23 de des. 2014

PAPA FRANCESC (9)







Les quinze malalties més habituals de la Cúria
Audiència del Papa Francesc a la Cúria Romana durant la presentació de la felicitació de Nadal, el dia 22 de desembre del 2014
A dotze quarts d’onze d’aquest dilluns al matí, en la Sala Clementina del Palau Apostòlic del Vaticà, el Papa Francesc ha rebut en Audiència als Cardenals i als Superiors de la Cúria Romana en motiu de la presentació de les felicitacions nadalenques.
Durant la trobada, després de la salutació del Degà del Col·legi Cardenalici, el Cardenal Àngelo Sodano, el Papa ha adreçat a la Cúria Romana el discurs que reproduïm tot seguit:
Discurs del Papa Francesc: La Cúria Romana i el Cos de Crist
“Tu et trobes sobre el querubins, tu que has canviat la miserable condició del món quan t’has fet com nosaltres” (Sant Atanasi).
A les acaballes del temps d’Advent ens trobem per les tradicionals salutacions. D’aquí a pocs dies tindrem la joia de celebrar el Nadal del Senyor; l’esdeveniment de Déu que es fa home per salvar els homes; la manifestació de l’amor de Déu que no es limita a donar-nos alguna cosa o a enviar-nos algun missatger o tal volta un missatge, sinó que es dóna a si mateix. El misteri de Déu que pren sobre ell la nostra condició humana i els nostres pecats per revelar-nos la seva Vida divina, la seva gràcia immensa i el seu perdó gratuït. És la cita amb Déu que neix en la pobresa de la cova de Betlem per ensenyar-nos la potència de la humilitat. En efecte, el Nadal és també la festa de la llum que no és acceptada per la gent ‘escollida’, sinó per la gent pobra i senzilla que espera la salvació del Senyor.
Primer de tot, voldria desitjar a tots vosaltres –col·laboradors, germans i germanes, Representants pontificis dispersos pel món- i a tots els vostres estimats un sant Nadal i un feliç Any Nou. Desitjo agrair-vos cordialment el vostre treball quotidià al servei de la Seu Apostòlica, de l’Església Catòlica, de les Esglésies particulars i del Successors de Pere.
I com que nosaltres som persones i no números o potser càrrecs, vull recordar de manera particular a tots aquells que, durant aquest any, han acabat el seu servei per raons de l’edat o per tenir altres assumptes, o potser perquè han estat cridats a la Casa del Pare. També a tots ells i als seus familiars s’adreça el meu pensament i la meva gratitud.
També desitjo aixecar al Senyor un viu i cordial agraïment per l’any que s’està acabant, pels esdeveniments viscuts i per tot el bé que El Senyor ha volgut acomplir generosament a través del servei de la Seu Apostòlica, demanant-li humilment perdó per les mancances comeses “de pensament, paraula, obra i omissió”.
I partint precisament d’aquesta petició de perdó, voldria que aquesta nostra trobada i les reflexions que compartiré amb vosaltres esdevinguin, per a tots, un ajut i un estímul per a un ver examen de consciència per preparar el cor per al Sant Nadal.
Pensant en aquesta trobada m’ha vingut al cap la imatge de l’Església com el Cos místic de Jesucrist. És una expressió que, com va explicar el Papa Pius XII, «brolla i quasi germina d’això que sovint trobem en la Sagrada Escriptura i en els Sants Pares»[1]. Referint- se a això sant Pau escriu: «El Crist és com el cos humà, que és un, encara que tingui molts membres: tots els membres, ni que siguin molts, formen un sol cos» (1Co 1,212)[2].
En aquest sentit, el Concili Vaticà II ens recorda que «en la construcció del Cos de Crist hi ha diversitat de membres i de feina. Un del sol és l’Esperit, el qual distribueix els seus diversos dons d’acord amb les seves riqueses i amb les necessitats dels serveis per a utilitat de l’Església (cf. 1Co 12,1-11)»[3]. Per això «Crist i l’Església forment el ‘Crist total’ –Christus totus-. L’Església és una amb Crist»[4].
És bonic de pensar la Cúria Romana és com a un petit model de l’Església, o sigui amb un ‘cos’ que cerca seriosament i quotidianament d’estar més viu, més sa, més harmoniós i més unit amb ell mateix i amb el Crist.
En realitat, la Cúria Romana és un cos complex, compost de tants Dicasteris, Consells, Oficines, Tribunals, Comissions i d’altres nombrosos elements els quals no tenen tots la mateixa tasca, però que es troben coordinats per un funcionament eficaç, edificant, disciplinat i exemplar, no obstant les diversitats culturals, lingüístiques i nacionals del seus membre[5].
I si diem, doncs, que la Cúria és un cos dinàmic, no pot viure sense nodrir-se i sense guarir-se. Efectivament, la Cúria –com l’Església- no pot viure sense tenir una relació vital, personal, autèntica i salvífica amb Crist[6]. Un membre de la Cúria que no s’alimenti quotidianament amb aquest Nodriment esdevindrà un buròcrata (un oficinista, un funcionari, un mer empleat): un branquilló que s’asseca i a poc a poc mor i se l’engega ben lluny. La pregària quotidiana, la participació assídua als Sagraments, molt particularment a l’Eucaristia i a la reconciliació, el contacte diari amb la paraula de Déu i a l’espiritualitat traduïda en caritat viscuda són l’aliment vital per a cadascú de nosaltres. Que tothom tingui molt present que sense Ell, el Crist, res no podem fer (cf. Jn 15,8).
Conseqüentment, la relació viva amb Crist alimenta i reforça també la comunió amb els altres, de manera que com més íntimament estiguem units a Déu tant més estarem units entre nosaltres perquè l’Esperit de Déu uneix i l’esperit maligne divideix.
La Cúria és cridada a millorar-se, a millorar-se sempre i a créixer en comunió, santedat i saviesa per realitzar plenament la seva missió[7]. Ja que també ella, com tot cos, com tot cos humà, es troba exposada també a les malalties, al mal funcionament, al malestar. I aquí em voldria referir a algunes d’aquestes probables malalties, malalties guaribles. Són les malalties més habituals en la nostra vida de Cúria. Són malalties i temptacions que afebleixen el nostre servei al Senyor. Crec que ens ajudarà el “catàleg” de les malalties –extretes del Pares del desert, que feien aquests catàlegs- de les quals parlarem avui: ens ajudarà a preparar-nos per al Sagrament de la Reconciliació, que serà una bona manera de preparar-nos per al Nadal.
1. La malaltia de sentir-se “immortal”, “immune” o fins i tot “indispensable” oblidant els necessaris i habituals controls. Una Cúria que no fa autocrítica, que no es posa al dia, que no cerca de millorar-se és un cos malalt. Una visita habitual als cementiris ens pot ajudar a veure els noms de tantes persones, algunes de les quals es pensaven ésser immortals, immunes, i indispensables! És la malaltia del ric insensat de l’Evangeli que es pensava que viuria eternament (cf. Lc 12, 13-21) i també d’aquells que es converteixen en amos i se senten superiors a tothom i no estan al servei de tots. Aquesta malaltia sovint deriva de la patologia del poder, del “complex dels Elegits”, del narcisisme que serva apassionadament la pròpia imatge i no veu la imatge de Déu impresa sobre el rostre dels altres, especialment dels més dèbils i necessitats[8]. L’antídot per a aquesta malaltia és la gràcia de sentir-se pecadors i de dir amb el tot el cor: “Som uns servents que no mereixen recompensa: hem fet només el que havíem de fer” (Lc 17,10).
