--Maurice Caillet:  La elección de Valéry Giscard d'Estaing como Presidente de la República francesa en 1974 llevó a Jacques Chirac a ser elegido Primer Ministro, teniendo éste como consejero personal a Jean-Pierre Prouteau, Gran Maestre del Gran Oriente de Francia, principal rama masónica francesa, de tendencia laicista. En el Ministerio de Sanidad colocó a Simone Veil, jurista, antigua deportada de Auschwitz, que tenía como consejero al doctor Pierre Simon, Gran Maestre de la Gran Logia de Francia, con el cual yo mantenía correspondencia. Los políticos estaban bien rodeados por los que llamábamos  nuestros "Hermanos Tres puntos", y el proyecto de ley sobre el aborto se elaboró con rapidez. Adoptada por el Consejo de Ministros en el mes de noviembre, la ley Veil fue votada en diciembre. ¡Los diputados y senadores masones de derechas y de izquierdas votaron como un solo hombre!
--Usted comenta que entre los masones hay obligatoriedad de ayudarse entre sí. ¿Sigue siendo hoy así?
--Maurice Caillet: Los 'favores' son corrientes en Francia. Ciertas logias tratan de ser virtuosas, pero el secreto que reina en estos círculos favorece la corrupción. En la Fraternal de los Altos Funcionarios, por ejemplo, se negocian ciertas promociones, y en la Fraternal de Construcciones y Obras Públicas se reparten los contratos, con consecuencias financieras considerables. 
 
--¿Usted se beneficio de esos favores?
--Maurice Caillet: Sí. El Tribunal de Apelación presidido por un "hermano" se pronunció sobre mi divorcio ordenando costas compartidas, en lugar de ponerlas todas a mi cargo, y redujo la pensión alimenticia a la ayuda que debía prestar a mis hijos. Tiempo después, tras tener un conflicto con mis tres socios de la clínica, otro "hermano masón", Jean, director de la Caja de la Seguridad Social, al enterarse de este conflicto, me propuso asumir la dirección del Centro de Exámenes de Salud de Rennes.  
 
--¿Afectó a su carrera profesional el abandono de la masonería?
--Maurice Caillet: Desde entonces no he encontrado un puesto en ninguna administración pública o semipública, a pesar de mi rico currículum.

--¿En algún momento tuvo amenazas de muerte?
--Maurice Caillet: Tras ser despedido de mi puesto de trabajo de la administración y comenzar a pleitear contra dicha decisión arbitraria, recibí la visita de un "hermano" de la Gran Logia de Francia, catedrático y secretario regional de Fuerza Obrera, quien me dijo con la mayor frialdad que si pleiteaba ante la magistratura laboral ‘ponía en peligro mi vida' y él no podría hacer nada para protegerme. Nunca imaginé que podría estar amenazado de muerte por conocidos y honorables masones de nuestra ciudad.  
 
--Usted era miembro del Partido Socialista y conocía a muchos de sus "hermanos" que se dedicaban a la política. ¿Podría decirme cuántos masones hubo en el Gobierno de Mitterrand?
--Maurice Caillet: Doce. 

--Y, ¿en el actual de Sarkozy?
--Maurice Caillet: Dos.  

--Para un ignorante como yo, ¿podría decirme cuáles son los principios de la masonería?
--Maurice Caillet: La masonería, en todas sus obediencias, propone una filosofía humanista, preocupada ante todo por el hombre y consagrada a la búsqueda de la verdad, aun afirmando que ésta es inaccesible. Rechaza todo dogma y sostiene el relativismo, que coloca a todas las religiones en un mismo plano, mientras que desde 1723, en las Constituciones de Anderson, ella se erige  a sí misma en un plano superior, como "centro de unión". De ahí se deduce un relativismo moral: ninguna norma moral tiene en sí misma un origen divino y, en consecuencia, definitivo, intangible. Su moral evoluciona en función del consenso de las sociedades.

--Y, ¿cómo encaja Dios en la masonería?
--Maurice Caillet: Para un masón, el concepto mismo de Dios es especial, y eso si es que se le menciona, como en las obediencias llamadas espiritualistas. En el mejor de los casos es el Gran Arquitecto del Universo, un Dios abstracto, pero solamente una especie de "Creador-maestro relojero", como le designa el pastor Désaguliers, uno de los fundadores de la masonería especulativa. A este Gran Arquitecto se le reza, si se me permite la expresión, para que no intervenga en los asuntos de los hombres, y ni siquiera se le cita en las Constituciones de Anderson.

--¿Y el concepto de la salvación?
--Maurice Caillet: Como tal no existe en la masonería salvo en el plano terrenal: es el elitismo de las sucesivas iniciaciones, aunque éstas puedan considerarse pertenecientes al ámbito del animismo, según René Guènon, gran iniciado, y Mircea Eliade, gran especialista en religiones. Es, también, la búsqueda de un bien que no se especifica en ninguna parte... puesto que la moral evoluciona en la sinceridad, la cual, como todos sabemos, no es sinónimo de verdad.

--¿Cuál es la relación de la masonería con las religiones?
--Maurice Caillet: Es muy ambigua. En principio, los masones proclaman con firmeza una tolerancia especial hacia todas las creencias e ideologías, con un gusto muy marcado por el sincretismo, es decir, una coordinación poco coherente de las diferentes doctrinas espirituales: es la eterna gnosis, subversión de la fe verdadera. Por otra parte, la vida de las logias, que ha sido mía durante 15 años, revela una animosidad particular contra la autoridad papal y contra los dogmas de la Iglesia católica. 
 
--¿Cómo comenzó su descubrimiento de Cristo?
--Maurice Caillet: Yo era racionalista, masón y ateo. Tampoco estaba bautizado, pero mi mujer Claude estaba enferma y decidimos ir a Lourdes. Mientras ella estaba en las piscinas, el frío me obligaba a refugiarme en la Cripta, donde asistí, con interés, a la primera misa de mi vida. Cuando el cura, al leer el Evangelio, dijo: ‘Pedid y se os dará; buscad y hallaréis; llamad y se os abrirá', se produjo un choque tremendo en mí porque esta frase la oí el día de mi iniciación en el grado de Aprendiz y la solía repetir cuando, ya Venerable, iniciaba a los profanos. En el silencio posterior -pues no había homilía- oí claramente una voz que me decía: ‘Bien. Pides la curación de Claude. Pero ¿qué ofreces?'. Instantáneamente, y seguro de haber sido interpelado por Dios mismo, sólo me tenía a mí mismo para ofrecer. Al final de la misa, acudí a la sacristía y pedí Inmediatamente el bautismo al cura. Éste, estupefacto cuando le confesé mi pertenencia masónica y mis prácticas ocultistas, me dijo que fuera a ver al arzobispo de Rennes. Ese fue el inició de mi itinerario espiritual.



SIGNES   DEL  TEMPS


PENSAMENTS ECLESIALS CONCRETS sobre alguns SIGNES DEL NOSTRE TEMPS

Des de fa un temps,cada cop que es mor  algun capellà sobtadament; quan m’adono que alguns capellans van perdent el cap paulatinament; cada vegada que algun capellà major de 75 anys accepta la pressió dels responsables d’algun bisbat per seguir exercint de rector de la parròquia; quan alguns capellans, a mesura que es van fent grans, se’ls hi dóna més responsabilitats parroquials, de dues o tres parròquies..., tinc els mateixos pensaments.

En primer lloc, torno a verificar, i em sap greu, la poca cura que tenim de nosaltres mateixos forces (massa) capellans, homes sols i sovint solitaris que tenim moltes dificultats per atendre la nostra salut i les nostres necessitats. La poca cura que tenen de la nostra vida quotidian...Continua llegint


  • PENSAMENTS ECLESIALS CONCRETS sobre alguns SIGNES DEL NOSTRE TEMPS

    Des de fa un temps,cada cop que es mor algun capellà sobtadament; quan m’adono que alguns capellans van perdent el cap paulatinament; cada vegada que algun capellà major de 75 anys accepta la pressió dels responsables d’algun bisbat per seguir exercint de rector de la parròquia; quan alguns capellans, a mesura que es van fent grans, se’ls hi dóna més responsabilitats parroquials, de dues o tres parròquies..., tinc els mateixos pensaments.

