“La Conferència Episcopal
Espanyola ha anat de disbarat en disbarat”
Hilari
Raguer
Entrevista al P. Hilari Raguer,
OSB
Per Joan Safont
Què el porta a escriure aquest
llibre?
El
llibre, originàriament, és una conferència que em van demanar per un curs
organitzat per Justícia i Pau i Cristianisme i Justícia sobre l’Església i les
nacionalitats. A mi em van demanar que parles sobre la doctrina de l’Església
sobre els nacionalismes i, concretament, la doctrina i pràctica de l’Església
sobre el nacionalisme català. I Claret em va demanar de publicar-la. Aleshores,
al publicar-la, l’havia d’ampliar una mica i hi vaig afegir d’altres reflexions
tretes d’altres llibres i articles meus. A última hora hi vaig posar el
títol...
Un títol que ho diu tot...
Sí. El
títol li vaig afegir perquè quan el llibre estava donat a l’editorial hi va
haver aquella declaració de la Comissió Executiva de la Conferència Episcopal
Espanyola que em va indignar, tot i que no és la primera ni l’última que fan. I
hi vaig posar aquest títol que sembla que crida l’atenció.
Com deia, la CEE insisteix en el valor
moral de la unitat d’Espanya
I el
deure moral de no anar contra aquesta unitat de la “nación española”. Si fem
una mica d’història de les declaracions públiques de la CEE veurem que han anat de
disbarat en disbarat, des de que es va constituir i abans i tot. Recordem la
posició de l’episcopat espanyol davant la Guerra Civil, la
famosa “carta col·lectiva” que tenia tota la raó quan denunciava la persecució
religiosa a la zona republicana però en que faltava a la veritat i la justícia
quan responent als cristians europeus, francesos sobretot, que havien denunciat
els crims a la zona dita “nacional”, els perdonava i excusava. Van tenir una
pell molt fina per les pròpies víctimes, però molt gruixuda per les altres. I
diria que el moment culminant d’aquesta actitud de la CEE és el 23 de febrer de
1981. Estaven reunits en assemblea quan va ocórrer el cop d’estat d’en Tejero,
era el moment privilegiat, com deia Cervantes sobre Lepanto “La mayor ocasión
que vieron los siglos pasados y esperan ver los venideros” per fer una
declaració sobre la situació política a Espanya. I què van fer? Arrencar a
córrer cadascun a la seva residència. I quan la cosa s’estava decantant, el
bisbe Montero, secretari de la CEE
i portaveu, va dir que havien “ofrecido el rezo de vísperas por España”. Per
quina Espanya, ¿per la d’en Tejero o l’altra? Aquell dia van perdre el crèdit
per parlar d’opcions polítiques.
A grans trets, quina és la
doctrina de l’Església sobre el nacionalisme català?
Jo diria
que hi ha una doctrina molt clara sobre les nacionalitats que és la de Joan Pau
II. Especialment al famós discurs a la UNESCO a París, l’any 1980. Ell parlava com a
polonès, però si val per un polonès val per un català per què el que va dir és
especialment aplicable a Catalunya, ja que el nostre nacionalisme és de base
històrica i cultural, no és ètnic com ho és el basc, amb tots els respectes. I
aquí és perfectament aplicable el que va dir en aquest discurs: “Sóc fill d’una
nació que ha viscut les experiències més grans de la història; que els veïns
han condemnat a mort diverses vegades, però que ha sobreviscut i ha restat ella
mateixa, ha conservat malgrat les particions i les ocupacions estrangeres la
seva sobirania nacional, no recolzant-se en els recursos de la força física
sinó únicament recolzant-se en la seva cultura. Aquesta cultura s’ha revelat en
aquest cas d’una potència més gran que totes les altres forces”. I encara
va dir: “Ningú, ni un estat, ni una altra nació ni cap organització
internacional no està mai legitimat per considerar que una determinada nació no
és digna d’existir. Aquesta podem dir que és la doctrina de l’Església, ara la
praxi del Vaticà sobre Catalunya no és ben bé aquesta. Hi ha hagut moltes
concessions a la monarquia espanyola i, no cal dir, al franquisme.
Quina ha estat la importància de
l’Església en la formació del catalanisme?
El Pare
Massot a la seva Introducció a la història contemporània de Catalunya parla
d’aquells segles més foscos en els quals els catalans foscos pensaven com
Capmany que el català era una “lengua muerta para la república de las letras” i
es passen al castellà. Mentrestant, es manté en català l’ensenyament del
catecisme, la predicació, es posa de moda com a cosa de “postín” els “sermones
de campanillas” però en la pastoral popular l’Església va fer fidel a la
llengua. Ben entrar el segle XIX, el Pare Claret va fer nova evangelització en
català. Deia, “aneu predicant en castellà, que blasfemen en català i es
condemnaran en català”, i diuen que va fer com el vot de predicar, a Catalunya,
només en català.
