www.labiblia.cat
“Si l'Església perd les dones en la seva total i real dimensió, s'exposa a l'esterilitat”
“(...) Estem reunits aquí, una mica apartats, en aquest lloc preparat pel nostre germà Dom Orani, per estar sols i poder parlar de cor a cor, com pastors als quals Déu ha confiat el seu ramat. Als carrers de Rio, joves de tot el món i moltes altres multituds ens esperen, amb la necessitat de ser assolits per la mirada misericordiosa de Crist, el Bon Pastor, al qual estem cridats a fer present. Gaudim, doncs, d'aquest moment de descans, de compartir, de veritable fraternitat.
Desitjo abraçar-vos a tots i a cadascun, començant pel president de la Conferència Episcopal i l'Arquebisbe de Rio de Janeiro, i especialment als bisbes emèrits.
Més que un discurs formal, voldria compartir amb vostès algunes reflexions.
La primera m'ha vingut una altra vegada a la ment quan he visitat el santuari d'Aparecida. Allà, als peus de la imatge de la Immaculada Concepció, he resat per vostès, per les seves esglésies, pels sacerdots, religiosos i religioses, pels seminaristes, pels laics i les seves famílies i, en particular, pels joves i la gent gran, tots dos són l'esperança d'un poble: els joves, perquè porten la força, la il·lusió, l'esperança del futur, els ancians, perquè són la memòria, la saviesa d'un poble.
1. Aparecida: clau de lectura per a la missió de l'Església
A Aparecida, Déu ha ofert la seva pròpia Mare al Brasil. Però Déu ha donat també a Aparecida una lliçó sobre si mateix, sobre la seva forma de ser i d'actuar. Una lliçó d'aquesta humilitat que pertany a Déu com un tret essencial, i que es troba en l'ADN de Déu. A Aparecida hi ha alguna cosa perenne que cal aprendre sobre Déu i sobre l'Església; un ensenyament que ni l'Església al Brasil, ni Brasil mateix han d'oblidar.
En l'origen de l'esdeveniment d'Aparecida hi ha la recerca d'uns pobres pescadors. Molta gana i pocs recursos. La gent sempre necessita pa. Els homes comencen sempre per les seves necessitats, també avui.
Tenen una barca fràgil, inadequada; tenen xarxes velles, potser també deteriorades, insuficients.
En primer lloc apareix l'esforç, potser el cansament de la pesca, i, no obstant això, el resultat és escàs: un revés, un fracàs. Malgrat el sacrifici, les xarxes estan buides.
Després, quan Déu vol, Ell mateix apareix en el seu misteri. Les aigües són profundes i, malgrat tot, sempre amaguen la possibilitat de Déu. Aleshores Ell va arribar per sorpresa, potser quan ja no se l'esperava. Sempre es posa a prova la paciència dels que l'esperen. I Déu va arribar d'una manera nova, perquè Déu sempre és una sorpresa: una imatge de fràgil argila, ennegrida per les aigües del riu, i també envellida pel temps. Déu apareix sempre amb aspecte de petitesa.
Així va aparèixer llavors la imatge de la Immaculada Concepció. Primer el cos, després el cap, després cos i cap junts: unitat. El que estava separat recobra la unitat. Brasil colonial estava dividit pel vergonyós mur de l'esclavitud. La Verge d'Aparecida es presenta amb la cara negra, primer dividida i després unida en mans dels pescadors.
Hi ha aquí un ensenyament que Déu ens vol oferir. La seva bellesa reflectida en la Mare, concebuda sense pecat original, emergeix de la foscor del riu. A Aparecida, des del principi, Déu ens dóna un missatge de recomposició del que està separat, de reunió del que està dividit. Els murs, barrancs i distàncies, que també avui existeixen, estan destinats a desaparèixer. L'Església no pot desatendre aquesta lliçó: ser instrument de reconciliació.
Els pescadors no menyspreen el misteri trobat al riu, tot i que és un misteri que apareix incomplet. No llencen les parts del misteri. Esperen la plenitud. I aquesta no triga a arribar. Hi ha alguna cosa sàvia que hem d'aprendre. Hi ha peces d'un misteri, com a parts d'un mosaic, que anem trobant. Nosaltres volem veure el tot amb massa pressa, mentre que Déu es fa veure a poc a poc. També l'Església ha d'aprendre aquesta espera.
Després, els pescadors porten a casa el misteri. La gent senzilla sempre té espai per albergar el misteri. Potser hem reduït el nostre parlar del misteri a una explicació racional, però a la gent, el misteri entra pel cor. A la casa dels pobres, Déu sempre troba lloc.
Els pescadors «agasalham»: agombolen el misteri de la Mare de Déu que han pescat, com si tingués fred i necessités calor. Déu demana que se li protegeixi a la part més càlida de nosaltres mateixos: el cor. Després serà Déu qui irradiï la calor que necessitem, però primer entra amb l'astúcia del captaire. Els pescadors cobreixen el misteri de la Mare de Déu amb el pobre mantell de la seva fe. Criden als veïns perquè vegin la bellesa trobada, es reuneixen al voltant d'ella, expliquen les seves penes en la seva presència i li encomanen les seves preocupacions. Fan possible així que les intencions de Déu es realizin: una gràcia, i després una altra, una gràcia que obre a una altra; una gràcia que prepara a una altra. Déu va desplegant gradualment la humilitat misteriosa de la seva força.
Hi ha molt per aprendre d'aquesta actitud dels pescadors. Una església que dóna espai al misteri de Déu, una església que alberga en si mateixa aquest misteri, de manera que pugui meravellar la gent, atreure-la. Només la bellesa de Déu pot atreure. El camí de Déu és el de l'atracció. A Déu, un se l'emporta a casa. Ell desperta en l'home el desig de tenir-lo en la seva pròpia vida, a casa seva, en el propi cor. Ell desperta en nosaltres el desig de cridar els veïns per donar a conèixer la seva bellesa. La missió neix precisament d'aquest encanteri diví, d'aquest estupor de la trobada. Parlem de la missió, d'Església missionera. Penso en els pescadors que criden als seus veïns perquè vegin el misteri de la Mare de Déu. Sense la senzillesa de la seva actitud, la nostra missió està condemnada al fracàs.
L'Església té sempre la urgent necessitat de no oblidar la lliçó d'Aparecida, no la pot desatendre. Les xarxes de l'Església són fràgils, potser apedaçades, la barca de l'Església no té la potència dels grans transatlàntics que solquen els oceans. I, malgrat tot, Déu vol manifestar precisament a través dels nostres mitjans, mitjans pobres, perquè sempre és Ell qui actua.
Estimats germans, el resultat del treball pastoral no es basa en la riquesa dels recursos, sinó en la creativitat de l'amor. Certament és necessària la tenacitat, l'esforç, el treball, la planificació, l'organització, però cal saber abans de res que la força de l'Església no resideix en si mateixa sinó que està amagada en les aigües profundes de Déu, en què ella està cridada a fer les xarxes.
Una altra lliçó que l'Església ha de recordar sempre és que no pot allunyar-se de la senzillesa, en cas contrari oblida el llenguatge del misteri, i es queda fora, a les portes del misteri, i, per descomptat, no aconsegueix entrar en aquells que pretenen de l'Església que no poden donar-se per si mateixos, és a dir, Déu. A vegades perdem els qui no ens entenen perquè hem oblidat la senzillesa, portant de fora una racionalitat fins i tot aliena a la nostra gent. Sense la gramàtica de la simplicitat, l'Església es veu privada de les condicions que fan possible «pescar» Déu en les aigües profundes del seu misteri.
Una última anotació: Aparecida es va fer present en una cruïlla de camins. La via que unia Rio de Janeiro, la capital, amb Sao Paulo, la província emprenedora que estava naixent, i Mines Gerais, les mines tan cobejades per les Corts europees: una cruïlla del Brasil colonial. Déu apareix en les cruïlles. L'Església al Brasil no pot oblidar aquesta vocació inscrita en ella des del seu primer alè: ser capaç de sístole i diàstole, de recollir i difondre.
2. Valoració de la trajectòria de l'Església al Brasil
Els bisbes de Roma han portat sempre en el seu cor el Brasil i la seva Església. S'ha aconseguit un meravellós recorregut. De 12 diòcesis durant el Concili Vaticà I a les actuals 275 circumscripcions. No ha estat l'expansió d'un aparell o d'una empresa, sinó més aviat el dinamisme dels «cinc pans i dos peixos» evangèlics, que, en contacte amb la bondat del Pare, en mans endurides (calejadas maos), han estat fecunds .