    En primer lloc, torno a verificar, i em sap greu, la poca cura que tenim de nosaltres mateixos forces (massa) capellans, homes sols i sovint solitaris que tenim moltes dificultats per atendre la nostra salut i les nostres necessitats. La poca cura que tenen de la nostra vida quotidiana i domèstica, els responsables diocesans.

    En segon lloc, m’adon  de la intempèrie en què els capellans diocesans estem econòmicament, en quant al lloc on viure, i en altres precarietats, que ens condicionen de tal manera que no ens permeten jubilar-nos de responsabilitats pastorals a una edat com la gent normal i corrent.

    En tercer lloc, interpreto les morts (sobre tot de repent), les malalties físiques i psíquiques dels capellans, les acceptacions d’allargament de la jubilació, com uns signes dels temps, com uns crides, com unes ocasions en les que la realitat viscuda ens encamina a respondre, a canviar profundament els nostres esquemes mentals i les nostres estructures parroquials i eclesials.

    I em pregunto: per què els nostres responsables diocesans, bisbes, vicaris i consells episcopals, sembla que no acaben de captar aquests signes?. Per què no afronten la realitat amb objectivitat, realisme i donant alternatives de present i de futur?. Com és que no es promou un pla global per zones (barris i comarques) que precisi el nombre de parròquies necessàries i quines funcions pastorals , socials o culturals, es donen als locals de les actuals existents?. Per què no es planifica la distribució dels espais eclesials i dels efectius humans, d’una manera racional, a partir de les necessitats pastorals reals, i a través de les decisions democràtiques dels propis interessats dins de les comunitats cristianes?. Així ho han fet molta part dels Bisbats francesos. Així també molts d’aquests bisbats i els dels altres països han anat preparant amb anys, el desenvolupament d’equips de laics, laiques, religiosos, religioses, diaques i capellans que coordinen i animen la pastoral d’unes unitats pastorals que integren tota la realitat cristiana de la zona: Parròquies, moviments, escoles cristianes, grups, comunitats, etc. Què passa que en les nostres diòcesis no es realitza el mateix, imitant el que fa prop de 90 anys ja fan els moviments d’ Acció catòlica en la seva manera d’organitzar-se, on els capellans no “manen” sinó que acompanyen i formen equip?. Per què no es troben diferents alternatives de vivenda (canvis profunds en les residències de capellans, pisos tutelats, ...) adequades a cada cas, pels capellans grans, que permetin que el capellà quan tingui ja els 65 tingui lloc apte i no li faci basarda anar-hi?.

    Potser fan por tots aquests canvis?. Potser es preveuen com desequilibradors i que afectaran tot el conjunt de l’església?. Potser no es té prou confiança en els laics i laiques?. Potser es vol deixar que ho facin els responsables diocesans que vindran darrera, quan s’ho trobaran encara més difícil, per no dir poc preparat i impossible? . O és que hi ha altres plans, altres alternatives que s’estan treballant i desconeixem?. Si és així caldria conèixer-les per debatre-les entre tots. Si no és així, seguirem demanant al Senyor que ens doni més fe i confiança, que al cap i a la fi són el contrari de la por.





Carta abierta a Benedicto XVI
Posted: 31 enero, 2013

“Y no llaméis padre nuestro a nadie en la tierra; porque uno es vuestro Padre, el que está en los cielos” (Mt 23,9)
CARTA ABIERTA A BENEDICTO XVI
CLELIA LURO DE PODESTÁ, viuda de Monseñor Jerónimo Podestá, presidenta honoraria de la Federación Latinoamericana de Sacerdotes Casados, presidenta del Movimiento Helder Cámara, jerocle@gmail.com, 26/01/13
BUENOS AIRES (ARGENTINA).
ECLESALIA, 31/01/13.- Estimado Benedicto XVI, nuestro hermano mayor.
Soy Clelia Luro de Podestá, la compañera de vida y de lucha de Jerónimo Podestá Obispo.
Helder Cámara arzobispo de Olinda Recife Brasil, que nos entregó en Roma junto con 2.900 obispos del mundo entero, el Concilio Vaticano II, nos marcó el camino en nuestras vidas, él unió nuestras manos y nos dio su bendición acompañando a Jerónimo en el caminar que Dios le marcaba.
Por una amenaza a muerte de la triple A tuvimos que partir al exilio. Nuestro primer destino fue Roma donde Jerónimo quería entrar al Vaticano anunciándoles el baño de sangre que se cernía sobre nuestra Patria, para que la Iglesia como Institución actuara para evitarlo, pero Roma guardó silencio. En Argentina, los que conducían el Episcopado, con su silencio cuando no con su bendición, acompañaban el Proceso Dictatorial mientras unos pocos lucharon y fueron mártires derramando su sangre.
Después de la Partida de Jerónimo en el año 2000, yo dediqué mis días a entregar nuestra historia en varios libros. En el año 2011 viajé a Roma a presentar la autobiografía de Jerónimo a través de sus escritos “Jerónimo Obispo, Un Hombre entre los Hombres”, y lo hice llegar a sus manos con una carta.
Tengo en espera un libro de cartas y otro de “relato de viajes” que es la historia de cómo nació el Movimiento de Padres Casados.
Con Jerónimo Obispo hemos caminado el mundo de la mano. Así como Pablo eligió irse a caminar con los “gentiles”, con los que sufren persecución por la misma iglesia, por los Derechos Humanos, por ser fieles a sus conciencias o por luchar por la justicia, nosotros hemos recorrido varios países de Europa desde el primer Congreso Internacional en Ariccia, realizado a metros de Castel Gandolfo, donde Pablo VI pasaba su descanso en el verano.
Para Jerónimo era su Diócesis la Diáspora, la de todos aquellos que por ser fieles a su conciencia comenzaban a transitar Caminos de Libertad. En ese entonces éramos en el mundo 130.000 sacerdotes casados. Allí llegó la prensa Mundo Visión y muchos medios que nos entrevistaban pero siempre fueron respetuosos en sus publicaciones, lo mismo que en el Congreso en Ariccia de 1987. No existía para el Pueblo de Dios escándalo alguno.
Roma mientras tanto callaba, mientras, se iba gestando el Movimiento. Su política fue el silencio pensando que así moriría, pero no fue así, se fundó la Federación Internacional que reunió varios países de Europa.
Los años pasaban y el Movimiento crecía y después de recorrer otros países de Europa con Jerónimo, comenzamos nuestros viajes por 9 países de Latinoamérica donde siempre encontrábamos pequeños grupos y así se fue formando la Federación Latinoamericana.
Brasil siempre fue fuerte y organizado porque gozaban de un Episcopado, la C.N.B.B., que a veces los acompañaban o al menos no los censuraban como en otros países. Algunos, como Dom Pablo Evaristo Arns, Dom Lorscheider, Dom Valdir y otros animando a Jerónimo, dándole también fuerza y alegría.
El pueblo no sufre escándalo, más bien se pregunta porqué no se puede ejercer el ministerio en pareja.
Tantos años han pasado de esta realidad y gracias a nuestras presencias el tema del sacerdote casado entró culturalmente en el mundo de hoy.
Con mucho respeto le escribo estas líneas a mi hermano mayor Benedicto XVI, siento que hemos perdido el rumbo, son muchos los que están llamando la atención a Roma: Jerarquías, sacerdotes en ejercicio, que demuestran que el tiempo esta maduro, es un Signo de los Tiempos. Habría que preguntarse ¿porqué se escandalizan los que se escandalizan y quiénes son?
Los sacerdotes que han optado por vivir en libertad y sobre los que ya no pesa en su conciencia la ley del celibato, comprometen su vida siendo fieles a su vocación primigenia, y, unidos a una mujer recibiendo el sacramento del matrimonio, muchas veces bendecido por hijos, en el mundo de hoy son un ejemplo de parejas unidas en una vocación cristiana de ayudar a parir la historia, integrándose en la vida socio-cultural y política de su pueblo.
Escándalos son los que nuestra querida Iglesia nos da a través de la prensa con historias de pedofilia, de sacerdotes que por una ley viven un amor clandestino para dolor de la mujer y que no son libres de reconocer a sus hijos. Escándalos son los problemas económicos del Vaticano que aparecen cada tanto en la prensa. Le aseguro que hoy no son los sacerdotes casados los que dan escándalo.
He querido llegar a sus manos porque recibí por email las “Nuevas facultades de la Congregación para el Clero sobre la dimisión del estado clerical” (IV Simposio de Derecho Canónico 27-29 de septiembre de 2011) concedidas por el Papa a esa Congregación. Esa carta, sin espíritu evangélico sino con un idioma de Derecho Canónico, es escandalosa, podría ser de la Edad Media. Controles y sanciones a miles de sacerdotes del mundo entero que como se menciona muchas veces en La Carta “son escandalosas”. “Los príncipes de las Naciones las dominan con imperio, mas no habrá de ser así entre vosotros, sino que el que manda será servidor de todos…” (Mc 10, 42-43). Espero que no lo enojen mis palabras pero son dichas con Fe y de buena Fe.
Debemos volver al Vaticano II donde se dice que la Iglesia era el Pueblo de Dios en marcha, donde se nos habla de la primacía de la conciencia, donde se nos habla de una Iglesia Colegiada no dividida. Para eso Jesús, que fue laico y llegó a ser sacerdote, cuando murió en la cruz nos dejó su mensaje: “Que todos sean uno para que el mundo crea” (Juan 17:21 frase que eligió Jerónimo como su lema de obispo).
¿Es tan difícil unirnos cuando hay un solo mensaje, el de Amor, de Justicia y de Paz? ¿O será éste el momento necesario en el que todo el “Pueblo de Dios en Marcha” convoque a un nuevo Concilio Vaticano Ecuménico?
Dios nos está dejando tocar fondo para que despertemos y comencemos a construir en pos de la Plenitud Humana, sin temor y con Esperanza, esa Esperanza que no falta en los Profetas siendo éstos fieles a la Luz. (Eclesalia Informativo autoriza y recomienda la difusión de sus artículos, indicando su procedencia).
Clelia Luro de Podestá
-oOo-