...
Hi ha
una cosa que ha canviat. Llavors la raó que es donava és que el poble o bona
part del poble no sabia el castellà. Ara, per sort o desgràcia tothom el
coneix, però continuem tenint el dret a usar la nostra llengua. Al 1939 hi
hagué grans topades, prohibicions i multes per predicar en català. He sentit explicar
un incident greu que es va produir a Vic, entre el Comandant Militar i el bisbe
Perelló, que era molt franquista i amic personal de Franco, però que es troba
que li persegueixen els capellans per predicar en català. Segons em va dir el
canonge Gros, gran historiador, es va arribar a la solució salomònica que es
podria predicar en català als pobles on no hi arribés el tren.
Ha parlat del Pare Claret, però al
llibre també parla d’altres figures com Jaume Balmes
Balmes
és l’exemple claríssim de dues coses: La tergiversació de la nostra història i
de la història d’Espanya en general, per la qual se l’ha convertit en l’ideòleg
de la ultradreta catòlica espanyola. Acción Española considerava els seus
referents Balmes, Menéndez y Pelayo i Donoso Cortés. Ell en realitat era de
mentalitat oberta, progressista en relació a l’època, que proposa en aquell
context de guerres carlins arribar a la pau per un matrimoni entre Isabel II i
el pretendent carlí, fa elogis al seu llibre “Pio Nono” a l’obertura liberal dels
inicis del pontificat d’aquest papa... Balmes no és cap integrista ni cap
reaccionari, han falsejat la història. Després, Balmes –hem de reconèixer que
és molt característic de la mentalitat catalana– ell és catalanista i
independentista, al cor ho porta però no gosa dir-ho... sobretot en relació a
Madrid. Els textos ben íntims d’ell, són ben catalans, però després s’acontenta
amb un “provincialismo moderadora y bien entendido”. Això passa molt. En el
fons som independentistes, però no gosem dir-ho i no ens ho acabem de creure.
També parla de Torres i Bages...
El
catalanisme de Torres i Bages, sobre una base de dret natural, té una finalitat
immediata apologètica. Ell s’horroritza d’aquella Catalunya que està renaixent,
que hi ha un sector molt significat que és d’esquerres, anticlerical, i vol
defensar que la Catalunya
autèntica és catòlica. Defensa el tradicionalisme catòlic i arriba a aquella
frase, que no és troba en cap dels seus escrits, però certament reflecteix el
seu pensament – i que està inscrita a la façana de Montserrat – “Catalunya serà
cristiana o no serà”. És a dir, l’autèntica Catalunya és la catòlica.
Ara feia referència a la façana de
Montserrat, vostè n’és monjo. Què significa Montserrat per Catalunya?
El
Santuari de Montserrat té una característica especial que el diferencia de la
resta de santuaris. Tots són llocs d’oració, de súplica, la majoria de
peticions són de caire individual (la salut, la feina, etc.), però Montserrat
té una dimensió col·lectiva, d’acció de gràcies de matrimonis, de grups que
celebren la seva fundació –algun partit polític s’ha fundat a Montserrat–,
entitats culturals, esportives, religioses, literàries, que es troben a
Montserrat. Alexandre Galí, l’antic director de l’Escola Blanquerna ens va fer
una conferència a la comunitat sobre l’associacionisme català contra el mite de
l’individualisme català. Individualistes perquè l’estat que tenim a sobre no és
el nostre. Enlloc de l’estat hi ha tant d’associacionisme com a Catalunya i
aquestes associacions, siguin o no creients els seus membres, el lloc preferit
de trobada que tenen és Montserrat. Per tant, és lloc de trobada de grups
i del grup de grups, que és el país. Durant segles hi ha hagut una gran devoció
per Montserrat, però la dimensió política la van inventar els integristes, el
canonge Collell i Mossèn Sardà i Salvany, que veuen la força que té el
catalanisme. Ara, tenim fama de ser el contrari d’aquell integrisme. Montserrat
és una referència per a tots els catalans.
Més que un monestir.
(Riu)
Abans, feia referència a Alexandre
Galí, vostè va ser un deixeble d’un altre Galí, Raimon Galí.
Ja ho
crec. Admiro la seva doctrina, el seu exemple, la seva actitud de compromís, el
seu coratge. Ell i Joan Sales, el grup dels Quaderns de l’Exili. Jo l’absolc de
l’acusació que se li ha fet de ser militarista. Ell i en Joan Sales, si en una
situació com la de 1936 no es presten a agafar les armes per defensar l’ordre,
la seguretat i la llibertat de Catalunya, això no és ser antimilitarista això
és ser traïdor.