Avui desitjo reconèixer el treball sense reserves de vostès, pastors, en la seva Església. Penso en els bisbes que són a la selva pujant i baixant pels rius, a les zones semiàrides, en el Pantanal, a la pampa, a les jungles urbanes de les megalòpolis. Estimen sempre amb una dedicació total al seu ramat. Però penso també en tants noms i tants rostres que han deixat una empremta indeleble en el camí de l'Església al Brasil, fent palpable la gran bondat de Déu envers aquesta església.
Els bisbes de Roma sempre han estat a prop; han seguit, animat, acompanyat. En les últimes dècades, el beat Joan XXIII va convidar amb insistència als bisbes brasilers a preparar el seu primer pla pastoral i, des de llavors, s'ha desenvolupat una veritable tradició pastoral al Brasil, aconseguint que l'Església no fos un transatlàntic a la deriva, sinó que tingués sempre una brúixola. El servent de Déu Pau VI, a més d'encoratjar la recepció del Concili Vaticà II amb fidelitat, però també amb trets originals, va influir decisivament en l'autoconsciència de l'Església al Brasil mitjançant el Sínode sobre la evangelització i el text fonamental de referència, que continua sent d'actualitat: la Evangelii nuntiandi. El beat Joan Pau II va visitar Brasil en tres ocasions, recorrent «de cap a peus», de nord a sud, insistint en la missió pastoral de l'Església, en la comunió i la participació, en la preparació del Gran Jubileu, en la nova evangelització. Benet XVI va triar Aparecida per celebrar la V Assemblea General del CELAM, i això ha deixat una empremta profunda a l'Església de tot el continent.
L'Església al Brasil ha rebut i aplicat amb originalitat el Concili Vaticà II i el camí recorregut, encara que ha hagut de superar algunes malalties infantils, ha portat gradualment a una Església més madura, generosa i missionera.
Avui ens trobem en un nou moment. Com ha expressat bé el Document d'Aparecida, no és una època de canvis, sinó un canvi d'època. Llavors, també avui és urgent preguntar-se: Què ens demana Déu? Voldria intentar oferir algunes línies de resposta a aquesta pregunta.
3. La icona d'Emaús com a clau de lectura del present i del futur.
Primer de tot, no hem de cedir a la por de què parlava el Beat John Henry Newman: «El món cristià s'està fent estèril, i s'esgota com una terra sobreexplotada, que esdevé sorra». No hem de cedir al desencant, al desànim, a les lamentacions. Hem treballat molt, i de vegades ens sembla que hem fracassat, i tenim el sentiment de qui ha de fer balanç d'una temporada ja perduda, veient els que han marxat o ja no ens consideren creïbles, rellevants.
Rellegim una vegada més l'episodi d'Emaús des d'aquest punt de vista. Els dos deixebles fugen de Jerusalem. S'allunyen de la «nuesa» de Déu. Estan escandalitzats pel fracàs del Messies en qui havien esperat i que ara apareix irremeiablement derrotat, humiliat, fins i tot després del tercer dia. És el misteri difícil de qui abandona l'Església; d'aquells que, després d'haver deixat seduir per altres propostes, creuen que l'Església -la seva Jerusalem- ja no pot oferir alguna cosa significativa i important. I, llavors, van sols pel camí amb la seva pròpia desil·lusió. Potser l'Església s'ha mostrat massa feble, massa llunyana de les seves necessitats, massa pobre per respondre a les seves inquietuds, massa freda envers ells, massa autoreferencial, presonera del seu propi llenguatge rígid, potser el món sembla haver convertit l'Església en una relíquia del passat, insuficient per a les noves qüestions, potser l'Església tenia respostes per a la infància de l'home, però no per a la seva edat adulta. El fet és que actualment hi ha molta gent com els dos deixebles d'Emaús, no només els qui busquen respostes als nous i difusos grups religiosos, sinó també aquells que semblen viure ja sense Déu, tant en la teoria com en la pràctica.
Davant d'aquesta situació, què hem de fer?
Cal una Església que no tingui por a entrar en la nit d'aquestes persones. Necessitem una Església capaç de trobar-les en el seu camí. Necessitem una Església capaç d'entrar en la conversa. Necessitem una Església que sàpiga dialogar amb aquells deixebles que, fugint de Jerusalem, vaguen sense una meta, sols, amb el seu propi desencís, amb la decepció d'un cristianisme considerat ja estèril, infecund, impotent per generar sentit.
La globalització implacable i la intensa urbanització, sovint salvatges, prometien molt. Molts s'han enamorat de les seves possibilitats, i en aquestes hi ha alguna cosa realment positiva, com per exemple, la disminució de les distàncies, l'apropament entre les persones i cultures, la difusió de la informació i els serveis. Però, d'altra banda, molts vivencien els seus efectes negatius sense adonar-se de com ells comprometen la seva visió de l'home i del món, generant més desorientació i un buit que no aconsegueixen explicar. Alguns d'aquests efectes són la confusió del sentit de la vida, la desintegració personal, la pèrdua de l'experiència de pertànyer a un "niu", la manca de llar i vincles profunds.
I com no hi ha qui els acompanyi i mostri amb la seva vida el veritable camí, molts han buscat dreceres, perquè la «mesura» de la gran Església sembla massa alta. Hi ha encara els qui reconeixen l'ideal de l'home i de la vida proposat per l'Església, però no s'atreveixen a abraçar-lo. Pensen que l'ideal és massa gran per a ells, està fora de les seves possibilitats, la meta a perseguir és inabastable. No obstant això, no poden viure sense tenir almenys alguna cosa, encara que sigui una caricatura, d'això que els sembla massa alt i llunyà. Amb la desil·lusió al cor, van a la recerca d'alguna cosa que els il·lusioni de nou o es resignen a una adhesió parcial, que en definitiva no arriba a donar plenitud a les seves vides.
La sensació d'abandonament i solitud, de no pertànyer ni tan sols a si mateixos, que sorgeix sovint en aquesta situació, és massa dolorosa per fer-la callar. Cal un alleujament i, llavors, queda la via del lament. Però fins i tot el lament esdevé al seu torn un bumerang que torna i acaba per augmentar la infelicitat. Hi ha pocs que encara saben escoltar el dolor; almenys, cal anestesiar.
Davant d'aquest panorama cal una Església capaç d'acompanyar, d'anar més enllà del simple escoltar, una Església que acompanyi en el camí posant en marxa amb la gent, una Església que pugui desxifrar aquesta nit que comporta la fugida de Jerusalem de tants germans i germanes, una Església que s'adoni que les raons per les que hi ha gent que s'allunya, contenen ja en si mateixes també els motius per a un possible retorn, però cal saber llegir el tot amb valentia. Jesús li va donar calor al cor dels deixebles d'Emaús.
Voldria que avui ens preguntéssim tots: Som encara una Església capaç d'inflamar el cor? Una Església que pugui fer tornar a Jerusalem? D'acompanyar a casa? A Jerusalem resideixen les nostres fonts: Escriptura, catequesi, sagraments, comunitat, l'amistat del Senyor, Maria i els Apòstols ... Som capaços encara de presentar aquestes fonts, de manera que es desperti la fascinació per la seva bellesa?
Molts se n'han anat perquè se'ls ha promès una cosa més alta, una mica més forat, una mica més veloç.
Però, hi ha alguna cosa més alt que l'amor revelat a Jerusalem? Res és més alt que l'abaixament de la creu, perquè allà s'arriba veritablement l'altura de l'amor. Som encara capaços de mostrar aquesta veritat als qui pensen que la veritable altura de la vida estigui en una altra part?
Algú coneix alguna cosa de més fort que el poder amagat a la fragilitat de l'amor, de la bondat, de la veritat, de la bellesa?
La recerca del que cada vegada és més ràpid atreu l'home d'avui: internet veloç, cotxes i avions ràpids, relacions immediates ... I, malgrat tot, es nota una necessitat desesperada de calma, diria de lentitud. L'Església, sap encara ser lenta: en el temps, per escoltar, en la paciència, per reparar i reconstruir? O potser també l'Església es veu arrossegada pel frenesí de l'eficiència?
Recuperem, estimats germans, la calma de saber ajustar el pas a les possibilitats dels pelegrins, al ritme del seu caminar, la capacitat d'estar sempre a prop perquè puguin obrir una escletxa en el desencís que hi ha al seu cor, i així poder entrar en ell. Volen oblidar-se de Jerusalem, on hi ha les seves fonts, però acaben per sentir-se assedegats. Cal una Església capaç d'acompanyar també avui el retorn a Jerusalem. Una Església que pugui fer redescobrir les coses glorioses i joioses que diuen a Jerusalem, de fer entendre que ella és la meva Mare, la nostra Mare, i que no són orfes. En ella hem nascut. On és la nostra Jerusalem, on hem nascut? En el baptisme, en la primera trobada d'amor, en la crida, en la vocació. Cal una Església que torni a portar caliu, a encendre el cor.
Cal una Església que també avui pugui tornar la ciutadania a tants dels seus fills que caminen com en un èxode.