2. Una altra malaltia: la del “martalisme” (ve de Marta), de l’excessiva ocupació: o sigui d’aquells que s’entreguen totalment al treball, descuidant, inevitablement, “la millor part”: aquella de seure als peus de Jesús (cf. Lc 10, 38-42). Per això Jesús ha cridat als seus deixebles a “reposar una mica” (cf. Mc 6, 31) perquè descuidar el necessari repòs porta a l’estrès i al neguit. El temps del repòs, per a aquell que ha dut a terme la pròpia missió, és necessari, és obligat i cal prendre-se’l seriosament: passar un “temps de qualitat” amb la família i respectar les vacances com una ocasió per a recarregar-se espiritualment i físicament. Cal fixar-se amb el què ensenya el Cohèlet que “hi ha un temps per a cada cosa” (3, 1-15).
3. Existeix també la malaltia de l’”enduriment” mental i espiritual: la d’aquells que tenen un cor de pedra i són “rebecs” (Ac 7, 51-60); d’aquells que, al llarg del camí, perden la serenitat interior, la vivacitat i l’audàcia i s’amaguen sota els papers esdevenint “màquines de treball” i no “homes de Déu” (cf. He 3, 12). És perillós perdre la sensibilitat humana necessària per plorar amb els que ploren i alegrar-se amb els que estan contents! És la malaltia d’aquells que perden “els sentiments de Jesús” (cf. Fil 2,5-11) perquè el seu cor, amb el pas del temps, s’endureix i esdevé incapaç d’estimar incondicionalment al Pare i al proïsme (cf. Mt 22,34-40). Ésser cristià, efectivament, significa “tenir els mateixos sentiments que tingué el Crist” (Fil 2,5), sentiments d’humilitat i de donació, de despreniment i de generositat[9].
4. La malaltia de l’excessiva planificació i del funcionalisme. Quan l’apòstol ho planifica minuciosament i creu que fent una perfecta planificació les coses efectivament progressaran, esdeveniment talment un comptable o un comercial. És cert que cal preparar les coses bé, però sense caure mai en la temptació de voler recloure i dirigir la llibertat de l’Esperit Sant, que es manté sempre més gran, més generós que tota humana planificació (cf. Jn 3,8). Hom cau en aquesta malaltia perquè “sempre és més fàcil i còmode amollar-se en les pròpies posicions estàtiques i immutables. En realitat, l’Església es mostra fidel a l’Esperit Sant en la mesura en què no té la pretensió de regular-lo i de domesticar-lo... –ai, domesticar a l’Esperit Sant!-... Ell és frescor, fantasia, novetat”[10].
5. La malaltia de la mala coordinació. Quan els membres perden la comunió entre ells i el cos esbarria la seva harmoniosa funcionalitat i la seva serenitat, esdevenen una orquestra que fa aldarull, car els seus membres no col·laboren i no viuen l’esperit de comunió o d’equip. Quan el peu diu al braç: “no en tinc necessitat, de tu”, o la mà diu al cap: “mano jo”, provoquen d’aquesta manera malestar i escàndol.
6. Existeix també la malaltia de l’”Alzheimer espiritual”: o sigui, aquella que oblida la “història de la salvació”, la història personal amb el Senyor, la del “primer amor” (Ap 2,4). Es tracta d’un descans progressiu de les facultats espirituals que en més o menys període temps produeix greus problemes a la persona fent-la incapaç de desenvolupar alguna activitat autònoma, vivint un estat d’absoluta dependència de les seves panoràmiques sovint imaginàries. Ho veiem en aquells que han perdut la memòria de la seva trobada amb el Senyor: en aquells que no tenen el sentit deuteronòmic de la vida; en aquells que depenen completament del seu present, de les seves passions, capricis i manies; ho veiem en aquells, en definitiva, que construeixen al seu voltant murs i amb les seus hàbits esdevenen, per sempre més, esclaus de llurs ídols que han esculpit amb les seves pròpies mans.
7. La malaltia de la rivalitat i de la vanaglòria[11]. Aquesta malaltia apunta quan l’aparença, i els colors de la vestimenta i les insígnies d’honors esdevenen l’objectiu primari de la vida, oblidant les paraules de Sant Pau: “No feu res per rivalitat ni per arrogància; amb tota humilitat, considereu els altres superiors a vosaltres mateixos. Que no miri cadascú per ell, sinó que procuri sobretot pels altres” (Fl 2,3-4). És la malaltia que ens porta a ésser homes i dones falsos i a viure un fals ‘misticisme’ i un fals ‘quietisme’. El mateix San Pau els defineix com a “enemics de la Creu del Crist” perquè «posen la seva glòria en les parts vergonyoses. Tot el que aprecien són coses terrenals» (Fl 3,19).
8. La malaltia de l’esquizofrènia existencial. És la malaltia dels que viu una doble vida, fruit de la hipocresia típica del mediocre i del progressiu buit espiritual que els graus i títols acadèmics no poden omplir. Una malaltia que colpeix sovint aquells que, abandonant el servei pastoral, es limiten a les qüestions burocràtiques, perdent així el contacte amb la realitat, amb les persones concretes. Es creen així el seu propi món paral·lel, on arraconen tot el que ensenyen amb severitat als altres i comencen a viure una vida amagada i sovint dissoluta. La conversió és més que mai urgent i indispensable per aquesta greu malaltia (cf. Lc 15,11-32).
9. La malaltia de les xerrameques, de les murmuracions i de les xafarderies. D’aquesta malaltia ja n’he parlat altres vegades, però mai no n’hi ha prou. És una malaltia greu, que comença d’una manera senzilla, qui sap si només per fer-la petar, però que s’empadrona de la persona convertint-la en “sembradora de jull” (com Satanàs) i sovint “homicida a sang freda” de la fama dels propis col·legues i companys. És la malaltia de les persones covardes que no tenen el coratge de parlar directament a la cara, sinó que ho fan a l’esquena. Sant Pau els reprèn: «Feu-ho tot sense murmuracions ni disputes, i sereu irreprensibles i irreprotxables» (Fl 2,14-15). Germans, si us plau, guardem-nos del terrorisme de la xerrameca!
10. La malaltia de divinitzar els responsables: és la malaltia d’aquells que fan l’aleta als Superiors, esperant d’obtenir-ne llur benvolença. Són víctimes de l’ambició i de l’oportunisme, honoren les persones però no a Déu (cf. Mt 23,8-12). Són persones que viuen el servei pensant únicament al benefici que en poden treure i no en el benefici que han d’oferir. Persones mesquines, infelices i inspirades només pel seu propi egoisme fatal (cf. Ga 5,16-25). Aquesta malaltia podria colpejar també els Superiors quan festegen alguns dels seus col·laboradors per obtenir-ne la submissió, la lleialtat i la dependència psicològica, i el resultat final és una autèntica complicitat.