"Són els avis els que poden transmetre la fe a fills i néts”

(Carla Herrero Nebot/CR) “Davant la devallada de la fe entre els més joves, la gent gran hi pot fer molt”. Explica Sergi Oliva, coordinador diocesà de Vida Creixent de Barcelona. “Una part important de la nostra feina és fer que la fe continui i són els avis els que poden transmetre la fe a fills i néts”.
Aquest dissabte, el moviment Vida Creixent celebra la XV diada de la gent gran i dels seus patrons, Simeó i Anna. El seu coordinador diocesà explica que la principal preocupació del grup és avui dia “continuar amb la fe i que els més grans puguin ser atcius. Que malgrat ser jubilats sàpiguen que tenen molta feina a fer”.
"La situació econòmica actual també està afectant els més grans. Estem acollint i recollint familiars arran de la crisi i l’atur perquè les pensions de jubilació són molt minses”, explica Oliva. “Creiem que la relació de la societat amb la gent gran és pobre perquè avui el que més es valora és la joventut i potser també la maduresa, però no la vellesa, que queda arraconada” afirma contundent. “Fer-se gran és dur, ademtre-ho també, però quedar-se sol és el pitjor”. “La soledat amoïna molt a la gent gran i per això el que fem al grup és acollir-los i fer que gaudeixin de les coses importats de la vida”, comenta Oliva.
Per celebrar la Candelera i els patrons de Vida Creixent, l’arquebisbe de Barcelona, Martínez Sistach, presidirà una missa aquest dissabte a les cinc de la tarda a la basílica de Sant Josep Oriol de Barcelona.

15 de gen. 2013

LA VIDA NATURAL







LA   VIDA   NATURAL
Dietrich  Bonhoffer

 -  El  concepte del  "natural"  ha  caigut  en  descrèdit  en  l'Ètica   "evangèlica"...   s'ha  perdut   en:  - l'obscuritat  de  la  pecaminositat  general...
                                                          o
                       - la  lluentor   de  l'etapa  primitiva  de  la  creació...
- eliminat  del  "pensament  evangèlic",   desenvolupat  pel  pensament  "catòlic"...   el  concepte  del  "natural"   significa  una  gran  pèrdua  objectiva  per  al  "pensament-evangèlic"...

-  el   natural és  el  que  està  orientat  a  la   vinguda  de  Jesucrist...   "el  no-natural" és  el  que  es  tanca  a  la  vinguda  de  Jesucrist...
-  el  natural  <   caràcter  de  "penúltim"
-  "no-natural"  >  es  manifesta  com  a  destrucció  del  "penúltim"...

natural   =    de  nasci,  natura ...   a  diferència  del  "creatural"  =   creare,   criatura...
- per  la  "caiguda",   la  "criatura"  es  converteix  en  "naturalesa"   (relativa  llibertat  de  la  vida  natural)
-  ús  autèntic  de  la  llibertat   <    natural
-  ús  indegut   de  la   llibertat   <   no-natural...

El  natural  <   obertura   vers   Crist...  (  no  es  pot  entendre  la  "vida natural"  com  un  "graó"   previ  a   la  "vida-amb-Crist",   sinó  =   la  vida  natural   reb  la  confirmació  sols  per  Jesucrist... )
-  Per  l'Encarnació  de  Crist  tenim  dret  a  invocar  la  vida   natural  i   viure    la  vida  natural...
    -  el  "natural"   >   orientació  a  la  "justificació"
    -  per  la  voluntaconservadora  de  Déu  i  orientació  vers  Crist
    -  la  "raó"  de  l'home  és  l'órgan  del  coneixement  del  natural...

-  el   que  és   natural  no  l'estableix   ni   decideix   l'individu  ni   cap  comunitat...   Està  establert  i  decidit...
   -  el  natural  és   l'autèntic  guarda  de   la  vida-conservada...
   -  destrucció  del  natural  significa  destrucció  de  la  vida...
   -  la  "lluita"  entre  el  natural  i  el   no-natural   es  fa  amb  violència...    
   -  "l'organització"   es  destrueix,  el  natural  subsisteix...
( l'optimisme  =  mirada  posada  sobre  la  història  humana...  fonamentada  en  el  natural...)


La  vida  natural      

-  La  vida  natural  és  una  vida  configurada....   el   natural   és   la  forma...   si  no  es  deixa  servir  de   la  forma   es  destrueix...

Vitalisme.-    la  vida  es  posa  a  si-mateixa  com  a  meta  de  manera  absoluta... s'aniquila...
     -  el  "vitalisme"  és  la   destrucció...
     -  la  vida  "en-si"   és  un  abisme...  sense  objectiu  s'enfonsa  en  el  no-res...
     -  la   falsa  absolutització  d'una  idea  és  correcta   en  sí ...
     Déu  vol  la  vida  i  dóna  una  forma  a  "aquesta"  amb  la   qual  es  pot  viure...

Mecanització.-   la  vida  es   mira   sols  en  el  seu   valor  utilitari ...
                                   - l'individu
                                   - la  comunitat...   {   en  orde  a  una  organització...   una  institució...
  -  la  vida  individiual,   la  col.lectiva  es  sacrifica    en  un  procés...

El   "vitalisme"  i   la  "mecanització"...   són  igualment  formes  d'expressió  d'una  desesperació...  (odi,  cansament,   fàstic...   de  viure   )

La  vida  "natural"    emmig  {  vitalisme
                                                      mecanització...        
- Gratitud  per  la  vida  rebuda
- Servei   al  Creador...
      Primer   <    els  drets...
      Després <  els  deures...