En vostè s’hi uneixen diferents
factors: un activista contra la dictadura franquista, un catalanista,
historiador i monjo de Montserrat. Com es conjuminen aquestes facetes...
No sé
com neixen, però me les trobo totes. No he fet mai la tria d’una en detriment
de les altres, vistes així les diferents dimensions de la pròpia vida. Com a
monjo tinc unes certes limitacions, he de procurar que Montserrat no perdi el
bon nom d’acollir tothom, etc.
I pel que fa a les altres facetes,
vostè va ser detingut durant la
Vaga de Tramvies, del 1951.
Va ser
en ocasió de la Vaga,
però no estava jo implicat en l’organització, perquè va ser una cosa
espontània. Una cosa tan espontània com l’independentisme que es viu aquests
dies, que no s’ho pot atribuir cap partit. A mi em van detenir perquè em van
trobar un document de la
Federació Nacional d’Estudiants de Catalunya als estudiants
belgues, que jo sabia per algunes relacions epistolars que tenia, que estaven
pensant d’establir relacions amb el sindicat falangista, el SEU, per fer
vacances a “le soleil de l’Espagne”. Parlant amb en Joan Reventós, en Jordi
Pujol, en Pere Figuera, em van encarregar a mi una carta molt forta on els hi
deia “vosaltres que heu conegut l’ocupació espanyola i la ocupació nazi us
podeu imaginar el que és l’ocupació franquista”. Això, en la meva condició de
militar en aquells moments, va ser considerat molt greu.
I llavors se li desperta la
vocació religiosa...
De molt
petit ja havia tingut aquesta idea, però amb la detenció vaig tenir temps de
pensar, de trobar-me amb mi mateix i allà és on vaig prendre aquesta decisió
que no vaig executar fins haver acabat el procés. Complerta la condemna de dos
anys que em van posar per “ultrages a la nación española y al sentimiento de su
unidad”, vaig demanar l’ingrés a Montserrat.
Llavors, també s’ha dedicat a la
historia, tot i que havia estudiat Dret.
M’he
dedicat a la Bíblia
i a la història. Pel que fa a la història, em va enviar l’Abat Escarré a París
a estudiar Ciències Polítiques i allà volia fer la tesi sobre la marxa enrere
en el centralisme jacobí, però les persones que vaig conèixer allà exiliades i
la documentació que vaig poder consultar em van fer veure que el paper de
l’Església a la Guerra
Civil l’havien tergiversat tant els blancs com els rojos i
era urgent i necessari fer-ho conèixer. I des de l’any 1960 no he parat!
"Que el pobre i el desvalgut siguin per sempre més els
vostres únics senyors"
Dg,
2/12/2012
(CR) Aquest
dimarts s'han entregat les Medalles d'Honor de l'Ajuntament de Barcelona a 25 persones i entitats que ajuden a construir la
ciutat gràcies a la seva tasca de vocació social. En l'acte un dels guardonats,
l'escolapi Enric Canet, va fer un parlament en nom de la resta de premiats.
Podeu llegir el text complet a continuació.
Senyor Alcalde, Regidores i
Regidors de la Ciutat,
persones i entitats guardonades, ciutadanes i ciutadans que participeu en
aquest acte.
Intueixo
que algú de vosaltres, companyes i companys de la Medalla d’Honor, quan us
vàreu assabentar de qui més es trobava a la llista dels guardonats, també us va
agafar el vertigen que em va agafar de trobar-me al costat de gent i
entitats d’una altíssima qualitat humana i ciutadana.
Perquè,
resseguint els noms, hi ha persones molt significades i reconegudes en l’àmbit
de la medicina i la cooperació, economistes, artistes, persones defensores dels
drets, activistes en el seu barri, en el comerç, en la promoció cultural, en
l’esport i les persones que han fet de l’educació el seu compromís.
I les
entitats socials admirades des de fa molts anys, escoles estimades i arrelades
en el propi barri i treballant per grups vulnerables, associacions de veïnes i
veïns i entitats properes als col·lectius desafavorits, entitats culturals de
llarga tradició.
Per
sobre de tot, persones i entitats implicades al servei de la nostra gran
ciutat, formada per petits pobles que ho són encara molts dels nostres barris.
És un honor ésser reconegut amb tots vosaltres, però també m’hagués agradat
poder afegir-hi noms de tanta gent coneguda que treballa incansablement per fer
més amable el meu Barri i el Casal dels Infants i als quals dedico aquest
guardó.
Però
més vertigen és que la Ciutat
que m’estimo, amb una barreja d’orgull i de desesperat dolor, i en aquest
Saló on hi ha concentrada llur història, precisament enmig de la meva estimada
Ciutat Vella, m’hi hagi afegit a la llista.