11. La malaltia de la indiferència envers els altres. Es produeix quan cadascú pensa només amb si mateix i perd la sinceritat i la calidesa de les relacions humanes. Es produeix quan el més expert no posa el seu coneixement al servei dels companys menys experts. Quan s’assabenta de quelcom i s’ho queda per a ell en lloc de compartir-ho positivament amb els altres. En definitiva, quan, per gelosia o per astúcia, hom s’estarrufa en veure que l’altre cau en lloc d’aixecar-lo i d’encoratjar-lo.
12. La malaltia del rostre de funeral. M’explica, de les persones sorrudes i eixorques, que es pensen que per a ser serioses s’han de pintar la cara de malenconia, de severitat i tractat els altres –sobretot aquells que consideren inferiors- amb rigidesa, duresa i arrogància. En realitat, la severitat teatral i el pessimisme estèril[12] sovint són símptomes de por i d’inseguretat d’ells mateixos. L’apòstol s’ha d’esforçar per a ser una persona cortès, serena, entusiasta i alegre que transmet joia onsevulla que es trobi. Un cor ple de Déu i un cor feliç que irradia i contagia joia a tots aquells que es troben al seu voltant: es veu de seguida! No perdem, doncs, aquell esperit joiós, ple d’humor, i àdhuc auto-irònic, que ens fa persones amables, fins i tot en les situacions difícils[13]. Com en fa, de bé, una bona dosi de sa humorisme! Ens farà molt de bé recitar la pregària de sant Tomàs More[14]: jo la reso tot els dies, m’ajuda!.
13. La malaltia de l’acumulació: quan l’apòstol busca d’omplir un vuit existencial en el seu cor acumulant béns materials, no per necessitat, sinó només per sentir-se segur. En realitat, res de material podem portar amb nosaltres perquè “el sudari no té butxaques” i tots els nostres tresors terrenals –fins i tot si són regalats- no podran mai omplir aquell vuit; al contrari el faran encara més exigent i profund. A aquestes persones el Senyor els repeteix: «Tu dius: ‘Sóc ric, m'he enriquit i no em manca res’, però no t'adones que ets el més miserable i digne de compassió, pobre, cec i nu... Sigues zelós i converteix-te» (Ap 3,17-19). L’acumulació només fa més pesat i lent el camí inexorable! I penso en una anècdota: fa temps, els jesuïtes espanyols descrivien la Companyia de Jesús com la “cavalleria lleugera de l’Església”. Recordo el trasllat d’un jove jesuïta que, mentre carregava sobre el camió tantes coses seves: maletes, llibres, objectes i regals, se sentí la veu -amb un somriure savi- d’un vel jesuïta que l’estava observat: aquesta seria la “cavalleria lleugera de l’Església?”. Els nostres trasllats són un signe d’aquesta malaltia.
14. La malaltia dels cercles tancats, on la pertinença al grupet esdevé més forta que al Cos i, alguns cops, a Crist mateix. També aquesta malaltia comença sempre amb bones intencions, però amb el pas del temps esclavitza i els membres esdevenen un càncer que amenaça l’harmonia del Cos i causa tant de mal –escàndols- especialment en els nostres germans més petits. L’autodestrucció o el “foc amic” del camarada és el perill més maliciós[15]. És el mal que ataca des de dins[16]; i, com diu Crist: "Tot reialme que es divideix i lluita contra si mateix, va a la ruïna" (Lluc 11:17).
15. I l’última malaltia: la del profit mundà, la del lluïment[17], quan l’apòstol transforma el seu servei en poder, i el seu poder en mercaderia per obtenir beneficis mundans o més poders. És la malaltia de les persones que cerquen de manera insaciable de multiplicar poders i amb aquest objectiu són capaces de calumniar, de difamar i desacreditar els altres, fins i tot en diaris i revistes. Naturalment per exhibir-se i demostrar-se més capaços que els altres. També aquesta malaltia fa de molt de mal en el Cos perquè porta les persones a justificar l’ús de qualsevol mitjà per mor d’assolir un objectiu, sovint en nom de la justícia i de la transparència! I aquí em ve al cap el record d’un sacerdot que cridava els periodistes per explicar-los –i inventar- coses privades i reservades dels seus confrares i parroquians. Per ell només comptava el fet de veure’s en les primers pàgines, perquè així se sentia “potent i bregat”, causant, això sí, tant de mal als altres i a l’Església. Pobret, quina pena!
Germans, aquestes malalties i aquestes temptacions són naturalment un perill per tot cristià i per tota cúria, comunitat, congregació, parròquia, moviment eclesial, i poden colpir tant a nivell personal com comunitari.
Cal deixar clar que és només l’Esperit Sant –l’ànima del Cos Místic de Crist, com afirma el Credo Niceno-Constantinopolità: «Crec... en l’Esperit Sant, Senyor i donador de vida»- aquell que pot guarir tota malaltia. I l’Esperit Sant que sosté tot esforç sincer de purificació i tota bona voluntat de conversió. I és Ell que fa entendre que cada membre participa a la santificació del cos i al seu afebliment. És Ell, l’Esperit, el promotor de l’harmonia[18]: “Ipse harmonia est”, diu sant Basili. Sant Agustí comenta: «Fins que una part no s’adhereix al cos, la seva guarició no es produeix; en canvi, allò que s’ha tallat, no es pot ni curar ni guarir»[19]. La guarició és també fruit del coneixement de la malaltia i de la decisió personal i comunitària de guarir-se suportant pacientment i amb perseverança la cura[20].
Així doncs, som cridats –en aquest temps de Nadal i per tot el temps del nostre servei i de la nostra existència- a mantenir-nos «en la veritat i en l'amor, i creixerem en tot fins que arribem a Crist, que és el cap. Per ell, tot el cos es manté unit harmoniosament gràcies a tota mena de juntures que el sostenen; així, d'acord amb l'energia distribuïda segons la mesura de cada membre, tot el cos va creixent i edificant-se en l'amor» (Ef 4,15-16)
Estimats germans!
Una vegada vaig llegir que els sacerdots són com els avions: són notícia només quan cauen, però en són tants, que volen. Molts els critiquen i pocs preguen per ells. És un pensament molt simpàtic, però també veritable, perquè dibuixa la importància i la delicadesa del nostre servei sacerdotal. Quant de mal podria causar un sol sacerdot que “cau” a tot el cos de l’Església!
Així, doncs, per a no caure en aquests dies en què ens preparem a la Confessió, demanem a la Verge Maria, Mare de Déu i Mare de l’Església, de guarir les ferides del pecat que cadascú de nosaltres porta en el seu cor i de sostenir l’Església i la Cúria per tal que siguin sanes i sanadores; santes i santificadores, a glòria del seu Fill i per la salvació nostra i del món sencer. Demanem-li a Ella que ens faci estimar l’Església com l’ha estimada el Crist, el seu fill i Senyor nostre, i de tenir el coratge de reconèixer-nos pecadors i necessitats de la seva Misericòrdia i de no tenir por d’entregar la nostra mà sota les seves mans maternes.
Moltes felicitats i un sant Nadal per a tots vosaltres, per a les vostres famílies i els vostres col·laboradors. I, si us plau, no us oblideu de pregar per mi! Gràcies de tot cor!