Déu   dóna  abans  d'exigir...   

 




Suum  cuique   
- La  formulació   més  universal   dels  drets  donats  amb  el natural  s'expressa  en  aquestes  paraules  del  dret  romà  =   suum   cuique...    el  natural   i  els  drets  corresponents...
-  s'abusa:
      -  quan  s'elimina   la  multiplicitat    o    la  unitat   dels  drets donats amb  el natural
      -  quan  s'estableixen  de  mode  arbitrari...
      quan  s'imposen   "maneres"    o  formes  úniques...
-  el  "suum" =   el  seu    és  diferent...   no  idèntic
                                                                     ni  arbitrari,   ni  subjectiu...
-  Un  dret  que  ha  nascut  "amb  nosaltres"...
     -  no  pot  ser  eliminat  per  quelcom  de  fora...
     -  prioritat  dels  drets  "naturals"   sobre  tot   dret-positiu...
     -  el  natural  preserva  de  ruptures  revolucionàries  i  arbitràries

El  "dret natural"   propi   té  en  comptel  dret  natural  "d'altri"...
    -  entre  els  diversos  drets  naturals   només  hi  cap   l'harmonia...
    -  els  conflictes   són   "imperfeccions"...
    -  l'oposició   de  drets,  per  imperfecció,  exigeix   el  dret  positiu  just...
    -  quan  es  cerca  el  dret  donat   en  el   natural  es  veneral  la  voluntat   i  el  do  del  Creador...

L'eudemonisme    social
   -  concedir  sols  dret  natural  a  la  societat  i  negar-lo  a  l'individu...
   -  l'eudemonisme   social  ha  estat  l'aniquilació  dels  drets  de  la  societat   pel  domini  de  la  força...
   - Déu  ha  creat  l'individu  i  l'ha  cridat  a  la  "vida  eterna"...
   - el  "dret  de  l'individu"  s'ha  de respectar  també   només  per  "raó"...

¿Qui  es  responsabilitza  activament  dels  drets  de  la  vida  natural ?
    -  el  mateix  Déu
    -  la  mateixa  vida
    -  més  allà  de la vida  humana  de  l'individu  <  la  conservació  de la  vida  humana  com  espècie...






El  dret   a  la  vida   corporal         

-  La  rebem  sense  nostra  col.laboració...  Porta  el    "dret"  a   sa  conservació...
-  un  "dret"  rebut  que  es  recolza  en  el  mateix  ésser...
-  la  vida  humana  damunt  la  terra   existeix  solament  com  a  vida  corporal...
-  amb  la  mort   s'extingeixen  tots  els  drets...
-  la  conservació  de  la  vida  corporal   és  la  base  de  tots   els  drets  naturals

El  cos  no  existeix  per a   ser  sacrificat,   sinó   conservat...
-  no  és  cristià  entendre  el  cos  exclusivament  com  a   mitjà  per  a  un  fi...
-  no  és  cristià  concebre  el   cos  com  a  la  presó   de  l'ànima  immortal...
el  cos  té  una  altíssima  dignitat...
-  corporietat  i  ésser   humà   =   relacionats  de  manera  indissoluble...
     (això  no  exclou  que  el  cos  sigui  subordinat  a  un  fi   superior...)
- l'home  és  un  ésser  corporal  i  segueix  essent-ho   fins  i  tot  en  l'eternitat
  

L'auto-finalitat  del  cos   reb  llur  expressió  en  els  gaudis   del  cos   <   -  habitatatge
                                                                                                                                -  alimentació 
                                                                                                                                vestit
                                                                                                                                -  diversió
                                                                                                                                -  joc
                                                                                                                                -  sexualitat 

        -  Els  gaudis   del  cos   són    una  referència  als  gaudis  eterns  que  Déu  ha  promès  als  homes...
"Feu  el  que  agrada  al  teu  cor i  agrada  als  teus  ulls"  (Ecl. 11,9)

-  L'habitatge        <   un  àmbit   on  puguis  fruir  de  les  alegries  de  la  vida  personal... de  "ca-teva" ...
-  menjar  i  beure <   goig   natural  en  la  vida  corporal...

-  vestit                  <     no  sols  necessitat...  també  ornament...

-  diversió              <    descans   i  el  goig  que  li  correspon...

-  sexualitat           <      goig   per  l'amor   de  dues  persones   

La  vida  corporal fins  i  tot  quan  ha  de  servir...   frueix  fent-ho...

El   meu  cos   em  separa,  m'enfronta   i  em  relaciona   amb  els  altres...

L'home   és   madur   té   una  existència  autònoma...

Preservació   de  la  vida   natural   de  la   mort   arbitrària...
   -  tota   vida  que  no   emprèn   un  atac  conscient  contra   una   altra  vida    {    vida   innocent...
   -  matar  una   vida  innocent    és    homicidi,   assassinat...
   -  no  és   arbitrària:  -  matar  l'enemic  en  la  guerra...
                                       -  mort  de persones  civils,  no  intencionada,   en  la  guerra...
                                                                          (...   bombardejos...???  )
   -  és  arbitrària  -  la  mort  d'un  innocent  per  passió...
   -  ¿  es  pot  aniquilar  de  manera  no-dolorosa   una  vida  innocent   que  ja  no  té  valor  per  a  viure...?
             -   un  idiota...?
             -   un  depressiu   greu... ?
             -   un  malalt   incurable... ?        
La  decisió   mai  es  pot  obtenir   d'una  "summa-de-raons"   ( si  una  "raó"  és   concloent...  una  sola  basta...)

L'eutanàsia...??? 
   -  la  vida  pot  tenir  totes  les  "raons"  al  seu  favor...
   -  per  la  mort  d'un   altre   només  hi  ha  una  raó  vàlida... (la  defensa  de  la  "vida" )

No  és  el  mateix  matar   que  deixar  "morir"...

Ningú  està  obligat  a usar  "mitjans-extraordinaris"   per  a  viure...

El  metge  està  obligat     "sentir"   la  voluntat...   i  la  "vida"  del  malalt...

-  La  vida  creada  i  conservada... té   un  dret  inherent   que  és  idependent  de   la  seva  utilitat  social...
-  No  hi  ha  una  sola  vida  que  no  sigui  digna  de  viure's..
- La  distinció   entre   "vides  dignes"  de  viure  i  "indignes"   de   viure...   destrueix,   més prest  o  més  tard,   la  mateixa  vida....

Assumir   certes  càrregues   a  favor   dels  malalts   ha  de  ser  quelcom  al   qual  ha  d'estar  disposats  els  que  frueixen  de  bona  salut...    La  salut  no  és  el  "valor"  suprem...


El    suicidi             

-  L'home   té  la  vida  amb  "la   llibertat"   d'acceptar-la  o  aniquilar-la...
-  l'home   es  distingeix  de  la  "seva  vida  corporal"...
- La  vida  corporal  <   un  do   que  ha  de  conservar...
- Sols  perquè  l'home  és   lliure   per   a   la  mort...pot  entregar   la  vida  per  un  "bé  major"...  Sense   llibertat   per  al   sacrifici  de  la  vida...   no   hi   ha   vida   humana...

Exposar  i  entregar   la  vida   "com   a  sacrifici"   s'enfronta   al   "dret   a   la  vida"...
-  amb  la   llibertat    per  a  la  mort...  l'home  pot  convertir-se   en  "senyor  del  seu  destí"...
-  A  un  home  que  ha  perdut,  en  la  lluita  amb  el  destí,   l'honor,  el  treball,  la  "persona  estimada",...  és  difícil  convèncer'l  de  que  no  faci  ús  d'aquesta  possibilitat...
-  el  "suicidi"  és  un  acte  especificament  humà...
     -  està  part  damunt  "tot  judici"   moralista  que  qualifiqui de: -  covardia
                                                                                                                      - debilitat
     -  el  suicidi  és  la  última  i  més  extrema  auto-justificació   de  l'home  com  home...
     -  ...  és  l'expiació  d'una  vida  fracassada  "feta  per-sí-mateix"...
     -  si  en   una  vida  corporal  no  pot  practicar  el  dret  a  una  "vida-humana"... "el"  pot  practicar  per  l'aniquilament  del  cos...
     - el  suicidi  és  la  temptativa  de  l'home  per   donar  un  sentit  humà-últim  a   una  vida  que  ha  resultat  sense  sentit...
     -  el  propi  "anorreament"  és  encara  afirmació  de  la  vida...