4. Els reptes de l'Església al Brasil
A la llum del que s'ha dit, voldria assenyalar alguns reptes de l'estimada Església al Brasil.
La prioritat de la formació: bisbes, sacerdots, religiosos i laics
Estimats germans, si no formem ministres capaços d'enardir el cor de la gent, de caminar amb ells en la nit, d'entrar en diàleg amb les seves il·lusions i desil·lusions, de recompondre la seva fragmentació, què podem esperar per al camí present i futur? No és cert que Déu s'hagi apagat en ells. Aprenguem a mirar més en el profund: no hi ha qui'inflami el seu cor, com als deixebles d'Emaús.
Per això és important promoure i cuidar una formació de qualitat, que creu persones capaces de baixar a la nit sense veure's dominades per la foscor i perdre; d'escoltar la il·lusió de molts, sense deixar-se seduir, d'acollir les desiŀlusions, sense desesperar-se i caure en l'amargor, de tocar la desintegració de l'altre, sense deixar-se diluir i descompondre en la seva pròpia identitat.
Cal una solidesa humana, cultural, afectiva, espiritual i doctrinal. Estimats germans en l'episcopat, cal tenir el valor d'una revisió a fons de les estructures de formació i preparació del clergat i del laïcat de l'Església al Brasil. No n'hi ha prou amb una vaga prioritat de formació, ni amb els documents o les reunions. Cal la saviesa pràctica d'establir estructures que durin, de preparació en l'àmbit local, regional, nacional, i que siguin el veritable cor per a l'episcopat, sense escatimar esforços, atencions i acompanyament. La situació actual exigeix una formació de qualitat a tots els nivells. Els bisbes no poden delegar aquesta comesa. Vostès no poden delegar aquesta tasca, sinó assumir-la com un punt fonamental per al camí de les seves Esglésies.
Col·legialitat i solidaritat de la Conferència Episcopal
A l'Església, el Brasil no en té prou amb un líder nacional, necessita una xarxa de «testimonis» regionals que, parlant el mateix llenguatge, assegurin per tot arreu no la unanimitat, sinó la veritable unitat en la riquesa de la diversitat.
La comunió és un llenç que s'ha de teixir amb paciència i perseverança, que va gradualment «ajuntant els punts» per aconseguir una textura cada vegada més àmplia i espessa. Una manta amb pocs fils de llana no escalfa.
És important recordar Aparecida, el mètode de recollir la diversitat. No tant diversitat d'idees per elaborar un document, sinó varietat d'experiències de Déu per posar en marxa una dinàmica vital.
Els deixebles d'Emaús tornaren a Jerusalem explicant l'experiència que havien tingut en la trobada amb el Crist ressuscitat. I allà es van assabentar de les altres manifestacions del Senyor i de les experiències dels seus germans. La Conferència Episcopal és precisament un àmbit vital per possibilitar l'intercanvi de testimonis sobre les trobades amb el Ressuscitat, al nord, al sud, a l'oest ... Es necessita, doncs, una valorització creixent del element local i regional. No és suficient una burocràcia central, sinó que cal fer créixer la col·legialitat i la solidaritat: serà una veritable riquesa per a tots.
Estat permanent de missió i conversió pastoral
Aparecida va parlar d'estat permanent de missió i de la necessitat d'una conversió pastoral. Són dos resultats importants d'aquella Assemblea per al conjunt de l'Església de la zona, i el camí recorregut al Brasil en aquests dos punts és significatiu.
Sobre la missió s'ha de recordar que la seva urgència prové de la seva motivació interna: la de transmetre un llegat, i, sobre el mètode, és decisiu recordar que un llegat és com el testimoni: en la carrera de relleus no es llança l'aire i qui l'aconsegueix agafar, bé, i qui no, es queda sense. Per transmetre el llegat cal entregar personalment, tocar a qui se li vol donar, transmetre aquest patrimoni.
Sobre la conversió pastoral, voldria recordar que «pastoral» no és una altra cosa que l'exercici de la maternitat de l'Església. L'Església dóna a llum, alleta, fa créixer, corregeix, alimenta, porta de la mà ... Es requereix, doncs, una Església capaç de redescobrir les entranyes maternes de la misericòrdia. Sense la misericòrdia, poc es pot fer avui per inserir-se en un món de «ferits», que necessiten comprensió, perdó i amor.
En la missió, també a la continental, és molt important reforçar la família, que continua sent la cèl·lula essencial per a la societat i per a l'Església, els joves, que són el rostre futur de l'Església; les dones, que tenen un paper fonamental en la transmissió de la fe i constitueixen aquesta força quotidiana porta endavant la societat i la renova. No reduïm el compromís de les dones a l'Església, sinó que promoguem la seva participació activa en la comunitat eclesial. Si l'Església perd les dones en la seva total i real dimensió, l'Església s'exposa a l'esterilitat. Aparecida destaca també la vocació i missió de l'home en la família, l'Església i la societat, com a pares, treballadors i ciutadans. ¡Tinguin-ho en compte!
La tasca de l'Església en la societat
En l'àmbit social, només hi ha una cosa que l'Església demana amb particular claredat: la llibertat d'anunciar l'Evangeli de manera integral, tot i que estigui en contrast amb el món, quan vagi contracorrent, defensant el tresor del qual només és guardiana, i els valors dels que no disposa, però que ha rebut i als quals ha de ser fidel.
L'Església sosté el dret de servir a l'home en la seva totalitat, dient-li el que Déu ha revelat sobre l'home i la seva realització i l'Església vol fer present aquest patrimoni immaterial sense el qual la societat s'enfonsa, les ciutats es veurien arrasades pels seus propis murs, barrancs i barreres. L'Església té el dret i el deure de mantenir encesa la flama de la llibertat i de la unitat de l'home.
Les urgències del Brasil són l'educació, la salut, la pau social. L'Església té una paraula a dir sobre aquests temes, perquè per respondre adequadament a aquests reptes no n'hi ha prou amb solucions merament tècniques, sinó que cal tenir una visió subjacent de l'home, de la seva llibertat, del seu valor, de la seva obertura a la transcendència. I vostès, estimats germans, no tinguin por d'oferir aquesta contribució de l'Església, que és pel bé de tota la societat, i oferir aquesta paraula "encarnada" també en el testimoni.
L'Amazònia com a tornassol, banc de proves per a l'Església i la societat brasilera
Hi ha un últim punt sobre el qual vull parlar, i que considero rellevant per al camí actual i futur, no només de l'Església al Brasil, sinó també de tot el conjunt social: l'Amazònia. L'Església no està a l'Amazònia com qui té fetes les maletes per marxar després d'haver-la explotat tot el que ha pogut. L'Església està present a l'Amazònia des del principi amb missioners, congregacions religioses, sacerdots, laics i bisbes i encara avui està present i és determinant per al futur de la zona. Penso en l'acollida que l'Església en l'Amazònia ofereix avui als immigrants haitians després del terrible terratrèmol que va devastar el seu país.
Voldria convidar tothom a reflexionar sobre el que Aparecida va dir sobre l'Amazònia, i també la vigorosa crida al respecte i la custòdia de tota la creació, que Déu ha confiat a l'home, no per explotar salvatgement, sinó perquè la converteixi en un jardí. Al desafiament pastoral que representa l'Amazònia, no puc deixar d'agrair el que l'Església al Brasil està fent: la Comissió Episcopal per a l'Amazònia, creada el 1997, ha donat ja molt de fruit, i moltes diòcesis han respost amb promptitud i generositat a la sol·licitud de solidaritat, enviant missioners laics i sacerdots. Dono gràcies a Monsenyor Jaime Chemelo, pioner en aquest treball, i al Cardenal Hummes, actual President de la Comissió. Però voldria afegir que l'obra de l'Església ha de ser ulteriorment incentivada i rellançada. Calen instructors qualificats, sobretot formadors i professors de teologia, per consolidar els resultats assolits en el camp de la formació d'un clergat autòcton, per tenir també sacerdots adaptats a les condicions locals i enfortir, per dir-ho així, el «rostre amazònic» de l'Església. En això, sisplau, els demano que siguin valents, que tinguin parresia. En llenguatge porteño els diria que siguin corajudos.
Estimats germans, he tractat d'oferir d'una manera fraterna algunes reflexions i línies de treball en una Església com del Brasil, que és un gran mosaic de pedretes, d'imatges, de formes, problemes i reptes, però que precisament per això constitueix una enorme riquesa. L'Església mai no és uniformitat, sinó diversitat que acorda en la unitat, i això val per a tota realitat eclesial.
Que la Verge Immaculada d'Aparecida sigui l'estrella que il·lumini el compromís de vostès i la seva manera de dur a Crist, com ella ho ha fet, a tot home i a tota dona d'aquest immens país. Serà Ell, com ho va fer amb els dos deixebles confusos i desil·lusionats d'Emaús, qui faci cremar el cor i doni nova i segura esperança.