1/ Ell afirma que l’Església, essent Mysticum Corpus Christi, «demana també una multitud de membres, els quals estiguin connectats de tal manera entre ells que s’ajudin recíprocament. I talment com en el nostre organisme mortal, quan un membre sofreix, als altres se’n senten del seu dolor i van a ajudar-lo, així en l’Església cada un dels membres no viuen per a si mateix, sinó que ajuden també als altres, col·laborant mútuament, tant pel mutu confort com per un millor desenvolupament de tot el Cos... un Cos constituït no de qualsevol classe de membres, sinó que ha de ser fornit d’òrgans, o sigui membres que no tinguin tots la mateixa tasca, sinó que estiguin degudament coordinats. Precisament per això l’Església s’ha d’anomenar cos, perquè és el resultat d’una recta disposició i coherent unió dels membres diversos entre ells» (Enc. Mystici Corporis, Primera part: AAS 35 [1943], 200).
2/ Cf. Rm 12,5: «També nosaltres, que som molts, units a Crist formem un sol cos i som membres els uns dels altres».
3/ Const. Dogm. Lumen gentium.
4/ Cal recordar que “el paral·lelisme de l’Església amb el cos il·lumina l’íntim lligam entre l’Església i Crist. Aquesta no es troba solament reunida al seu voltant; està unificada en Ell, n’és el seu Cos. Hi ha tres aspectes de l’Església-Cos de Crist que hem de subratllar particularment: la unitat de tots els membres entre ells per la força de la seva unió a Crist; Crist Cap del cos; l’Església, Esposa de Crist”. Cf. Catecisme de l’Església Catòlica, núms. 789 i 795.
5/ Cf. Evangelii Gaudium, 130-131.
6/ Moltes cops Jesús havia fet conèixer la unió que els fidels tenen amb Ell: «Així com les sarments, si no estan en el cep, no poden donar fruit, tampoc vosaltres no en podeu donar si no esteu en mi. Jo sóc el cep i vosaltres les sarments» (Jn 15,4-5).
7/ Cf. Pastor Bonus Art. 1 i CIC can. 360.
8/ Cf. Evangelii gaudium, 197-201.
9/ Cf. Benet XVI, Audiència General, 1 de gener 2005.
10/ Francesc, Homilia de la Santa Missa a Turquia, 30 de novembre 2014.
11/ Cf. Evangelii gaudium, 95-96.
12/ Ibid. 84-86.
13/ Ibid, 2.
14/ Doneu-me, Senyor, una bona digestió, i, així ho espero, alguna cosa per digerir. Doneu-me la salut del cos i bon humor per conservar-la. Doneu-me una ànima sana, Senyor, que tingui sempre davant dels ulls allò que és pur i que és bo, perquè no s'escandalitzi enfront del pecat, ans trobi la forma de remeiar-lo. Doneu-me una ànima, Senyor, que no conegui l'avorriment, ni el remugueig, ni el ploricó, ni la queixa. I no em deixeu prendre gaire seriosament aquesta cosa que es fica pertot i que anomenem el JO. Doneu-me, Senyor, el sentit de l'humor: feu-me capaç de riure d'un acudit perquè sàpiga treure un xic d'alegria de la vida i la pugui compartir amb els que m'envolten. Amén. 
15/ Evangelii gaudium, 88. 
16/ El Beat Pau VI referint-se a la situació de l’Església afirmà que tenia la sensació que «qualsevol fissura permet l’entrada del fum de Satanàs en el temple de Déu», Homilia de Pau VI, Solemnitat dels Sants Apòstols Pere i Pau, Dijous, 29 de juny 1972. Cf. Evangelii gaudium, 98-101.
17/ Cf. Evangelii gaudium: No a la mundanitat espiritual, núms. 93-97.
18/ «L’Esperit Sant és l’ànima de l’Església. Ell dóna la vida, suscita els diferents carismes que enriqueixen el Poble de Déu i, sobretot, crea la unitat entre els creients: de molts, en fa un sol cos, el Cos de Crist... L’Esperit Sant crea la unitat de l’Església: unitat en la fe, unitat en la caritat, unitat en la cohesió interior» (Francesc, Homilia en la Santa Missa a Turquia, 30 de novembre 2014).
19/ Agustí, Serm. CXXXVII, 1; Migne, PL, XXXVIII, 754.
20/ Cf. Evangelii gaudium, Pastoral de conversió, núms. 25-33.
24.12.14



Texto de la homilía del papa Francisco en la misa de gallo
Es la segunda Navidad que el Santo Padre pasa en el Vaticano. 'Lo más importante es dejar que el Señor me encuentre y me acaricie con cariño'.
CIUDAD DEL VATICANO, 24 de diciembre de 2014 (Zenit.org) - «El pueblo que caminaba en tinieblas vio una luz grande; habitaban tierras de sombras y una luz les brilló» (Is 9,1). «Un ángel del Señor se les presentó [a los pastores]: la gloria del Señor los envolvió de claridad» (Lc 2,9). De este modo, la liturgia de la santa noche de Navidad nos presenta el nacimiento del Salvador como luz que irrumpe y disipa la más densa oscuridad. La presencia del Señor en medio de su pueblo libera del peso de la derrota y de la tristeza de la esclavitud, e instaura el gozo y la alegría.
También nosotros, en esta noche bendita, hemos venido a la casa de Dios atravesando las tinieblas que envuelven la tierra, guiados por la llama de la fe que ilumina nuestros pasos y animados por la esperanza de encontrar la «luz grande». Abriendo nuestro corazón, tenemos también nosotros la posibilidad de contemplar el milagro de ese niño-sol que, viniendo de lo alto, ilumina el horizonte.
El origen de las tinieblas que envuelven al mundo se pierde en la noche de los tiempos. Pensemos en aquel oscuro momento en que fue cometido el primer crimen de la humanidad, cuando la mano de Caín, cegado por la envidia, hirió de muerte a su hermano Abel (cf. Gn 4,8). También el curso de los siglos ha estado marcado por la violencia, las guerras, el odio, la opresión. Pero Dios, que había puesto sus esperanzas en el hombre hecho a su imagen y semejanza, aguardaba pacientemente. Dios Esperaba. Esperó durante tanto tiempo, que quizás en un cierto momento hubiera tenido que renunciar. En cambio, no podía renunciar, no podía negarse a sí mismo (cf. 2 Tm 2,13). Por eso ha seguido esperando con paciencia ante la corrupción de los hombres y de los pueblos. La paciencia de Dios, como es difícil entender esto, la paciencia de Dios delante de nosotros. 
A lo largo del camino de la historia, la luz que disipa la oscuridad nos revela que Dios es Padre y que su paciente fidelidad es más fuerte que las tinieblas y que la corrupción. En esto consiste el anuncio de la noche de Navidad. Dios no conoce los arrebatos de ira y la impaciencia; está siempre ahí, como el padre de la parábola del hijo pródigo, esperando de ver a lo lejos el retorno del hijo perdido.
Con paciencia, la paciencia de Dios.