-  Només  es  pot  parlar  d'abjecció   del    suicidi   davant   el  fòrum   de  Déu...
    -  el  suicida  és   culpable  sols  davant  Déu...
    -  aquest  és  el  pecat  >    no  creure  en  la  "justificació"   divina...
    -  Déu  s'ha  reservat   per  a  Ell  el  dret  sobre  el  "fi"  de  la  vida...
    -   "hi  ha  un  Déu  per  damunt  l'home"...   el  suicida  nega  aquest  "fet"


Tampoc  "la  comunitat  humana"  pot  ser  el  fonament  del  dret  últim  sobre  la  vida...
-  tampoc  és  suficient,  dins  l'Església,   aquesta  fonamentació:  " el  suicidi  impossibilita  el  penediment"...

Déu,  el  Creador  i  Senyor  de  la  vida,  garantitza  ell  mateix  aquest  dret...   l'home,  no  cal  que  posi  la  "mà damunt  ell  mateix"   per  a   justificar  la  seva  vida...
  a  qui  no  pot  "viure"     no  l'ajuda  l'orde   "que  ha  de  viure"...   sinó  tan  sols  un  "nou  esperit"...
-  Déu  ha  donat  a l'home  la  llibertat  d'exposar  sal  vida  per  quelcom  gran...
-  l'home  ha   de  posar   la vida  en  mans  de  Déu...

El  "suicidi"   és  un  acte  de   soletat,...  els  últims  motius  decissius   queden  quasi  sempre  ocults...
- manca  "base"  per  a  jutjar  cada  un  dels  "actes   individuals"...
     -  quan :
               -  la  pròpia  mort  com  a  sacrifici  conscient  de  la  pròpia  vida  en  favor  d'altres  homes...
                - el  presoner  que  tem  trair  el  seu  país...
                - el  malalt  incurable  que  tem  l'enfonsament   moral   de  la  família...
                - la  castetat  amenaçada  per  la  força...
                - deixar  el  darrer  lloc  del  "bot  de  salvació"  a  un  altre,  en  l'enfonsament  d'un  vaixell...

És  impossible  emetre  un  judici  moral  sobre  "un  suicidi"...     
    -  "el  dret  del  suicidi"  solament  s'esvaix  davant  el Déu  viu...



Procreació   i  vida  en  germen                  

El  dret  a  la  conservació  de  la  vida  corporal   inclou  el  dret  a  la  procreació...
  -  és,   com  a   voluntat  conscient,  una  decisió  personal  i  dret  d'elecció  personal  de  consort,  i   l'acord   mutu...
  -  en  el  matrimoni  s'uneix  "el  més  individual"   amb   "el   més  universal"  =   unió  de  dues   persones  en   quant  persones...
  - la  negació  d'aquest   dret...   fracassarà   davant  l'empenta  de   la  vida  natural...
  - el  matrimoni  humà  és  la  més  antiga  de   totes  les   institucions...
  - la  declaració  de  "concubinat"   a   tots    els  matrimonis  no  contrets  confessionalment talment   com  professa  la  doctrina romano-catòlica,  priva  al  matrimoni  del  seu  caràcter  natural  essencial   i  dels   seus  drets...
  - els  matrimonis  no  són  contrets   en  virtut   de  l'Església  ni  de  l'Estat...   i  no  reben  el  seu  dret  mitjançant  aquestes  "institucions"...

El   matrimoni  va   lligat  al  reconeixement  del  dret  de  la   "vida-en-germen"...
    -  un  dret  que   no  està  a  disposició   dels  casats...
   -  sense  el  reconeixement  fonamental  d'aquest  dret,   el  matrimoni   deixa  de  ser  matrimoni   i  es  converteix  en   "una-relació"...
   -  matar  el  fruit  en   el  "si matern"  és  lessionar  el  dret  a  la  vida...
      (...emmig  d'un  abandó  i  indigència  humana...   la  culpa  recau  sobre  la  societat  més  que  sobre  l'individu...)
   -  un  matrimoni  que  exclou  fonamentalment  la  voluntat  de  tenir  fills...  >  és  un  atemptat  contra  "la  vida"
   -  hi  ha que  distingir  entre: -  regulació  concreta   i  responsable
                                                           i
                                                      -  actitud  negativa  en  front  de  la  descendència...
   - poden  donar-se  raons  importants   que,...  recolzen  una  limitació  del  nombre  de  fills..

El  "control"  de  naixements...
   -  no  es  pot  jutjar  com  a  defecció   i   manca  de  confiança  en   Déu...
   -  el  retrocés   de  la   mortalitat  infantil...   fa  necessari  menor  nombre  de  naixements  per  a  garantir  la  conservació   de  l'espècie...
  -  la  regulació  de  naixements   és  com  "una   pausa  de  respir"  per  part  de  la  naturalesa  humana...
  -   aquest  dret  és  impugnat  fonamentalment  per  la  teologia  moral-catòlica...  que  només  reconeix  un  "medi"  per  a  assolir  el  seu  propòsit:  la  continència...
   (  l'antinaturalitat  del  que  impedeix  la  "concepció"   causa  l'antinaturalitat  d'un   matrimoni  sense  comunió-sexual...)
   - No  violentar ni  imposar   a  "les  consciències"  càrregues   per  falses  raons...
   - Deixar  espai  a  la  llibertat  de  la  consciència  que  es  responsabilitza   davant  Déu...
   (  tot  rigorisme  inautèntic  te  conseqüencies  funestes =  fariseïsme,   allunyament  de  Déu...)   

- el  dret  a  la  procreació   no  es  pot  separar  del  dret  a "l'amor-mutu"  i  el  dret  a  la  plena  "comunió-corporal",  practicat  d'acord  amb  la  raó  perquè  es  tracta  d'un  dret  humà...

-  l'esterilització lliurement  provocada  és  violació   de   la  vida  personal...
     -  la  inviolabilitat  del  cos  té  aquí  el  seu  límit...
     -  l'esterilització   sols  es  pot  "considerar"...   en  casos  de  "malaltia"...
    - l'esterilització  imposada  per  l'Estat  significa  una  greu  intervenció  en  el  dret  de  l'home   a   la  inviolabilitat  de  la  vida...
     -  en  cas   de  "guerra"  l'Estat  viola  el  dret  a  la  vida  dels  qui  envia  a  la  guerra...   sols  ho  justifica  "la  legítima   defensa"...


Llibertat  de  la  vida   corporal

-  Són  greus  atemptats  contra  el  dret  donat  a  la  persona  humana:  -  la  violació,  l'explotació,  la  tortura,  privar "arbitrariamentde  llibertat...
                                                                                                                                

                                                                                                                                  
           

LA   HISTÒRIA   I  EL   BÉ

-  Preferir  el  "millor"  al  "menys  bo" ,...   és  el  certificat   del  qui  actúa  responsablement...
actuar  responsablement...  significa  incorporar  en  la  configuració  de  l'acció  la  realitat  humana   talment   com  ha  estat  acceptada  per  Déu   en  Crist...

-  L'ideòleg  es   troba  justificat  per   sa  pròpia   idea...   el   responsable   viu  de  la   gràcia  de  Déu    en  la  seva  acció...
-  l'acte   lliure  es  reconeix   finalment    "com  a  acte  de  Déu"...
-  "on  Déu  mateix",  actuant   a  través   de  l'acció   lliure  i   responsable  d'un  home,    es  manifesta...  pot  parlar-se  del   "bo  en  la  història"...