2
“Evangelitzar és servir, estimar, en nom de Jesús”
“«Aneu a tots els pobles i feu-los deixebles meus». Amb aquestes paraules, Jesús es dirigeix a cada un de vosaltres dient: «Que bonic ha estat participar en la Jornada Mundial de la Joventut, viure la fe al costat de joves vinguts dels quatre racons de la terra, però ara tu has d'anar i transmetre aquesta experiència als altres ». Jesús et crida a ser deixeble en missió. A la llum de la paraula de Déu que hem escoltat, què ens diu avui el Senyor? Tres paraules: Aneu, sense por, per servir.
1. Aneu. En aquests dies aquí a Rio, heu pogut experimentar la bellesa de trobar Jesús i de trobar-vos junts, heu sentit l'alegria de la fe. Però l'experiència d'aquesta trobada no pot quedar tancada en la vostra vida o en el petit grup de la parròquia, del moviment o de la comunitat. Seria com treure-li l'oxigen a una flama que crema. La fe és una flama que es fa més viva com més es comparteix, es transmet, perquè tots coneguin, estimin i professin a Jesucrist, que és el Senyor de la vida i de la història. Però compte! Jesús no ha dit: si voleu, si teniu temps, sinó: «Aneu a tots els pobles i feu-los deixebles meus».
Compartir l'experiència de la fe, donar testimoni de la fe, anunciar l'evangeli és el mandat que el Senyor confia a tota l'Església, també a tu, és un mandat que no neix de la voluntat de domini o de poder, sinó de la força de l'amor, del fet que Jesús ha vingut abans a nosaltres i ens ha donat, no una cosa seva, sinó tot ell, ha donat la seva vida per salvar-nos i mostrar-nos l'amor i la misericòrdia de Déu. Jesús no ens tracta com a esclaus, sinó com a homes lliures, amics, germans, i no només ens envia, sinó que ens acompanya, està sempre al nostre costat en aquesta missió d'amor.
On ens envia Jesús? No hi ha fronteres, no hi ha límits: ens envia a tots. L'evangeli no és per a alguns sinó per a tothom. No és només per als que ens semblen més pròxims, més receptius, més acollidors. És per a tothom. No tingueu por d'anar i portar Crist a qualsevol ambient, fins a les perifèries existencials, també a qui sembla més llunyà, més indiferent. El Senyor busca tothom, vol que tothom senti la calor de la seva misericòrdia i del seu amor.
En particular, voldria que aquest mandat de Crist: «Aneu», ressonés en vosaltres joves de l'Església a Amèrica Llatina, compromesos en la missió continental promoguda pels bisbes. Brasil, Amèrica Llatina, el món té necessitat de Crist. Sant Pau diu: «Ai de mi si no anunciés l'evangeli!». Aquest continent ha rebut l'anunci de l'evangeli, que ha marcat el seu camí i ha donat molt de fruit. Ara aquest anunci se us ha confiat també a vostès, perquè ressoni amb renovada força. L'Església necessita de vosaltres, de l'entusiasme, la creativitat i l'alegria que els caracteritza. Un gran apòstol del Brasil, el beat José d'Anchieta, va marxar de missioner quan tenia només dinou anys. Saben quin és el millor mitjà per evangelitzar els joves? Un altre jove. Aquest és el camí que cal recórrer.
2. Sense por. Pot ser que algú pensi: «No tinc cap preparació especial, com puc anar i anunciar l'evangeli?». Estimat amic, la teva por no es diferencia molt de la de Jeremies, un jove com vosaltres, quan va ser cridat per Déu per ser profeta. Acabem d' escoltar les seves paraules: «Ai, Senyor, Déu meu! Mira que no sé parlar, que només sóc massa jove ». També Déu us diu a vosaltres el que va dir a Jeremies: «No tinguis por, que jo sóc al teu costat per alliberar-te» . Ell està amb nosaltres.
«No tingueu por». Quan anem a anunciar Crist, és ell mateix el que va per davant i ens guia. En enviar als seus deixebles en missió, ha promès: «Jo sóc amb vosaltres cada dia». I això és veritat també per a nosaltres. Jesús no ens deixa sols, mai us deixa sols. Us acompanya sempre.
A més Jesús no ha dit: «Vés», sinó «Aneu»: som enviats junts. Estimats joves, sentiu la companyia de tota l'Església, i també la comunió dels sants, en aquesta missió. Quan junts fem front als desafiaments, llavors som forts, descobrir recursos que pensàvem que no teníem. Jesús no ha cridat als apòstols a viure aïllats, els ha cridat a formar un grup, una comunitat. Voldria dirigir-me també a vosaltres, benvolguts sacerdots que concelebreu amb mi en aquesta eucaristia: heu vingut per acompanyar els vostres joves, i és bonic compartir aquesta experiència de fe. Però és una etapa en el camí. Continueu acompanyant-los amb generositat i alegria, ajudeu-los a comprometre's activament en l'Església; que mai se sentin sols.
3. L'última paraula: per servir. Al començament del salm que hem proclamat hi ha aquestes paraules: «Canteu al Senyor un càntic nou». Quin és aquest càntic nou? No són paraules, no és una melodia, sinó que és el cant de la vostra vida, és deixar que la vostra vida s'identifiqui amb la de Jesús, és tenir els seus sentiments, els seus pensaments, les seves accions. I la vida de Jesús és una vida per als altres. És una vida de servei.
Sant Pau, en la lectura que hem escoltat fa poc, deia: «M'he fet esclau de tots per guanyar-ne tants com pugui». Per anunciar Jesús, Pau s'ha fet «esclau de tots». Evangelitzar és donar testimoni en primera persona de l'amor de Déu, és superar els nostres egoismes, és servir inclinant-se a rentar els peus dels nostres germans com va fer Jesús.
Aneu, sense por, per servir. Seguint aquestes tres paraules experimentareu que qui evangelitza és evangelitzat, qui transmet l'alegria de la fe, rep alegria. Estimats joves, quan torneu a casa, no tingueu por de ser generosos amb Crist, de donar testimoni de l'evangeli. A la primera lectura, quan Déu envia al profeta Jeremies, li dóna el poder per «arrencar i enderrocar, per destruir i enrunar, per construir i plantar» . També és així per a vosaltres. Portar l'evangeli és portar la força de Déu per arrencar i enderrocar el mal i la violència, per a destruir i enrunar les barreres de l'egoisme, la intolerància i l'odi, per a construir un món nou. Jesucrist compta amb vosaltres. L'Església compta amb vosaltres. El Papa compta amb vosaltres. Que Maria, Mare de Jesús i Mare nostra, us acompanyi sempre amb la seva tendresa: ««Aneu a tots els pobles i feu-los deixebles». Amén”
3
“Joves: vull un bon embolic a les diòcesis!”
“Gràcies, gràcies per ser avui aquí, per haver vingut. (...) Voldria dir una cosa... Què és el que m'espero com a conseqüència de la Jornada de la Joventut? Doncs, m'espero un bon embolic! Que aquí dins hi haurà un bon embolic? Ben segur! Que aquí a Rio hi haurà un bon embolic? Ben segur! Però vull un bon embolic a les diòcesis! Vull que sortiu fora! Vull que l'Església surti al carrer! Vull que ens defensem de tot el que sigui mundanitat, del que sigui instal·lació, del que sigui comoditat, del que sigui clericalisme, del que sigui estar tancats en nosaltres mateixos. Les parròquies, les escoles, les institucions, són per sortir-ne! Si no se'n surt, es converteixen en una ONG, i l'Església no pot ser una ONG.
Que em perdonin els bisbes i els capellans, si alguns després us armen un embolic a vosaltres, però és el meu consell... Gràcies pel que pugueu fer.
Mireu, jo penso que en aquest moment, aquesta civilització mundial s'ha passat de rosca, s'ha passat de rosca! Perquè és tan gran el culte que ha fet al déu del diners, que estem presenciant una filosofia i una praxi d'exclusió dels dos pols de la vida que són les promeses dels pobles. I, per descomptat, perquè un podria pensar que podria haver-hi una mena d'eutanàsia amagada. És a dir, no es té cura dels ancians, però també hi ha aquesta eutanàsia cultural: no se'ls deixa parlar, no se'ls deixa actuar! I l'exclusió dels joves: el percentatge que hi ha de joves sense feina, sense feina, és molt alt! I és una generació que no té l'experiència de la dignitat guanyada pel treball. O sigui, aquesta civilització ens ha portat a excloure les dues puntes que són el nostre futur!