La profecía de Isaías anuncia la aparición de una gran luz que disipa la oscuridad. Esa luz nació en Belén y fue recibida por las manos tiernas de María, por el cariño de José, por el asombro de los pastores. Cuando los ángeles anunciaron a los pastores el nacimiento del Redentor, lo hicieron con estas palabras: «Y aquí tenéis la señal: encontraréis un niño envuelto en pañales y acostado en un pesebre». La «señal» es la humildad de Dios, la humildad de Dios llevada hasta el extremo. Es el amor con el que, aquella noche, asumió nuestra fragilidad, nuestros sufrimientos, nuestras angustias, nuestros anhelos y nuestras limitaciones. El mensaje que todos esperaban, que buscaban en lo más profundo de su alma, no era otro que la ternura de Dios: Dios que nos mira con ojos llenos de afecto, que acepta nuestra miseria, Dios enamorado de nuestra pequeñez.
Esta noche santa, en la que contemplamos al Niño Jesús apenas nacido y acostado en un pesebre, nos invita a reflexionar. ¿Cómo acogemos la ternura de Dios? ¿Me dejo alcanzar por él, me dejo abrazar por él, o le impido que se acerque? «Pero si yo busco al Señor» –podríamos responder–. Sin embargo, lo más importante no es buscarlo, sino dejar que sea él quien me encuentre y me acaricie con cariño. Ésta es la pregunta que el Niño nos hace con su sola presencia: ¿permito a Dios que me quiera mucho? Y más aún: ¿tenemos el coraje de acoger con ternura las situaciones difíciles y los problemas de quien está a nuestro lado, o bien preferimos soluciones impersonales, quizás eficaces pero sin el calor del Evangelio? ¡Cuánta necesidad de ternura tiene el mundo de hoy! La paciencia de Dios, la ternura de Dios. 
La respuesta del cristiano no puede ser más que aquella que Dios da a nuestra pequeñez. La vida tiene que ser vivida con bondad, con mansedumbre. Cuando nos damos cuenta de que Dios está enamorado de nuestra pequeñez, que él mismo se hace pequeño para propiciar el encuentro con nosotros, no podemos no abrirle nuestro corazón y suplicarle: «Señor, ayúdame a ser como tú, dame la gracia de la ternura en las circunstancias más duras de la vida, concédeme la gracia de la cercanía en las necesidades de los demás, de la mansedumbre en cualquier conflicto».
Queridos hermanos y hermanas, en esta noche santa contemplemos el pesebre: allí «el pueblo que caminaba en tinieblas vio una luz grande». La vio la gente sencilla, dispuesta a acoger el don de Dios. En cambio, no la vieron los arrogantes, los soberbios, los que establecen las leyes según sus propios criterios personales, los que adoptan actitudes de cerrazón. Miremos al misterio y recemos, pidiendo a la Virgen Madre: «María, muéstranos a Jesús». 
 25.12.14


El Santo Padre llama a un campo de refugiados en Irak
Les felicitó la Navidad y les recordó que son como Jesús la noche de su Nacimiento: sin sitio, expulsado y tuvo que huir
CIUDAD DEL VATICANO, 25 de diciembre de 2014 (Zenit.org) - El santo padre Francisco llamó este miércoles, víspera de Navidad, al campo de refugiados de Ankawa, cercano a Erbil, en Irak. Lo hizo a través de una conexión satelital con la televisión italiana Sat 2000. Las palabras del Papa, difundidas por la cadena, fueron traducidas al árabe por un sacerdote local.
Saludó a los presentes, que estaban preparados para celebrar la misa. “Os saludo a todos vosotros y os deseo una santa Navidad”, indicó el Papa.
De este modo, el Papa afirmó que son "como Jesús la noche de su Nacimiento: para él no había sitio y él fue expulsado y tuvo que huir a Egipto para salvarse. Sois como Jesús esta noche y yo os bendigo y estoy cerca de vosotros. Pensad que sois como Jesús en esta situación y esto a mí me hace rezar más por vosotros”.
Asimismo, el Papa indicó: “queridos hermanos y hermanas, estoy cerca de vosotros, muy cerca esta noche. Estoy cerca de vosotros con todo el corazón y pido a Jesús que os acaricie con su ternura y a la Virgen que os dé mucho amor”.
En ese momento se cayó la conexión y entonces el Papa siguió hablando con el estudio de TV2000 y después se resumió el mensaje a los refugiados. “Cercanía y ternura: pensad que la Navidad es la fiesta de la cercanía de Dios con nosotros y la ternura es lo que Dios hace para manifestar, la ternura de un niño y de una madre. Jesús ha dicho en dos pasajes del Evangelio donde está la vida cristiana: en las Bienaventuranzas y después en Mateo 25: Vas a visitar a los enfermos, los presos, los necesitados, cuidar de las viudas, de quien no tiene que comer o vestir, cuidar de los necesitados, que son la carne de Cristo. Esto se llama ternura”, explicó el Pontífice.
Al finalizar su mensaje, el Santo Padre recordó: “esta noche viene Jesús, viene como un niño, tierno, inocente. Los niños que están entre vosotros, los niños muertos y los niños explotados. Pensemos en los niños: Jesús Niño viene entre nosotros, es el amor y la ternura de Dios. Que el Señor nos dé la gracia de recibirlo con mucho amor. Y también pienso en los abuelos, que han vivido toda la vida y ahora sufren esta cruz. Que los ancianos nos den a todos nosotros la sabiduría de la vida. En mi corazón esta noche están los niños y los ancianos. Y ahora a todos vosotros, especialmente niños y ancianos, os bendigo de corazón”.
 25.12.14



San Esteban nos muestra cómo vivir plenamente el misterio de la Navidad'
El papa Francisco propone el ejemplo del primer mártir de la Iglesia
ROMA, 26 de diciembre de 2014 (Zenit.org) - El papa Francisco ha propuesto este viernes el ejemplo de san Esteban. "Elegido por los Apóstoles, junto con otros seis, para la diaconía de la caridad --es decir, para asistir a los pobres, los huerfanos, las viudas-- en la comunidad de Jerusalén, se convirtió en el primer mártir de la Iglesia", ha explicado. 
Antes del rezo del Ángelus, el Pontífice ha destacado que "con su martirio, Esteban honra la venida al mundo del Rey de reyes, da testimonio de Él, ofreciéndole el don de su propia vida al servicio de los más necesitados. Y así nos muestra cómo vivir plenamente el misterio de la Navidad". "Si no todos están llamados, como san Esteban, a derramar su propia sangre, a todo cristiano se le pide, sin embargo, que sea coherente en cada circunstancia con la fe que profesa", ha añadido.
Así, el Santo Padre ha pedido "ser coherentes, vivir como cristianos. Y no decir 'soy cristiano' y vivir como pagano". "La coherencia cristiana es una gracia que debemos pedir al Señor", ha reiterado. "Seguir el Evangelio es ciertamente un camino exigente --pero bello, ¡bellísimo!-- y el que lo recorre con fidelidad y valentía recibe el don prometido por el Señor a los hombres y a las mujeres de buena voluntad", ha asegurado. 
Durante su mensaje, el Papa ha invitado a los presentes a rezar de manera particular "por cuantos son discriminados, perseguidos y asesinados por su testimonio de Cristo". "Quisiera decir a cada uno de ellos: si lleváis esta cruz con amor, habéis entrado en el misterio de la Navidad, estáis en el corazón de Cristo y de la Iglesia", ha enfatizado.