-  Déu  es  serveixtant  del  bé   com  del  mal,    per   a   assolir   "la  meta"  que  s'havia  proposat...
-  cap  home  es  "pot  justificar"   a  partir  del   seu  propi   bé...
-  És  bona   l'acció  històrica   que  fonamenta   i  manté     "la  concreta  realitat-actual"...

- Déu  es  féu   home  en  Jesucrist...   aquí   s'ens   descobreix  l'essència  de  la  història...

Dues   grans  incomprensions :  - primera >  veure  en  Jesucrist  el   "fundador"  d'una      
   nova  ideologia   ètica...
                                                       - segona    >   veure   en  Jesucrist   sols   "l'afirmador"   diví   de  tot  el  que  existeix...

"Ètica   de  Jesús"       -   reconciliació  del  món  amb  Déu    per  mediació   del  Crist
                                      -   no  es  pot  fer  política  amb   "el  sermó  de la  Muntanya"...
                                      -   no  oblidar  que  "el  sermó  de  la  Muntanya"  és la  paraula  d'aquell
                                           que  no  es  troba  estrany  davant  la  realitat
                                      -   experimentà  l'essència  del   "real"
                                      -   acció  d'acord   a   Crist    =     acció   d'acord  a   la  "realitat"

-  El   contingut  de  la  responsabilitat  de  Jesucrist    és  amor;   la  forma,  és   llibertat...
-  Jesucrist     =   el  realitzador  concret   de  l'amor  de  Déu...
                              el  transgressor  de  la  "llei"  a  causa  de   "la  llei"...  a  causa  de la 
                              llibertat   de   l'amor
                              l'amor  accepta  "el  real"  talment   "com  és" ...
                              com  donat  i  estimat  per  Déu...
En  el  seu  amor   a  l'home  real...   es  converteix     "en  aquell  que  càrrega"   amb  la  culpa...,   s'interna  en  la  culpa   a  partir  del  seu  amor  desinteressat...
-  Per  mediació de  Jesucrist   <    l'innocent  és  culpable   <   pertany   a  l'essència  de   l'acció  responsable...
-  exigència  de  Jesucrist   com  l'Encarnat   en  la  història...  està  i  actúa   "en  el  seu  lloc"...
    no  en  tant  que  "ideal..."
    -  la  responsabilitat de  Jesús   consisteix  en  el   lliure   amor    a   l'home  real...

Dos  grans  "errors"   (  emmig  "el  camí  correcte"  )   :
      -   Primer   <   comprensió   en  exclussivitat   "del  cristià"...    pietisme
      -   Segon     <   comprensió  en  exclussivitat    "del   mundà"...  secularisme     

-  El  "Sermò de la  Muntanya"   no   és  amarga  resignació  a  causa  de  "l'abisme"...  
                                                         sinó   alegria  per  la reconciliació  de  l'home  amb  Déu...     
En  Jesucrist: - Déu  i  l'home  són  "u"
                        -  el  cristià  i  el  "mundà"  són   "u"...
  -  l'autèntica  responsabilitat   cristiana   <   abraça  la  totalitat  de  l'acció  mundana...
  
- acció  històrico-política   =   auto-afirmació,  poder,  rebel.lió,  lluita,  immersió  en  la  culpa
- acció  cristiana                  =   auto-negació,  renúncia,  dolor,  amor  als  enemics,  perdó,  
                                                    innocència...
Es  diu  que  voler  actuar  històric-políticament   a  partir  del  "Sermó  de  la  Muntanya"  és  una   "utopia"...  ( ruptura  entre  actuació   "històrico-política"   i   "cristiana"... ) Aquest   realisme  és  contrari  a  "la  realitat"...    força  ><  amor...

-  L'amor  no  és   un  mètode...   és   "estar  involucrat" ....  és   un  "compromís"...  és 
   participació   real  "dels   uns  en  els  altres"...
-  la  puresa  de  l'amor  no  "allunya  del  món"...   l'amor  es  mostra  en  sa  figura  mundana...
- no  existeix  una   limitació de  l'amor  de  Déu  al  món...
- no  existeix  una  limitació  de  l'amor  humà  que  brolla   de  l'amor  de  Déu...  




LA   HISTÒRIA   I   EL  BÉ    ( II )
 
Nosaltres   vivim...
- no  ens  interessa  el  que  seria  bo   si   no   visquéssim...
- "el  que  és  bo  per  a  nosaltres"...
-  la  qüestió  sobre  el  bé   =   qüestió   sobre   la  vida    =    qüestió  sobre  la  història...

-  ni  existeix  l'individu  aïllat...  ni  tenim  un  criteri  absolut  del  bé   en  si  i  per  a   si...
-  el  bé  en  abstracte   <    una  llei  morta...
-  manca  l'autèntica  decisió...
la  privatització  de  la  vida   >    fanatisme,...  ideologia...
-  no  hi  ha  encontre  autèntic  amb  la  vida...

Des de  que  Jesucrist  digué  "Jo  som  la  vida"       
  -  tota  temptativa  d'expressar  la  naturalesa  de  la  vida   és   vana  i  fracassada...
  -  sols   podem viure  la  vida,...  no  definir-la...
  -  la  pregunta  "què   és  la  vida"   es  converteix  en  la  pregunta: "qui  és  la  vida..."
  -  Jesús  no  digué:  "jo  tinc  vida,  sinó  "jo  som  la  vida"...
  -  mai  es  pot  separar  la  vida  del  "jo"  de  la   persona  de  Jesús...
  
"Jo  som  la  vida"...
  -  nostra  vida  està  fora  de  nosaltres...
  -  exigència  que  ens  ve  des  de  fora...
  -  vida  que  no  podem  donar-nos...   ve  a  nosaltres...
  -  Ell  és  el   "sí"  de:  -  la  creació
                                        -  la  reconciliació
                                        -  la  redenció
  -  Ell  és  el  "sí"  a: -  el  creat
                                   -  l'esdevenir
                                   -  el  creixement
                                   la  florida
                                   -  la  fructificació
                                   -  la   salut
                                   -  la  fortuna
                                   -  la  capacitat
                                   -  el  treball
                                   -  el  valor
                                   -  l'èxit...

  - Aquesta  "nova  vida"  <   és  una  en  Jesucrist  <   està  unida  entre  el  "sí"  i  el  "no"   <  la  força  vital  i  la  "negació-d'un-mateix"    <    la  felicitat  i  la  renúncia... 

Les  "abstraccions"  d'una  ètica  de  la  vitalitat...   i   una   cridada  ètica  de  Jesús  a  les  esferes  autònomes  de  la  vida   =    res  a  veure  amb  "El  Sermó  de  la  Muntanya"...
  -  l'acció  dels  cristians  no  prové  de  la  resignació...
  -  sinó  de l'alegria  per  la  reconciliació  :   -  entre   el  món   i   Déu
                                                                            -  la  pau  de l'obra  salvífica   de  Jesucrist...

La  qüestió   de  "bé":
    -  no  és  una  abstracció   respecte  de  la  vida
    -  no  determinats  ideals   o   valors...
    -  és  la  vida  mateixa...
La  vida  és  bona  com  és  en  realitat...   <   origen,  naturalesa,  objectius...
 -  la  bondat  no  és  una  qualitat  de  la  vida,  sinó  la  vida  mateixa...
 -  la  unitat  contradictòria  del  "sí"  i  del  "no"...    l'encontre  amb  l'home  i  amb  Déu...
    Jesucrist... 
 -  trobam  a  Déu  en  la  figura   del  més  pobre    dels  nostres  germans...
 -  Déu  és  "l'Encarnat"
 -  vivim  en  una  unitat  d'oposició   dins  el  nostre  encontre   amb  els  homes  i  amb  Déu

La  vida  com  a  resposta  a  la  vida  de  Jesucrist  és  responsabilitat       
 -  responsabilitat  en  sentit  bíblic   <   una  resposta  a   Jesucrist  amb  risc  de  la  vida...
 -  resposta  a  Jesucrist  i  a  missió   que  m'ha   comanat...
 -  resposta  a   favor  de  Jesucrist   davant  els   homes...   i   a  favor  dels  homes  davant
     Jesucrist...