Llavors, els joves han de sortir, han de fer-se valer. Els joves han de sortir a lluitar pels valors, A lluitar pels valors! I la gent gran que obri la boca, els ancians que obrin la boca i ens ensenyin, que transmetin la saviesa dels pobles! (...). I, joves, sisplau, no us fiqueu contra els vells! Deixeu-los parlar, escolteu-los, i aneu endavant! Però sapigueu, sapigueu que en aquest moment, vosaltres, els joves, i la gent gran, esteu condemnats a la mateixa destinació: l'exclusió! No us deixeu excloure! Queda clar? Per això crec que heu de treballar.
La fe en Jesucrist no és una broma, és una cosa molt seriosa, és un escàndol. Que Déu hagi vingut a fer-se un de nosaltres, és un escàndol! I que hagi mort a la creu, és un escàndol, l'escàndol de la Creu. La Creu continua sent un escàndol, però és l'únic camí segur, el de la Creu, el de Jesús, l'encarnació de Jesús!
Sisplau, no aigualiu la fe en Jesucrist! Hi ha batuts de taronja, batuts de poma, batuts de plàtan, però sisplau, no prengueu un batut de fe! La fe és sencera, no s'ha d'aigualir! És la fe en Jesús. És la fe en el Fill de Déu fet home, que em va estimar i va morir per mi.
Així doncs, munteu un bon embolic! Cuideu els extrems del poble que són la gent gran i els joves! No us deixeu excloure, i no exclogueu les persones grans. I segon, no aigualiu la fe en Jesucrist.
'Què hem de fer, pare?' Mira, llegeix les Benaurances que t'anirà bé. I si vols saber quina cosa pràctica has de fer, llegeix Mateu 25, que és el protocol amb el qual ens jutjaran. Amb aquestes dues coses teniu el programa d'acció: les Benaurances i Mateu 25. No cal que llegiu una altra cosa. Us ho demano de cor!...”
Traducció: Marta Nin
4
“Ningú pot quedar-se indiferent davant les desigualtats que encara hi ha al món!”
"És bonic ser aquí amb vosaltres. Ja des del principi, tot programant la visita al Brasil, el meu desig era poder visitar tots els barris d'aquesta nació. Hauria volgut picar a cada porta, dir «bon dia», demanar un vas d'aigua fresca, prendre un «cafezinho», no un got de cachaça, parlar com amic de casa, escoltar el cor de cada un, dels pares, els fills, els avis ... Però el Brasil, és tan gran! I no es pot picar a totes les portes. Així que vaig triar venir aquí, a visitar la vostra comunitat, que avui representa tots els barris del Brasil. Que bonic és ser rebuts amb amor, amb generositat, amb alegria! Només cal veure com heu decorat els carrers de la comunitat; també això és un signe d'afecte, neix del cor, del cor dels brasilers, que està de festa. Moltes gràcies a tots per la calorosa benvinguda. Agraeixo als esposos Rangler i Joana seves càlides paraules.
Des del primer moment en què he tocat el terra brasiler, i també aquí, entre vosaltres, em sento acollit. I és important saber acollir, és encara més bell que qualsevol ormamentació. Dic això perquè, quan som generosos acollint una persona i compartim alguna cosa amb ella -una mica de menjar, un lloc a casa nostra, el nostre temps- no ens fem més pobres, sinó que ens enriquim. Ja sé que, quan algú que necessita menjar truca a la porta, sempre trobeu vosaltres una manera de compartir el menjar, com diu el proverbi, sempre es pot «afegir més aigua a les mongetes». Es pot afegir més aigua a les mongetes? Sempre! Sempre! I ho feu amb amor, mostrant que la veritable riquesa no rau en les coses, sinó en el cor.
I el poble brasiler, especialment les persones més senzilles, poden donar al món una valuosa lliçó de solidaritat, una paraula sovint oblidada o omesa, perquè és incomoda.
M'agradaria fer una crida als qui tenen més recursos, als poders públics i a tots els homes de bona voluntat compromesos en la justícia social: que no es cansin de treballar per un món més just i més solidari. Ningú pot quedar-se indiferent davant les desigualtats que encara hi ha al món. Que cadascú, segons les seves possibilitats i responsabilitats, ofereixi la seva contribució per posar fi a tantes injustícies socials. No és la cultura de l'egoisme, l'individualisme, que moltes vegades regula la nostra societat, la que construeix i porta a un món més habitable, sinó la cultura de la solidaritat, no veure en l'altre un competidor o un número, sinó un germà.
Desitjo encoratjar els esforços que la societat brasilera està fent per integrar totes les parts del seu cos, incloses les que més pateixen o estan necessitades, a través de la lluita contra la fam i la misèria. Cap esforç de «pacificació» durarà, ni hi haurà harmonia i felicitat per a una societat que ignora, que margina i abandona la perifèria una part de si mateixa. Una societat així, simplement s'empobreix a si mateixa, més encara, perd una cosa essencial per a ella. No deixem entrar en el nostre cor la cultura del descartable, perquè som germans i ningú és descartable. Recordem sempre: només quan s'és capaç de compartir, arriba la veritable riquesa, tot el que es comparteix es multiplica. Pensem en la multiplicació dels pans de Jesús. La mesura de la grandesa d'una societat està determinada per la forma en què tracta qui està més necessitat, qui no té més que la seva pobresa.
També voldria dir que l'Església, «advocada de la justícia i defensora dels pobres davant intolerables desigualtats socials i econòmiques, que clamen al cel» (Document d'Aparecida, 395), vol oferir la seva col·laboració a tota iniciativa que pugui significar un veritable desenvolupament de cada home i de tot l'home. Estimats amics, certament cal donar pa a qui té gana, és un acte de justícia. Però hi ha també una fam més profunda, la fam d'una felicitat que només Déu pot sadollar. Fam de dignitat. No hi ha una veritable promoció del bé comú, ni un veritable desenvolupament de l'home, quan s'ignoren els pilars fonamentals que sostenen una nació, els seus béns immaterials: la vida, que és un do de Déu, un valor que sempre s'ha de tutelar i promoure; la família, fonament de la convivència i remei contra la desintegració social; l'educació integral, que no es redueix a una simple transmissió d'informació amb l'objectiu de produir guanys; la salut, que ha de buscar el benestar integral de la persona, incloent la dimensió espiritual, essencial per a l'equilibri humà i una sana convivència; la seguretat, en la convicció que la violència només es pot vèncer partint del canvi del cor humà.
Voldria dir una última cosa. Aquí, com en tot Brasil, hi ha molts joves. Estimats joves, vosaltres teniu una especial sensibilitat davant la injustícia, però sovint us sentiu defraudats pels casos de corrupció, per les persones que, en lloc de buscar el bé comú, persegueixen el seu propi interès. A vosaltres i a tots us repeteixo: no us desanimeu mai, no perdeu la confiança, no deixeu que l'esperança s'apagui. La realitat pot canviar, l'home pot canviar. Sigueu els primers que tracteu de fer el bé, de no acostumar-vos al mal, sinó a vènce'l. L'Església us acompanya oferint-vos el do preciós de la fe, de Jesucrist, que ha «vingut perquè tinguin vida i en tinguin a desdir».
Avui us dic a tots vosaltres, i en particular als habitants d'aquesta comunitat de Varginha: No esteu sols, l'Església està amb vosaltres, el Papa està amb vosaltres. Porto cada un de vosaltres en el meu cor i faig meves les intencions que niuen en el més íntim: la gratitud per les alegries, les peticions d'ajuda en les dificultats, el desig de consol en els moments de dolor i sofriment. Tot ho encomano a la intercessió de la Mare de Déu d'Aparecida, la Mare de tots els pobres del Brasil, i amb gran afecte us imparteixo la meva benedicció. Gràcies!
5
"Trobaràs la mà de qui et vol ajudar, però ningú pot pujar per tu"
Déu ha volgut que, després del Santuari de Nostra Senyora de Aparecida, els meus passos s'encaminessin cap a un santuari particular del sofriment humà, com és l'Hospital Sant Francesc d'Assís. És ben coneguda la conversió del seu sant patró: el jove Francesc abandona les riqueses i comoditats del món per fer-se pobre entre els pobres; s'adona que la veritable riquesa i el que dóna l'autèntica joia no són les coses, el poder, els ídols del món, sinó seguir a Crist i servir els altres, però potser és menys conegut el moment en què tot això es va fer concret en la seva vida: va ser quan va abraçar un leprós. Aquell germà que patia, marginat, era «mediador de la llum (...) per sant Francesc d'Assís» (cf. Carta enc. Lumen fidei, 57), perquè en cada germà i germana en dificultat abracem la carn de Crist que pateix. Avui, en aquest lloc de lluita contra la dependència química, voldria abraçar cada un i cada una de vosaltres que sou la carn de Crist, i demanar que Déu ompli de sentit i ferma esperança el vostre camí, i també el meu.