"Recemos también para que, gracias al sacrificio de estos mártires de hoy --son muchos, muchísimos-- se fortalezca en cada parte del mundo el compromiso para reconocer y garantizar concretamente la libertad religiosa, que es un derecho inalienable de toda persona humana", ha proseguido.
Por último,  Francisco ha deseado que "san Esteban, diácono y primer mártir, nos sostenga en nuestro camino cotidiano, que esperamos coronar, al final, en la asamblea festiva de los santos en el Paraíso".
San Esteban, protomártir
El 26 de diciembre se celebra la fiesta de san Esteban, el primer mártir de la Iglesia y uno de los primeros diáconos. El relato de los últimos días de su vida ha perdurado en el tiempo a través de las páginas de los Hechos de los Apóstoles.
Esteban, además de administrar los bienes comunes, dedicaba parte de su tiempo a anunciar la buena noticia. Era un gran orador y al oír su prédica, que acompañaba con "grandes prodigios y señales" (Hch 6, 8), muchos se convertían.
Algunos judíos, celosos de la influencia que este ejercía sobre el pueblo, lo llevaron ante el Sanedrín y lo acusaron falsamente de haber blasfemado contra Dios y Moisés. Al oír las acusaciones el rostro de Esteban se iluminó y pronunció un poderoso discurso recordando la historia de Israel y acusó a los judíos de haber desoído a Dios.
Frente a estas palabras los judíos se llenaron de rabia y lo arrastraron fuera de la ciudad donde lo lapidaron. Mientras lo apedreaban, oraba así: "Señor Jesús, recibe mi espíritu". Dentro de la turba que consintió esta muerte se encontraba un joven llamado Saulo, quien tiempo después se convertiría en el apóstol de los gentiles. 
Tras la muerte de Esteban, se desató una gran persecución contra la comunidad cristiana en Jerusalén. Muchos fueron encarcelados; otros lograron huir y predicaron la palabra de Dios en los lugares donde se refugiaron.
En el año 415 un sacerdote llamado Luciano supo --por revelación divina-- que el cuerpo del santo estaba enterrado en Caphar Gamala, lugar a alguna distancia al norte de Jerusalén. Las reliquias de Esteban fueron exhumadas y llevadas primero a la iglesia de Monte Sión y luego, en 460, a la basílica erigida por Eudoxia junto a la Puerta de Damasco, en el lugar dónde, según la tradición, tuvo lugar la lapidación.
 26.12.14


El Papa expresa su pésame por el fallecimiento de monseñor Pittau
El arzobispo jesuita fue un destacado misionero en Japón, donde ha muerto a los 86 años
CIUDAD DEL VATICANO, 27 de diciembre de 2014 (Zenit.org) - Al conocer la noticia de la muerte del arzobispo Giuseppe Pittau, el papa Francisco ha expresado este sábado sus "sinceras condolencias" al superior general de la Compañía de Jesús, padre Adolfo Nicolás, a través de un telegrama. Este prelado jesuita falleció ayer en Tokio, a la edad de 86 años, según ha informado Radio Vaticano.
En su misiva, el Santo Padre ha calificado a Mons. Pittau de "ejemplar ministro de Dios, que vivió por la causa del Evangelio". El Pontífice ha recordado también "su generoso apostolado misionero en Japón, donde ha concluido su vida terrena". Además, ha agradecido al Señor por "el servicio prestado a la Sede Apostólica como secretario de la Congregación para la Educación Católica y por su compromiso como rector de la Sophia University de Tokyo y rector magnífico de la Universidad Gregoriana de Roma, así como por su dedicación a la Compañía de Jesús".
Al término del mensaje al Padre General, el papa Francisco le ha trasladado su "consoladora bendición apostólica", a la luz de la resurrección de Cristo, y ha confiado el alma del difunto a la intercesión maternal de la Virgen María.
El arzobispo Giuseppe Pittau nació en Villacidro, Cerdeña, y en 1945 ingresó en la Compañía de Jesús. Asistió al seminario de Cuglieri, Cerdeña, e hizo su noviciado en Ariccia y Cuneo. Estudió filosofía en la Universidad de Barcelona, donde se graduó en 1952. En ese mismo año los superiores lo enviaron a Japón, donde permanecería durante casi treinta años, hasta 1981.
En Yokosuka, el padre Pittau estudió el japonés durante dos años, y comenzó a enseñar letras en la escuela secundaria. Se licenció en Teología en Tokio, en 1959. Tras un breve periodo en la Universidad de Harvard, en Estados Unidos, para doctorarse en Ciencias Políticas, regresó a la Sophia University de Tokio para enseñar Ciencias Políticas en la Facultad de Derecho. De 1968 a 1981 fue rector de esta universidad y también provincial de los Jesuitas.
Durante su viaje a Japón, en 1981, Juan Pablo II pidió al padre Pittau que volviera a Italia y lo nombró coadjutor del padre Paolo Dezza, delegado pontificio para la Compañía de Jesús. Durante dos años se dedicó a visitar las diversas casas de los jesuitas por el mundo y colaboró con el padre Dezza en la fase de transición de la Compañía tras la salida del padre Pedro Arrupe. Después de la elección del nuevo superior general, el padre Peter-Hans Kolvenbach, el padre Pittau se convertió en su consejero general y, al mismo tiempo en asistente para Italia y Asia oriental.
En 1991, el religioso jesuita fue nombrado rector de la Universidad Gregoriana y el canciller de la Academia Pontificia Academia de las Ciencias y de la Academia Pontificia de las Ciencias Sociales. Siete años más tarde, el Pontífice polaco lo llamó a formar parte de la Curia Romana, nombrándole arzobispo secretario de la Congregación para la Educación Católica, entonces dirigida por el cardenal Pio Laghi. Tras su renuncia en 2003, Mons. Giuseppe Pittau quiso regresar a Japón. Falleció el viernes por la tarde en Tokio, a la edad de 86 años.   
 28.12.14


El Papa en el ángelus: 'La Sagrada Familia nos anima a ofrecer calor humano'
Texto completo. Francisco reza un Ave Marí­a por las familias en dificultad y saluda con un aplauso a todos los abuelos del mundo
CIUDAD DEL VATICANO, 28 de diciembre de 2014 (Zenit.org) - Como cada domingo, el papa Francisco rezó la oración del ángelus desde la ventana de su estudio en el Palacio Apostólico, ante una multitud que le atendía en la Plaza de San Pedro.
Dirigiéndose a los fieles y peregrinos venidos de todo el mundo, que le acogieron con un largo y caluroso aplauso, el Pontífice argentino les dijo:
"Queridos hermanos y hermanas, ¡buenos días!
En este primer domingo después de Navidad, mientras estamos todavía inmersos en el clima gozoso de la fiesta, la Iglesia nos invita a contemplar la Santa Familia de Nazaret. El Evangelio hoy nos presenta a la Virgen y san José en el momento en el que, cuarenta días después del nacimiento de Jesús, se dirigen al templo de Jerusalén. Lo hacen en religiosa obediencia a la Ley de Moisés, que prescribe ofrecer al Señor al primogénito (cfr. Lc 2, 22-24).