La  vida  responsable...  determinada   per  doble  element  {  
                -  vinculació  de  la  vida  de  l'home  i  Déu...
                llibertat   de  la  pròpia   vida...
   - sols  la  vida  que  s'ha   desprès  de  si-mateixa... es  troba  en  la   llibertat  de  la  vida...
   - ser  responsable  du  a  actuar  en  lloc  de...  pare,  mestre,  cap  d'organisme...
   - tota  temptativa   de  viure  "sol"...  és  una  negació  de  la  realitat   responsable...  
   - cap  home   pot   eludir   la  responsabilitat  de la   representació...   o   substitució...
   - Auto-responsabilitat  és  responsabilitat   davant  l'home...  davant  la  humanitat...
   -  tota  vida  humana  és,  gràcies  a  Jesús,    representativa...
   - Jesús  no  volgué  arribar  a  una   perfecció  personal...   tota  sa  vida,  acció  i  mort   
       foren  vicàries...
   -  Representació,...  responsabilitat  <   perfecta  oblació   de  la  pròpia  vida  als   demés...
   -  sols  el  desprès... viu...

Dos  abusos:   -  absolutació  del propi   jo   >     violència,   tirania
                         -  absolutació  de  l'altre        >     arbitrarietat 
- la  responsabilitat  <    una  relació   d'home  a   home...
- el  responsable  es  refereix  al  pròxim  concret   en  sa  possibilitat  concreta...  la  situació
   donada...
-  no  es  tracta  d'un  "bé  absolut"...  el  responsable  no   imposa  a  la  realitat  una  llei 
   estranya...
- el  responsable  dóna  "el  que  cal"   concret...   no  l'oportunisme   >  servilisme...
-  no  actitud  negativa...   no  una  "abstracció",   sinó  el  bé  concret  i  necessari...

- voler  entendre  "la  realitat"  sense   aquell  que  "és  real"  és  una  abstracció  que significa  passar  de  llarg  per  la  vida...
- Déu  es  féu  home,  acollí  corporalment  a  l'home,   i  així   reconcilià   el  món  de  l'home  en  Déu...

- acceptació  i  negació  s'uneixen  en  l'acció  concreta  del  que  és  real...   ni  l'acceptació  ni  l'oposició  vénen  d'una  manera  estranya  a  la  realitat...  ni  d'una  programàtica   de  l'oportunisme  o  de  l'idealisme...   sinó  de la  reconciliació  del  món  amb  Déu...
- l'acció  conforme  a  Crist  és  una   acció   conforme  a "la  realitat"...
-  Crist,  l'únic  no  degenerat  en   ideologia...  sinó  senzillament  "real"...   en  el  qual  la  història  assoleix  sa  plena  realització...    no  serveix   per  a  una  ètica  abstracta...  val  en  la  realitat  de  la  "història"...
-  no  s'oposa  un  "principi  temporal"   a  un  "principi  cristià"...   més  aviat   porta  a  la  destrucció del  "n" :   el  secularisme...

En  les  "tragèdies-gregues"  =   "la  vida"  es  sent  culpable  davant  "els  déus"...
En  Luter:   "l'aspecte-tràgic-de-la-vida"   =   reconciliació  del  món  amb  Déu  en  Jesucrist...
- el  "món"   segueix   essent   el  món   perquè   és  el  món  estimat,   jutjat,   reconciliat   en  Crist...
-  no  es  tracta  de  la  realització  d'un   principi  il.limitat...   tot  dins   els  límits   del  coneixement   humà   en  general,...
-  el  deure  és  realitzar  el  necessari   en  lloc  donat,   mirant  "la  realitat"...
-  perquè  Déu es  feu   home  en  Crist "diu  sí"   als  homes...
-  l'actuació  responsable  renuncia  a  saber  sa  pròpia  justificació...
-  el  que  actua  ideològicament  es  veu  justificat   en  la  seva  idea...   els  responsable   posa   la  seva actuació    en  mans  de  Déu...



             
    










LA   RESPONSABILITAT

- Déu  i  el  proïsme  són   els   límits   i  "l'origen"   de  l'actuació   responsable...
- també  la  relació  del  responsable   en  l'esfera  de  les  coses...

Primer: - l'objectiu,  relació  amb les coses,   no  corromp  l'objectivitat...
Segon :  - partint  de  l'origen...  hi  ha  en  cada  cosa  una  llei  essencial...

-  la  necessitat  extraordinària  apel.la    a   la  llibertat  del  responsable...  no  hi  ha  cap   "llei"  a  la  qual  pugui   amparar-se  el  responsable    en  una  situació  extraordinària...
-  en  l'actuar  històric   el  definitiu  és  la   "llei-eterna"   o  la  responsabilitat   lliure   davant  Déu...
-  l'home  resulta   "culpable"  i  sols  pot  viure  de  la  gràcia   i  del  perdó  diví...  El  judici  està  en  mans  de  Déu...

-  a  la conducta  responsable   pertany   " la   disposició   d'assolir  la  culpa   i  la   llibertat"

-  a  Jesús  l'interessa   l'amor  a  l'home  real...

-  Jesús  no  es  presenta  com   l'únic  perfecte...   a  costa  dels  homes...
-  un  amor  que  deixà  l'home  abandonat  en  sa  pròpia  culpa   no  tindria  per  objecte   l'home   real...
- A  partir  del  seu  amor  desinteressat...   Jesús   entra  en  el  pecat  dels  homes...
- en  aquest  Jesús   innocent-pecador   té  el  seu  origen  tota  acció  vicària  responsable...
-  tot  el  que  actua  responsablement  ve   a  "ser  pecador"  perquè  Jesús  es   carregà  la  culpa  de  tots  els  homes...
 -  La  responsabilitat  per   el  proïsme té  "límit"  en  la  inviolabiulitat  de  la  veu  de  la  consciència...
-  mai  es  pot  aconsellar  que  s'obri  contra  la  consciència...
- l'actuació   contra  la  consciència   es   troba   en  la  direcció   d'una  conducta  suicida...  contra  la  pròpia  vida...
-  la  veu  de  la  consciència   en  l'home...  és   la  temptativa  del  jo  per  a  justificar-se    en  son  saber  del  bé  i   del  mal   davant  Déu...
- la  gran  transformació    {   la  unitat  de  l'existència  humana  ja   no  és  sa  pròpia  autonomia...   sinó  més  enllà   del   propi  "jo"   i  sa   llei,...   en  Jesucrist.
- Crist <   el  punt  d'unitat   de ma  existència...   sols  puc  trobar  la  unitat  amb  mi-mateix   en   la  donació  del  meu  jo  a  Déu  i  als  homes...
-   per  a  la  conducta  responsable  hi  ha  una  espècie de  "innocència-relativa" que    es  manifesta  en  l'acceptació  responsable  de  la  culpa   aliena...

- la  consciència  alliberada  en  Crist   i   la  responsabilitat   volen   unir-se    però   romanen  enfrontades...
Primer.-   un  límit   concret :   -   les  responsabilitats   que  no  puc  suportar...   
Segon.-    la  consciència  alliberada  en  Jesucrist  situa  l'acció   responsable   per  damunt  la  "llei"...    la  llei  d'amor  a  Déu  i  al  proïsme...   la  llei  de  la   vida...   la  lliure  decisió  per  Crist...
   -  sols  l'home  de  consciència   lliure   pot  carregar   amb  la  responsabilitat...

Responsabilitat  i  llibertat  són  conceptes   que  es  corresponen  mutuament...
  - el  responsable  actua  amb  la   libertat   del  seu  propi  jo...
  -  vinculació  a  Déu  i  al  proïsme...  que  allibera    plenament...
  -  en  l'entrega  de  l'acció   lliure  a  Déu...