Abraçar. Tots hem d'aprendre a abraçar els necessitats, com sant Francesc. Hi ha moltes situacions al Brasil, al món, que necessiten atenció, cura, amor, com la lluita contra la dependència química. No obstant això, el que preval amb freqüència en la nostra societat és l'egoisme. Quants «mercaders de mort» que segueixen la lògica del poder i dels diners a qualsevol preu! La plaga del narcotràfic, que afavoreix la violència i sembra dolor i mort, requereix un acte de valor de tota la societat. No és la liberalització del consum de drogues, com s'està discutint en diverses parts de l'Amèrica Llatina, el que pot reduir la propagació i la influència de la dependència química. Cal afrontar els problemes que estan a la base del seu ús, promovent una major justícia, educant els joves en els valors que construeixen la vida comuna, acompanyant els necessitats i donant esperança en el futur. Cal que mirem l'altre amb els ulls d'amor de Crist, cal prendre a abraçar els qui estan en necessitat, per expressar proximitat, afecte, amor.
Però abraçar no és suficient. Hem de donar la mà a qui es troba en dificultat, a qui ha caigut en l'abisme de la dependència potser sense saber com, i dir-li: «Pots aixecar-te, pots remuntar, et costarà, però pots aconseguir-ho si de veritat ho vols».
Estimats amics, jo us diria a cada un de vosaltres, però especialment a tants altres que no han tingut el valor d'emprendre el mateix camí: «Tu ets el protagonista de la pujada, aquesta és la condició indispensable. Trobaràs la mà estesa de qui et vol ajudar, però ningú pot pujar per tu». Malgrat tot, mai no esteu sols. L'Església i moltes persones estan amb vosaltres. Mireu amb confiança cap endavant, la vostra travessia és llarga i fatigosa, però mireu endavant, hi ha «un futur cert, que se situa en una perspectiva diversa de les propostes il·lusòries dels ídols del món, però que dóna un impuls i una força nova per viure cada dia» (Carta enc. Lumen fidei, 57). Voldria repetir-vos a tots: No es deixeu que us robin l'esperança. Però també vull dir-vos: No robem l'esperança, és més, fem-nos tots portadors d'esperança.
En l'Evangeli llegim la paràbola del Bon Samarità, que parla d'un home assaltat per bandits i abandonat mig mort a la vora del camí. La gent passa, mira i no s'atura, continua indiferent el camí: no és cosa seva. Només un samarità, un desconegut, mira, s'atura, l'aixeca, li estén la mà i el cura. Estimats amics, crec que aquí, en aquest hospital, es fa concreta la paràbola del Bon Samarità. Aquí no hi ha indiferència, sinó atenció, no hi ha desinterès, sinó amor. L'Associació Sant Francesc i la Xarxa de Tractament de Dependència Química ensenyen a inclinar-se sobre qui està dificultat, perquè en aquella persona veuen el rostre de Crist, perquè ell és la carn de Crist que pateix.
Moltes gràcies a tot el personal del servei mèdic i auxiliar que treballa aquí; el seu servei és valuós, feu-ho sempre amb amor, és un servei que es fa a Crist, present en el proïsme: «Cada vegada que ho vau fer amb el més petit dels meus germans, ho vau fer amb mi», ens diu Jesús.
I voldria repetir a tots els qui lluiten contra la dependència química, als familiars que tenen una comesa no sempre fàcil: l'Església no és aliena a les vostres fatigues, sinó que us acompanya amb afecte. El Senyor és a prop vostre i us agafa la mà. Mireu-lo a Ell en els moments més durs i us donarà consol i esperança. I confieu també en l'amor matern de Maria, la seva Mare. Aquest matí, al santuari d'Aparecida, he encomanat cada un de vosaltres al seu cor. On hi ha una creu per portar, allà està sempre Ella, la nostra Mare, al nostre costat. Us deixo en les seves mans, mentre us beneeixo a tots amb afecte.
6
"Definició de cristià: persona esperançada, sorpresa i joiosa"
"Avui (...) voldria subratllar tres actituds bens senzilles: mantenir l'esperança, deixar-se sorprendre's per Déu, i viure en la joia.
Mantenir l'esperança. La segona lectura de la missa presenta una escena dramàtica: una dona -figura de Maria i de l'Església- és perseguida per un drac -el diable- que vol devorar el seu fill. Però l'escena no és de mort sinó de vida, perquè Déu intervé i posa fora de perill el nen. Quantes dificultats hi ha en la vida de cadascú, entre la nostra gent, en les nostres comunitats... Però, per més grans que semblin, Déu no deixa mai que ens enfonsem. Davant el desànim que podria haver-hi en la vida, en qui treballa en l'evangelització o en els qui s'esforcen per viure la fe com a pares i mares de família, voldria dir amb força, tingueu sempre al cor aquesta certesa: Déu camina al vostre costat, en cap moment us abandona! No perdem mai l'esperança! No l'apaguem mai en el nostre cor! El "drac", el mal, existeix en la nostra història, però no és el més fort. El més fort és Déu, i Déu és la nostra esperança.
És cert que avui en dia, tothom una mica, i també els nostres joves, sent la suggestió de molts ídols que es posen en el lloc de Déu i semblen donar esperança: els diners, l'èxit, el poder, el plaer. Amb freqüència es fa espai en el cor de molta gent com una sensació de solitud i de buit, i això pot portar a la recerca de compensacions, d'aquests ídols passatgers...
Estimats germans i germanes, siguem llums d'esperança. Tinguem una visió positiva de la realitat. Donem alè a la generositat que caracteritza els joves, ajudem-los a ser protagonistes de la construcció d'un món millor: són un motor poderós per a l'Església i per a la societat. Ells no només necessiten coses. Necessiten sobretot que se'ls proposin aquests valors immaterials que són el cor espiritual d'un poble, la memòria d'un poble. Els podem llegir gairebé en aquest santuari, que és part de la memòria del Brasil: espiritualitat, generositat, solidaritat, perseverança, fraternitat, joia, són valors que troben les seves arrels més profundes en la fe cristiana.
La segona actitud: deixar-se sorprendre per Déu. Qui és un home, una dona d'esperança -la gran esperança que ens dóna la fe- sap que Déu actua i ens sorprèn també enmig de les dificultats. I la història d'aquest santuari és un exemple: tres pescadors, després d'una jornada sense aconseguir pesca a les aigües del Riu Parnaíba, troben una cosa inesperada: una imatge de Nostra Senyora de la Concepció. Qui podria haver imaginat que el lloc d'una pesca infructuosa es convertiria en el lloc on tots els brasilers poden sentir-se fills de la mateixa Mare? Déu mai no deixa de sorprendre'ns, com amb el vi nou de l'Evangeli que acabem d'escoltar. Déu guarda el millor per a nosaltres. Però demana que ens deixem sorprendre pel seu amor, que acollim les seves sorpreses. Confiem en Déu. Allunyats d'ell, el vi de la joia, el vi de l'esperança, s'esgota. Si ens acostem a Ell, si estem amb Ell, el que sembla aigua freda, el que és dificultat, el que és pecat, es transforma en vi nou d'amistat amb ell.
La tercera actitud: viure amb joia. Estimats amics, si caminem en l'esperança, deixant-nos sorprendre pel vi nou que ens ofereix Jesús, ja hi ha joia en el nostre cor i no podem deixar de ser testimonis d'aquesta joia. El cristià és alegre, mai no pot estar trist. Déu ens acompanya. Tenim una Mare que intercedeix sempre per la vida dels seus fills, per nosaltres, com la reina Ester de la primera lectura. Jesús ens ha mostrat que el rostre de Déu és el d'un Pare que ens estima. El pecat i la mort han estat vençuts.
El cristià no pot ser pessimista. No pot tenir l'aspecte de qui sembla estar de dol perpetu. Si estem veritablement enamorats de Crist i sentim com ens estima, el nostre cor "s'inflamarà" de tanta joia que contagiarà tots els qui viuen al nostre voltant. Com deia Benet XVI: «El deixeble sap que sense Crist no hi ha llum, no hi ha esperança, no hi ha amor, no hi ha futur».
Estimats amics, hem vingut a trucar a la porta de la casa de Maria. Ella ens ha obert, ens ha fet entrar i ens mostra el seu Fill. Ara ella ens demana: «Feu tot el que Ell us digui» . Sí, Mare nostra, ens comprometem a fer el que Jesús ens digui. I ho farem amb esperança, confiats en les sorpreses de Déu i plens de joia. Que així sigui".
Traducció: Marta Nin
7
"Quanta força pot estar al servei de la humanitat!"
Mare Aparecida, com Tu un dia,
avui em sento davant
de Tu i de Déu,
que ens proposa per a la vida una missió
els contorns i límits de la qual no coneixem,
les exigències de la qual només entreveiem.