Podemos imaginar esta pequeña familia, en medio a tanta gente, en los grandes atrios del templo. No resalta a la vista, no se distingue… ¡Y sin embargo no pasa inadvertida! Dos ancianos, Simeón y Ana, movidos por el Espíritu Santo, se acercan y se ponen a alabar a Dios por ese Niño, en el cual reconocen al Mesías, luz de las gentes y salvación de Israel (cfr. Lc 2, 22-38). Es un momento simple pero rico de profecía: el encuentro entre dos jóvenes esposos llenos de alegría y de fe por las gracias del Señor; y dos ancianos también ellos llenos de alegría y de fe por la acción del Espíritu. ¿Quién los reúne? Jesús. Jesús los reúne: los jóvenes y los ancianos. Jesús es Aquel que acerca a las generaciones. Es la fuente de aquel amor que une a las familias y a las personas, venciendo toda desconfianza, todo aislamiento, todo alejamiento. Esto nos hace pensar también en los abuelos: ¡Cuán importante es su presencia, la presencia de los abuelos! ¡Cuán precioso es su rol en las familias y en la sociedad! La buena relación entre los jóvenes y los ancianos es decisiva para el camino de la comunidad civil y eclesial. Y mirando a estos dos ancianos, estos dos abuelos --Simeón y Ana-- saludamos desde aquí, con un aplauso, a todos los abuelos del mundo.
El mensaje que proviene de la Sagrada Familia es sobre todo un mensaje de fe. En la vida familiar de María y José, Dios es verdaderamente el centro, y lo es en la persona de Jesús. Por eso la Familia de Nazaret es santa. ¿Por qué? Porque está centrada en Jesús.
Cuando los padres y los hijos respiran juntos este clima de fe, poseen una energía que les permite afrontar pruebas también difíciles, como muestra la experiencia de la Sagrada Familia, por ejemplo en el acontecimiento dramático de la huida en Egipto. Una dura prueba...
El Niño Jesús con su Madre María y con san José son un icono familiar sencillo pero muy luminoso. La luz que ella irradia es una luz de misericordia y de salvación para el mundo entero, luz de verdad para todo hombre, para la familia humana y para cada familia. Esta luz que viene de la Sagrada Familia nos anima a ofrecer calor humano en aquellas situaciones familiares en las que, por diversos motivos, falta la paz, falta la armonía, falta el perdón. Nuestra concreta solidaridad no disminuya especialmente en relación a la familia que están viviendo situaciones muy difíciles por las enfermedades, la falta de trabajo, las discriminaciones, la necesidad de emigrar…
Que nuestra solidaridad concreta no falle, en especial a las familias que están pasando por las situaciones más difíciles, por las enfermedades, la falta de empleo, la discriminación, la necesidad de emigrar... Y aquí nos detenemos un poco y en silencio rezamos por todas estas familias en dificultad, tengan dificultades por las enfermedades, la falta de empleo, la discriminación, la necesidad de emigrar, tengan dificultades de entendimiento e incluso de desunión. En silencio oramos por todas estas familias... (Ave María).
Encomendamos a María, Reina y Madre de la familia, todas las familias del mundo, para que puedan vivir en la fe, en la concordia, en la ayuda recíproca, y para eso invoco sobre ellas la materna protección de Aquella que fue madre e hija de su Hijo". 
Al término de estas palabras, el Santo Padre rezó la oración del ángelus:
Angelus Domini nuntiavit Mariae...
Al concluir la plegaria, el Pontífice recordó en la oración a los pasajeros del avión malasio desaparecido y a los pasajeros de los barcos accidentados en el mar Adriático:
"Queridos hermanos y hermanas,
Mi pensamiento se dirige, en este momento, a los pasajeros del avión malasio desaparecido durante el viaje entre Indonesia y Singapur, así como a los pasajeros de los barcos --en tránsito en las últimas horas en las aguas del mar Adriático-- involucrados en algunos accidentes. Mi cercanía --con el afecto y la oración-- a los familiares, a los que viven con aprensión y sufrimiento estas situaciones difíciles y a los que participan en las operaciones de rescate".
A continuación, llegó el turno de los saludos que tradicionalmente realiza el Santo Padre:
"¡Hoy el primer saludo lo dirijo a todas las familias presentes! La Sagrada Familia os bendiga y os guíe en vuestro camino. Os saludo a todos, romanos y peregrinos; en particular, a los numerosos chicos de la diócesis de Bérgamo y Vicenza que han recibido o están a punto de recibir la Confirmación. Saludo a las familias del Oratorio de la Catedral de Sarzana, a los fieles de San Lorenzo in Banale (Trento), a los monaguillos de Sambruson (Venecia), a los scouts de Villamassargia y a los empleados de la Fraterna Domus".
Como de costumbre, el papa Francisco concluyó su intervención diciendo:
"Os deseo a todos un buen domingo. Os doy las gracias de nuevo por vuestras felicitaciones y por vuestras oraciones. Seguid rezando por mí. ¡Buena comida y hasta pronto!"
 29.12.14



El Papa reza por el sacerdote mexicano asesinado
Francisco envía un mensaje de pésame al obispo de Ciudad Altamirano
MADRID, 29 de diciembre de 2014 (Zenit.org) - El papa Francisco ha reprobado el asesinato del sacerdote Gregorio López Gorostieta, "víctima de una injustificable violencia", y ha expresado sus condolencias a los familiares, al obispo de Ciudad Altamirano, monseñor Maximino Martínez Miranda, y a todos los fieles de la diócesis.
"Profundamente apenado al recibir la triste noticia del asesinato del padre Gregorio López Gorostieta, el Santo Padre expresa su más sentido pésame a Vuestra Excelencia, así como al clero, comunidades religiosas y fieles de esa amada diócesis, a la vez que ofrece sufragios por el eterno descanso del sacerdote de Cristo, víctima de una injustificable violencia", se lee en un mensaje firmado este domingo por el secretario de Estado del Vaticano, cardenal Pietro Parolín.
"Su Santidad, al expresar una vez más su firme reprobación de todo atentado a la vida y dignidad de las personas, exhorta a los sacerdotes y demás evangelizadores de la diócesis a proseguir con ardor su misión eclesial a pesar de las dificultades", añade el texto difundido por la Conferencia del Episcopado Mexicano (CEM).
Por último, el Pontífice "desea hacer llegar también a los familiares del padre López Gorostieta su cercanía en tan dolorosa prueba", al tiempo que "imparte a dicha comunidad eclesial la confortadora bendición apostólica como signo de esperanza cristiana en el Señor resucitado".
El padre Gregorio fue privado de la libertad por un comando el 21 de diciembre en Ciudad Altamirano y el día 25 su cuerpo fue hallado sin vida en el Municipio de Tlapehuala.
 30.12.14



Mensaje del Papa para la Jornada Mundial del Enfermo 2015
Francisco invita a acoger la verdadera sabidurí­a del corazón
Por Redacción
CIUDAD DEL VATICANO, 30 de diciembre de 2014 (Zenit.org) - La oficina de Prensa de la Santa Sede ha difundido este martes el Mensaje del papa Francisco para la XXIII Jornada Mundial del Enfermo, que se celebrará el próximo 11 de febrero de 2015.
En su mensaje, el Santo Padre se dirige a todos los que llevan "el peso de la enfermedad" y de diferentes modos están unidos "a la carne de Cristo sufriente"; así como a los profesionales y voluntarios en el ámbito sanitario. El Pontífice argentino les invita a meditar la expresión del Libro de Job "Era yo los ojos del ciego y del cojo los pies" (Jb 29,15). 