Es relacionen  la  responsabilitat  lliure   i  l'obediència...
  -  la  majoria  de   persones  parlarien  més  aviat  d'obligació  i  obediència  que  no  pas   de   responsabilitat...
  - sembla  reservat   a  uns   pocs...  l'aire  lliure  de  prendre  decisions...
  - es  diu  que  l'home  ha   estat  despullat  de  sa  virilitat  ètica... la  llibertat  (una  falsa 
      evolució  de la  societat  )
Però
 -  no  hi  ha  cap  vida  humana  que  no   pugui  assolir  la  situació  de  rersponsabilitat...
 -  l'obediència  i  la  responsabilitat  s'impliquen  mutuament...
 -  relació  d'obediència  i  dependència...
Obediència  sense   llibertat   {    esclavitud
Llibertat   sense   obediència  {   arbitrarietat

Concepte  de  responsabilitat  =    vocació
    -   no  concepte  secularitzat  =   professió
    -   no  justificació  de  les  organitzacions  temporals...
    -   no  identificat  en  el  concepte de  N T  (cridada)
    -   vocació  =  reponsabilitat   =   encontre   amb  Jesucrist     =    veu  de  Déu...
    -   la  gràcia   que  cerca   i  troba  la  persona  humana...
La  veu  de  Déu  va  a  l'encontre  de  tot  home :  pagà,  jueu,  grec,  esclau,  lliure,  dona,  home,   casat,   cèlibe...
Aquesta   vida   és  la  meva  responsabilitat...
   -  la  crida  de  Jesús   transcendeix    tots  els   compliment   i  obligacions...
   -  del  claustre   al  món,   del   món  al  claustre... 
La  responsabilitat,  davant  la  crida  de  Jesucrist...  romp   totes  les  barreres...
  -  sols  partint  del  coneixement  de  l'encarnació  de  Jesucrist...   la  consciència   pot   ser   lliure  en  l'acció  concreta...
  -  mantenint  la  responsabilitat  per  al  conjunt...   sols  així  assolesc  ma  vocació...
  -  sols  la  responsabilitat  en  la  vocació  segueix  la  crida  de  Crist...           
                    


AMOR   DE  DÉU   I   DECADÈNCIA   DEL   MÓN

-  Saber  del   bé   i   del   mal...  La   primera   missió   de   la  ètica   cristiana  és   superar  aquest   saber...
-  Saber   sobre   el  bé   i  el   mal  és   divisió   i   separació  respecte   de   Déu...
L'home   es   despren   del   seu  origen:  -  en  lloc  de   saber-se  a   si  mateix   sortit  de Déu
      -  s'entén  com  a   bo  o   dolent (eritis  sicut  deus...)   conéixedor   del   bé   i   del   mal... s'oblida  del   seu  origen  i   es   converteix   en  propi   creador  i   jutge...
- equiparat   a   Déu  viu   del   seu   propi   origen...   s'ha   fet   seu  un   misteri    de   Déu...
-  saber  del   bé   i   del   mal   significa   una   subversió  total   del   seu   saber...
- es   tracta   del   bé   i   del   mal   de   la  pròpia  elecció  contra  l'eterna  elecció   de   Déu...
...esqueixat definitivament   de   la   vida,   és   a   dir,   de  la   vida-eterna...
- en  lloc   de   mirar  a   Déu...  l'home    es   mira  a   ell   mateix....

-  l'home té   vergonya  de   la   perduda  unitat  amb  Déu   i  els   altres   homes...  Sent  pudor   i   penediment...
-  pel   pudor    cerca   amagar-se...  però   l'ocultament  significa   configurar   la   separació...
-  per   l'oració  ( oculta...)   recupera  la  perduda   unitat...
... Sols   es   pot   superar   el   pudor    quan   es   restaura  la   unitat   original...  l'home   torna   a  ser   vestit   per   Déu     i   transformat   en  un   altre   home    revelar-se   el   saber   de   Déu...
-  davant   la   consciència:    a)    el   permès
                                                  b)   el  prohibit
... així  la   consciència   no   té   a   veure   res   de  l'home   amb  Déu  i   els   altres...   sinó   amb   ell-mateix...
-  quan  la   consciència  es   transforma   en  "la  veu"    de   Déu...   transforma   la   relació   de   l'home   amb   ell-mateix =  el  bé   de   l'home  >   unió   amb   ell   mateix
-  la   reflexió   el   porta  a   veure   l'origen   de  sa   vida  en  conéixer  Déu...  que  li   dóna  la  unitat   amb   ell-mateix...
 -  Conéixer  significa   conéixer   en   tot   a   si-mateix   i   a   si-mateix   en   tot...

Nou   Testament:      -no  es   tracta  de   la   separació  del   home   respecte   de   Déu,  sinó   la   unitat   recuperada >   la   reconciliació  és   la  raó  a   partir   de   la   qual    s'ha   convertit   en   el   lloc   de   l'experiència   ètica...
-  la   vida   i    l'obrar  de  l'home   no   té   res   de  problemàtic,  aturmentat...   és   quelcom  clar,  alegre,  transparent...

-  Els   fariseus   no  poden  fer   altra   cosa   que   posar  a   Jesús   davant  situacions  conflictives...
-  Jesús   no   pot   fer   altra   cosa   que   no  acceptar   aquestes   situacions...
- la   temptació  dels   fariseus   prové   d'una  divisió   en  el   conéixement   del   bé  i  del  mal...    La   resposta   de   Jesús   prové  de  la   unió   amb  Déu...

- L'home   que   coneix  el  bé   i   el  mal  és   essencialment    jutge...
- Jesús   exigeig   la   superació   del   saber  a l'entorn  del   bé   i   del   mal...
- el   judici  de   Jesucrist  consisteix  precisament   en   que   no   vingué   a  jutjar   sinor  a   salvar...
-  el   seu   judici   consistirà   en  ajudar,  sostenir,  dur  al   bon   camí,  exhortar   i   consolar...  fraternalment...
-  el   fariseu  coneix   el   bé   que   ha   fet...
-  Jesús   prohibeix  al  que   fa   el   bé,   saber   d'aquest   bé...

-  La   psicologia   mai   podrà  descobrir  la   senzillesa  i  llibertat  mencionades   per  Jesús...
-  la   senzillesa  psíquica  no   té   res   a   veure   amb   la   senzillesa   d'una   vida   reconciliada   amb  Déu...

-  La   voluntat   de   Déu  es   manifesta  sempre   de   nou  a   qui  l'examina   en  cada   cas...
-  significa  viure   la   vida  de   Jesucrist,...    viu   ja  en   la   unió  de   la   voluntat   de  Déu
- Déu   donarà   a  conéixer  certament   sa   voluntat   al   qui   la   cerca  humilment...
- Sols   en  l'acció  té   lloc   la  submissió  a   la  voluntat   de   Déu...

-  El   que   jutja   interpreta   la   llei    com   a   criteri   que   maneja   conta   els  altres...
-  hi    ha   una   sola   possibilitat   de   fer  vàlida  la  llei,  senzillament,  acomplir-la...

-   Una   sola   cosa   és  necessària...  -  no   oir  o   fer -    sinó    ambdós  en  un,   és   a   dir  ésser   i  pemanéixer  en   la   unió   amb   Jesucrist...

Una   caritat   que   sols   abarca  l'àmbit   de   les   relacions   humanes   personals,  però   que   capitula   davant  l'objectiu,  mai  serà   la   caritat   del   Nou   Testament...
     -   Déu   és   caritat...  accentuant  la   paraula   Déu...
     -   Sols   qui   coneix   Déu   sap   el  que   és   caritat...
     -   la   caritat   és   també   revelació  de   Déu...

No  el  que   ell  fa   i   pateix...   sinó   el   que   ell    fa   i   pateix...

- En  que   consisteix   la  caritat ?
     -  en  la   reconciliació  de   l'home  amb   Déu   en  Jesucrist...