Però en la teva fe, gràcies a la qual
"per a Déu no hi ha res impossible",
Tu, oh Mare, non vas dubtar
i jo no puc dubtar.
Sóc l'esclava del Senyor: que es compleixin en mi les teves paraules.
Així, oh Tu, com Tu,
jo abraço la meva missió.
En les teves mans poso la meva vida,
I anem, Tu-Mare i Jo-Fill,
a caminar junts, a creure junts, a lluitar junts, a vèncer junts,
com sempre vau caminar junts Tu i el teu Fill.
Dona, aquí tens el teu fill! Fill, aquí tens la teva Mare!
Mare Aparecida,
un dia vas portar el teu Fill
al temple per consagrar-lo al Pare
perquè estigués totalment disponible
a la missió.
Porta'm avui al mateix Pare,
consagra'm a Ell
amb tot el que sóc i amb tot el que tinc.
Sóc aquí! Envia'm!
Mare Aparecida,
poso en les teves mans
i porto al Pare els nostres i els teus joves,
la Jornada Mundial de la Joventut:
quanta força, quanta vida,
i quant dinamisme que brolla i esclata
i que pot estar al servei de la vida,
de la humanitat.
Acull i santifica, oh Pare, la teva joventut!
Per últim, Mare, et demanem:
queda't aquí,
acull sempre els teus fills
i filles peregrins,
però vine també amb nosaltres,
estigues sempre al nostre costat
i acompanya en la missió
la gran família di fidels,
sobretot quan la Creu pesa més,
sigues sostenidora de la nostra esperança i de la
nostra fe.
Sigues fidel fins a la mort i et donaré la corona de la vida! Amén
8
“Perdó, Pare, per no plorar els morts a les pasteres”
“Immigrants morts al mar, en aquelles barques que en lloc de ser un camí d’esperança han estat un camí de mort. Aquest era un dels titulars dels diaris. Quan fa unes setmanes em vaig assabentar d’aquesta notícia, que malauradament s’ha repetit massa vegades, el pensament hi va tornar després contínuament, com una espina dins el cor que porta patiment. I aleshores vaig sentir que havia de venir avui a pregar aquí, a complir un gest de proximitat, però també a desvetllar les nostres consciències, perquè això que ha passat no es repeteixi. Que no es repeteixi, sisplau!
Primer de tot, voldria adreçar però una paraula d'agraïment sincer, i d’ànims, a vosaltres, habitants de Lampedusa i Linosa, a les associacions, als voluntaris i a les forces de seguretat, que heu demostrat i demostreu atenció a les persones en el seu viatge cap a una meta millor. Vosaltres sou una realitat petitat, però oferiu un exemple de solidaritat! Gràcies! Gràcies també a l’Arquebisbe, Monsenyor Francesco Montenegro, pel seu ajut, per la seva tasca i per la seva proximitat pastoral. Saludo ben cordialment l’alcaldessa Giusi Nicolini, moltes gràcies pel que ha fet i fa. I adreço també una salutació als estimats immigrants musulmans que avui, al vespre, comencen el dejú del Ramadà, amb el desig d’abundosos fruits espirituals. L’Església us és propera en la recerca d’una vida més digna per a vosaltres i les vostres famílies. A vosaltres: o'ixà!*
Aquest matí, sota la llum de la Paraula de Déu que hem escoltat, voldria proposar algunes paraules que provoquin sobretot la consciència de tothom, i empenyin a reflexionar i a canviar concretament certes actituds.
«Adam, on ets?»: és la primera pregunta que Déu adreça a l’home després del pecat. «On ets, Adam?». I Adam és un home desorientat que ha perdut el seu lloc en la creació perquè creu que pot arribar a ser poderós, dominar-ho tot, ser Déu. L’harmonia es trenca, l’home s’equivoca, i això es repeteix també en la relació amb l’altre que ja no és el germà que hem d’estimar, sinó simplement l’altre que molesta la meva vida, el meu benestar.
I Déu planteja la segona pregunta: «Caín, on és el teu germà?». El somni de ser poderós, de ser gran com Déu, és més, de ser Déu, porta a una cadena d’errors que és una cadena de mort, porta a vessar la sang del germà!
Aquestes dues preguntes de Déu també ressonen avui, amb tota la seva força! Molts de nosaltres, m’hi incloc jo també, estem desorientats, no prestem atenció al món on vivim, no curem, no custodiem el que Déu ha creat per a tothom i ja no som capaços ni tan sols de custodiar-nos els uns als altres. I quan aquesta desorientació assumeix les dimensions del món, s’arriba a tragèdies com a la que hem assistit.
'On és el teu germà? La veu de la seva sang clama fins a mi' diu Déu. Aquesta no és una pregunta adreçada als altres, és una pregunta adreçada a mi, a tu, a cadascun de nosaltres. Aquests germans i germanes nostres miraven de sortir de situacions difícils per trobar una mica de serenor i de pau; buscaven un lloc millor per a ells i per a les seves famílies, però van trobar la mort. Quants cops els qui busquen això no troben comprensió, no troben acollida, no troben solidaritat! I les seves veus clamen fins a Déu! I un cop més us agraeixo a vosaltres, habitants de Lampedusa, la vostra solidaritat.
Recentment he parlat amb un d’aquests germans. Abans d’arribar aquí van passar per les mans dels traficants, dels qui exploten la pobresa dels altres, aquestes persones per les quals la pobresa dels altres és una font de benefici. Com han arribat a patir! I alguns no han aconseguit arribar...
«On és el teu germà?» Qui és el responsable d’aquesta sang? En la literatura espanyola hi ha una comèdia de Lope de Vega que narra com els habitants de la ciutat de Fuente Ovejuna maten el governador perquè és un tirà, i ho fan de manera que no se sàpiga qui ha dut a terme l’execució. I quan el jutge del rei demana: «Qui ha matat el governador?», tots contesten: «Fuente Ovejuna, senyor!». Tothom i ningú! Avui aquesta pregunta també emergeix amb força: Qui és el responsable de la sang d’aquests germans i germanes? Ningú! Tots contestem això: no sóc pas jo, jo no hi tinc res a veure, deuen ser els altres, no pas jo.
Però Déu ens demana a cadascun de nosaltres: «On és la sang del teu germà que clama fins a mi?». Al món, avui ningú se sent responsable d’això, hem perdut el sentit de la responsabilitat fraterna; hem caigut en l’actitud hipòcrita del sacerdot i del servidor de l’altar, dels quals parla Jesús a la paràbola del Bon Samarità: mirem el germà mig mort a peu del carrer, potser pensem “pobret”, i continuem el nostre camí, no és la nostra tasca; i amb això ens tranquilitzem, sense problemes de consciència.
La cultura del benestar ens porta a pensar en nosaltres mateixos, ens fa insensibles als clams dels altres, ens fa viure en bombolles de sabó, que són maques, però no són res, són el miratge de la futilitat, del provisional, que porta a la indiferència cap als altres, és més, porta a la globalització de la indiferència. En aquest món de la globalització hem caigut en la globalització de la indiferència. Ens hem acostumat al patiment de l’altre, no ens pertany, no ens interessa, no és cosa nostra!
Torna la figura de l’Innominat d’Alessandro Manzoni. La globalització de la indiferència fa de tots nosaltres uns “innominats”, responsables sense nom i sense rostre.
«Adam, on ets?», «On és el teu germà?», són les dues preguntes que Déu planteja al començament de la història de la humanitat i que també adreça a tots els homes del nostre temps: també a nosaltres.
Però jo voldria que ens plantegéssim una tercera pregunta: «Qui de nosaltres ha plorat per aquest fet i per fets com aquest?» Qui ha plorat per la mort d’aquests germans i germanes? Qui ha plorat per aquestes persones que eren a la barca? Per les joves mares que portaven els seus nens? Per aquests homes que desitjaven alguna cosa per sostenir les seves famílies? Som una societat que ha oblidat l’experiència del plor, del “patir amb”: la globalització de la indiferència ens ha manllevat la capacitat de plorar!
A l’Evangeli hem escoltat el crit, el plor, el gran lament: «Raquel plora els seus fills… perquè ja no hi són». Herodes va sembrar la mort per defensar el seu benestar, la seva bombolla de sabó. I això continua repetint-se.
Demanem al Senyor que esborri tot allò que d’Herodes ha quedat en el nostre cor; demanem al Senyor la gràcia de plorar la nostra indiferència, de plorar la crueltat que hi ha en el món, en nosaltres, i també en qui anònimament pren decisions socioeconòmiques que obren el camí a drames com aquest.
«Qui ha plorat?». Qui ha plorat avui en el món?
Senyor, en aquesta litúrgia, que és una litúrgia de penitència, demanem perdó per la indiferència cap a tants germans i germanes, et demanem perdó, Pare, per qui s’ha acomodat i s’ha tancat en el propi benestar que porta a l’anestèsia del cor, et demanem perdó per qui amb les seves decisions a nivell mundial ha creat situacions que condueixen a aquests drames. Perdó, Senyor!