Per
això, com vosaltres, avui em sento més hereu i a la vegada transmissor de
tantes generacions de dones i homes que han treballat, molt sovint des de
l’anonimat, per fer de Barcelona no solament aquesta ciutat de renom mundial
sinó i per sobre de tot, un espai acollidor i lluitador. De tanta gent que es
va associar per aixecar Barcelona en els moments crítics. Hereus de qui, durant
els setges i les guerres, van mantenir alt l’esperit de lluita i d’ajut als
ferits. I en altres crisis, lliurant la pròpia vida, van girar els ulls envers
els qui patien més dolor. La història de barris com el Raval, teixit de xarxes
solidàries que mantenien en vida als qui la perdien a poc a poc, des dels
primers hospitals, les institucions de beneficència, els ateneus populars, les
societats corals o els grups de resistència obrera.
Perquè
la nostra ciutat no s’ha construït de temps de victòria sinó en aquells
d’aparent fracàs, quan els valors que criden a viure brollen en persones que,
en el frec a frec, amaren de la tendresa que transforma. Les pedres no ens
parlen de grans conquestes, sinó d’aquella gent que, enmig de l’ordit de grans
gestes, va teixint la trama de la vida de la ciutat per a fer-la més acollidora
i més humana.
Per
això, si avui celebrem aquest acte, i estic segur de parlar en nom de les
companyes i companys, volem que l’honor que ens atorgueu sigui un compromís per
part de tothom perquè la tendresa justícia siguin les forces que ens facin
superar aquesta mena de letargia que patim amb l’estocada de la crisi.
Un
compromís d’aquestes persones i entitats, n’estic segur, de fer el propòsit de
mantenir-nos fidels al servei del nostre poble, que comença als barris de
Barcelona. Però, també i per part de tothom, de no deixar-nos morir en vida i
fer de la esperança i la il·lusió la orsa que ens guiï a totes i a tots els
ciutadans, companys nostres de viatge que tenim en aquest temps incert que ens
toca de viure.
I cal
que ho fem tocant de peus a terra i, allà on els hem arrelat, posar el nostre
cap i el nostre horitzó. Sabent que el futur serà totalment diferent al que hem
viscut fins fa uns anys però que les grans paraules que han acompanyat la
història mil·lenària, ho han de seguir fent: justícia, pau, bondat,
generositat, lluita i amb totes les persones des de totes les sensibilitats. Un
futur que es construirà de l’aigua de llum que brolli de les pedres d’aquest
temps nou que ara esculpim nosaltres, des d’aquest espai d’història que és el
nostre.
Us
oferim, al Consistori actual i als del futur, el nostre suport. A vosaltres que
marqueu les polítiques a seguir. Us demanem que siguin l’eina per no perdre la
imprescindible necessitat de mirar els ulls de les persones. Us demanem que mai
gireu la vista sobretot allà on sembla que la ciutat s’acaba. Us demanem no
oblidar que tota persona de la nostra ciutat i les que venen, també volen ser
felices i tenen el dret de ser-ho. I que aquesta felicitat us faci perdre la
son. Amigues i amics del Consistori, que el pobre i el desvalgut siguin
per sempre més els vostres únics senyors.
Així,
ens tindreu al vostre costat. De vegades crítics, perquè a vosaltres i a
nosaltres ens dol el patiment dels altres, i hi ha coses que no les podrem
tolerar. Però sempre formant part d’aquesta ciutadania que s’expressa
organitzadament. I propers a l’altra ciutadania, aquests nous moviments socials
que també tenen molt a dir-nos i als quals hem d’estendre ponts de diàleg per
treballar, perquè tots plegats haurem d’anar buscant nous camins per a una
governança més participativa que exigeixi més implicació de totes i de tots.
Per
això, a la ciutadania que ens acompanya avui, us demano que ens seguiu exigint
apartar, en paraules d’Espriu, l’or, la son i el nom, la inflor buida dels
mots, la vergonya del ventre i dels honors. I que tots plegats, ens mantinguem
fidels a la nostra ciutat per ser parts d’una història que anem teixint entre
nosaltres.
El
futur serà molt millor si, parafrasejant Joan Maragall, ens esforcem en el
nostre quefer com si de cada detall que pensem, de cada paraula que diem, de
cada peça que posem, de cada cop de martell que donem, en depengués la salvació
de la humanitat. Perquè en depèn, creieu-me.
La
nostra ciutat és obra de tots nosaltres. I avui és un bon dia per a
creure’ns-ho de veritat.
A totes i a tots els meus companys, moltes felicitats. Us mereixeu de debò la Medalla d’Honor de la Ciutat!
Gràcies,
Balutxo
diu: 