Senyor, que avui encara puguem sentir les teves preguntes: «Adam, on ets?», «On és la sang del teu germà?»”.
Traducció: Marta Nin
*o’ixà: (o’scià en sicilià de Lampedusa) significa ‘alè meu, respir meu’; els habitants de l’illa de Lampedusa fan servir aquesta expressió com a salutació afectuosa [N.d.T]
EXTRA
“Cal renovar les estructures antigues de l’Església!”
Homilia del papa Francesc a la Casa de Santa Marta 7 de juliol de 2013
“Vi nou en bots nous”. El papa ha desenvolupat la seva homilia a partir de la renovació que ens porta Jesús. “La doctrina de la llei s’enriqueix, es renova amb Jesús”. “Jesús fa noves totes les coses”. La seva “és una veritable renovació de la llei; la mateixa llei però més madura, renovada”. “Les exigències de Jesús eren més fortes”, més “grans que les de la llei”. La llei permet odiar l’enemic; Jesús ens diu, en canvi, que preguem per ell. Aquest és, doncs, “el Regne de Déu que Jesús predica”. Una renovació que ha de trobar lloc “primer de tot en el nostre cor”.
“Ser cristià significa deixar-se renovar per Jesús en aquesta nova vida. ‘Jo sóc un bon cristià, cada diumenge, d’11 a 12 vaig a missa, i faig això, faig allò...’. Com si fos una coŀlecció. Però la vida cristiana no és un collage de coses. És una totalitat harmònica, harmoniosa, i la fa l’Esperit Sant! Ho renova tot: renova el nostre cor, la nostra vida, i ens fa viure en un estil de vida diferent, però un estil que agafa la totalitat de la vida. No es pot ser cristians a troços, cristians a temps parcial. El cristià a temps parcial no funciona! Tot, la totalitat, a jornada plena. Aquesta renovació la fa l’Esperit. Ser cristià, al cap i a la fi, no significa fer coses, sinó deixar-se renovar per l’Esperit Sant i, fent servir paraules de Jesús, arribar a ser vi nou.”
La novetat de l’Evangeli és “una novetat, però dins la mateixa llei que viu en la història de la Salvació”. I aquesta novetat “va més enllà de nosaltres”, ens renova, “i renova les estructures”. Per això Jesús diu que per al vi nou calen bots nous.
“En la vida cristiana, també en la vida de l’Església, hi ha estructures antigues, estructures caduques: cal renovar-les! I l’Església sempre hi ha prestat atenció, en el diàleg amb les cultures... Sempre es deixa renovar segons els llocs, els temps i les persones. L’Església sempre ha fet aquesta tasca! Des del primer moment, recordem la primera lluita teològica: 'per ser cristià cal dur a terme tota la pràctica jueva, o no? No!' Van dir que no! 'Els gentils poden entrar com són: gentils... Entrar a l’Església i rebre el bateig'. Va ser una primera renovació de l’estructura...”.
“I l’Església sempre ha anat endavant així, deixant que l’Esperit renovi aquestes estructures, estructures d’esglésies. No tingueu por d’això! No tingueu por de la novetat de l’Evangeli! No tingueu por de la novetat que l’Esperit Sant actua en nosaltres! No tingueu por de la renovació de les estructures!”.
“L’Església és lliure: la porta endavant l’Esperit Sant”. Ens ho ensenya l’Evangeli: “la llibertat per trobar sempre la novetat de l’Evangeli en nosaltres, en la nostra vida i també en les estructures”. El papa ha subratllat la importància de la “llibertat per triar bots nous per a aquesta novetat”. El cristià és un home lliure, “amb aquella llibertat” que ens dóna Jesús, “no és esclau dels costums, de les estructures... el du endavant l’Esperit Sant”.
Francesc ha recordat que el dia de Pentecosta, amb els deixebles, hi havia la Mare de Déu. “I on hi ha la mare, els nens es troben segurs! Tots! Demanem la gràcia de no tenir por de la novetat de l’Evangeli, de no tenir por de la renovació de l’Esperit Sant, de no tenir por de deixar que caiguin les estructures caduques, que ens empresonen. I si tenim por, sapiguem que amb nosaltres hi ha la Mare, i com els nens esporuguit, apropem-nos a Ella i Ella – com diu l’antífona més antiga- ‘ens custodia amb el seu mantell, amb la seva protecció de mare’. Que així sigui”.
Traducció: Marta Nin
(N.d.T - Les celebracions eucarístiques del papa a la Casa de Santa Marta se suspenen a partir d’ara. La del dia 7 de juliol és l’última celebració de Francesc a la Casa Marta fins la represa que es preveu després de l’estiu).
“Vi nou en bots nous”. El papa ha desenvolupat la seva homilia a partir de la renovació que ens porta Jesús. “La doctrina de la llei s’enriqueix, es renova amb Jesús”. “Jesús fa noves totes les coses”. La seva “és una veritable renovació de la llei; la mateixa llei però més madura, renovada”. “Les exigències de Jesús eren més fortes”, més “grans que les de la llei”. La llei permet odiar l’enemic; Jesús ens diu, en canvi, que preguem per ell. Aquest és, doncs, “el Regne de Déu que Jesús predica”. Una renovació que ha de trobar lloc “primer de tot en el nostre cor”.
“Ser cristià significa deixar-se renovar per Jesús en aquesta nova vida. ‘Jo sóc un bon cristià, cada diumenge, d’11 a 12 vaig a missa, i faig això, faig allò...’. Com si fos una coŀlecció. Però la vida cristiana no és un collage de coses. És una totalitat harmònica, harmoniosa, i la fa l’Esperit Sant! Ho renova tot: renova el nostre cor, la nostra vida, i ens fa viure en un estil de vida diferent, però un estil que agafa la totalitat de la vida. No es pot ser cristians a troços, cristians a temps parcial. El cristià a temps parcial no funciona! Tot, la totalitat, a jornada plena. Aquesta renovació la fa l’Esperit. Ser cristià, al cap i a la fi, no significa fer coses, sinó deixar-se renovar per l’Esperit Sant i, fent servir paraules de Jesús, arribar a ser vi nou.”
La novetat de l’Evangeli és “una novetat, però dins la mateixa llei que viu en la història de la Salvació”. I aquesta novetat “va més enllà de nosaltres”, ens renova, “i renova les estructures”. Per això Jesús diu que per al vi nou calen bots nous.
“En la vida cristiana, també en la vida de l’Església, hi ha estructures antigues, estructures caduques: cal renovar-les! I l’Església sempre hi ha prestat atenció, en el diàleg amb les cultures... Sempre es deixa renovar segons els llocs, els temps i les persones. L’Església sempre ha fet aquesta tasca! Des del primer moment, recordem la primera lluita teològica: 'per ser cristià cal dur a terme tota la pràctica jueva, o no? No!' Van dir que no! 'Els gentils poden entrar com són: gentils... Entrar a l’Església i rebre el bateig'. Va ser una primera renovació de l’estructura...”.
“I l’Església sempre ha anat endavant així, deixant que l’Esperit renovi aquestes estructures, estructures d’esglésies. No tingueu por d’això! No tingueu por de la novetat de l’Evangeli! No tingueu por de la novetat que l’Esperit Sant actua en nosaltres! No tingueu por de la renovació de les estructures!”.
“L’Església és lliure: la porta endavant l’Esperit Sant”. Ens ho ensenya l’Evangeli: “la llibertat per trobar sempre la novetat de l’Evangeli en nosaltres, en la nostra vida i també en les estructures”. El papa ha subratllat la importància de la “llibertat per triar bots nous per a aquesta novetat”. El cristià és un home lliure, “amb aquella llibertat” que ens dóna Jesús, “no és esclau dels costums, de les estructures... el du endavant l’Esperit Sant”.
Francesc ha recordat que el dia de Pentecosta, amb els deixebles, hi havia la Mare de Déu. “I on hi ha la mare, els nens es troben segurs! Tots! Demanem la gràcia de no tenir por de la novetat de l’Evangeli, de no tenir por de la renovació de l’Esperit Sant, de no tenir por de deixar que caiguin les estructures caduques, que ens empresonen. I si tenim por, sapiguem que amb nosaltres hi ha la Mare, i com els nens esporuguit, apropem-nos a Ella i Ella – com diu l’antífona més antiga- ‘ens custodia amb el seu mantell, amb la seva protecció de mare’. Que així sigui”.
Traducció: Marta Nin
(N.d.T - Les celebracions eucarístiques del papa a la Casa de Santa Marta se suspenen a partir d’ara. La del dia 7 de juliol és l’última celebració de Francesc a la Casa Marta fins la represa que es preveu després de l’estiu).