El Papa señala en el texto que "cuando la enfermedad, la soledad y la incapacidad predominan sobre nuestra vida de donación, la experiencia del dolor puede ser lugar privilegiado de la transmisión de la gracia y fuente para lograr y reforzar la sapientia cordis [la sabiduría del corazón]". 
La sabiduría del corazón ''no es un conocimiento teórico, abstracto o fruto de razonamientos'', precisa Francisco, sino una ''actitud infundida por el Espíritu Santo en la mente y en el corazón de quien sabe abrirse al sufrimiento de los hermanos y reconoce en ellos la imagen de Dios''.
Por este motivo, el Pontífice pide al Espíritu Santo la gracia de comprender "el valor del acompañamiento, con frecuencia silencioso, que nos lleva a dedicar tiempo a estas hermanas y a estos hermanos que, gracias a nuestra cercanía y a nuestro afecto, se sienten más amados y consolados". 
Por último, el Santo Padre afirma también que "las personas sumidas en el misterio del sufrimiento y del dolor, acogido en la fe, pueden volverse testigos vivientes de una fe que permite habitar el mismo sufrimiento, aunque con su inteligencia el hombre no sea capaz de comprenderlo hasta el fondo". A continuación, publicamos el texto íntegro del Mensaje para la Jornada Mundial del Enfermo de 2015.
Sapientia cordis. «Era yo los ojos del ciego y del cojo los pies» (Jb 29,15)
Queridos hermanos y hermanas:
Con ocasión de la XXIII Jornada Mundial de Enfermo, instituida por san Juan Pablo II, me dirijo a vosotros que lleváis el peso de la enfermedad y de diferentes modos estáis unidos a la carne de Cristo sufriente; así como también a vosotros, profesionales y voluntarios en el ámbito sanitario.
El tema de este año nos invita a meditar una expresión del Libro de Job: «Era yo los ojos del ciego y del cojo los pies» (29,15). Quisiera hacerlo en la perspectiva de la sapientia cordis, la sabiduría del corazón.
1. Esta sabiduría no es un conocimiento teórico, abstracto, fruto de razonamientos. Antes bien, como la describe Santiago en su Carta, es «pura, además pacífica, complaciente, dócil, llena de compasión y buenos frutos, imparcial, sin hipocresía» (3,17). Por tanto, es una actitud infundida por el Espíritu Santo en la mente y en el corazón de quien sabe abrirse al sufrimiento de los hermanos y reconoce en ellos la imagen de Dios. De manera que, hagamos nuestra la invocación del Salmo: «¡A contar nuestros días enséñanos / para que entre la sabiduría en nuestro corazón!» (Sal 90,12). En esta sapientia cordis, que es don de Dios, podemos resumir los frutos de la Jornada Mundial del Enfermo.
2. Sabiduría del corazón es servir al hermano. En el discurso de Job que contiene las palabras «Era yo los ojos del ciego y del cojo los pies», se pone en evidencia la dimensión de servicio a los necesitados de parte de este hombre justo, que goza de cierta autoridad y tiene un puesto de relieve entre los ancianos de la ciudad. Su talla moral se manifiesta en el servicio al pobre que pide ayuda, así como también en el ocuparse del huérfano y de la viuda (vv.12-13).
Cuántos cristianos dan testimonio también hoy, no con las palabras, sino con su vida radicada en una fe genuina, y son «ojos del ciego» y «del cojo los pies». Personas que están junto a los enfermos que tienen necesidad de una asistencia continuada, de una ayuda para lavarse, para vestirse, para alimentarse. Este servicio, especialmente cuando se prolonga en el tiempo, se puede volver fatigoso y pesado. Es relativamente fácil servir por algunos días, pero es difícil cuidar de una persona durante meses o incluso durante años, incluso cuando ella ya no es capaz de agradecer. Y, sin embargo, ¡qué gran camino de santificación es éste! En esos momentos se puede contar de modo particular con la cercanía del Señor, y se es también un apoyo especial para la misión de la Iglesia.
3. Sabiduría del corazón es estar con el hermano. El tiempo que se pasa junto al enfermo es un tiempo santo. Es alabanza a Dios, que nos conforma a la imagen de su Hijo, el cual «no ha venido para ser servido, sino para servir y a dar su vida como rescate por muchos» (Mt 20,28). Jesús mismo ha dicho: «Yo estoy en medio de vosotros como el que sirve» (Lc 22,27). Pidamos con fe viva al Espíritu Santo que nos otorgue la gracia de comprender el valor del acompañamiento, con frecuencia silencioso, que nos lleva a dedicar tiempo a estas hermanas y a estos hermanos que, gracias a nuestra cercanía y a nuestro afecto, se sienten más amados y consolados. En cambio, qué gran mentira se esconde tras ciertas expresiones que insisten mucho en la «calidad de vida», para inducir a creer que las vidas gravemente afligidas por enfermedades no serían dignas de ser vividas.
4. Sabiduría del corazón es salir de sí hacia el hermano. A veces nuestro mundo olvida el valor especial del tiempo empleado junto a la cama del enfermo, porque estamos apremiados por la prisa, por el frenesí del hacer, del producir, y nos olvidamos de la dimensión de la gratuidad, del ocuparse, del hacerse cargo del otro. En el fondo, detrás de esta actitud hay frecuencia una fe tibia, que ha olvidado aquella palabra del Señor, que dice: «A mí me lo hicisteis» (Mt 25,40).
Por esto, quisiera recordar una vez más «la absoluta prioridad de la "salida de sí hacia el otro" como uno de los mandamientos principales que fundan toda norma moral y como el signo más claro para discernir acerca del camino de crecimiento espiritual como respuesta a la donación absolutamente gratuita de Dios» (Exhort. ap. Evangelii gaudium, 179). De la misma naturaleza misionera de la Iglesia brotan «la caridad efectiva con el prójimo, la compasión que comprende, asiste y promueve» (ibíd.).
5. Sabiduría del corazón es ser solidarios con el hermano sin juzgarlo. La caridad tiene necesidad de tiempo. Tiempo para curar a los enfermos y tiempo para visitarles. Tiempo para estar junto a ellos, como hicieron los amigos de Job: «Luego se sentaron en el suelo junto a él, durante siete días y siete noches. Y ninguno le dijo una palabra, porque veían que el dolor era muy grande» (Jb 2,13). Pero los amigos de Job escondían dentro de sí un juicio negativo sobre él: pensaban que su desventura era el castigo de Dios por una culpa suya. La caridad verdadera, en cambio, es participación que no juzga, que no pretende convertir al otro; es libre de aquella falsa humildad que en el fondo busca la aprobación y se complace del bien hecho.
La experiencia de Job encuentra su respuesta auténtica sólo en la Cruz de Jesús, acto supremo de solidaridad de Dios con nosotros, totalmente gratuito, totalmente misericordioso. Y esta respuesta de amor al drama del dolor humano, especialmente del dolor inocente, permanece para siempre impregnada en el cuerpo de Cristo resucitado, en sus llagas gloriosas, que son escándalo para la fe pero también son verificación de la fe (Cf Homilía con ocasión de la canonización de Juan XXIII y Juan Pablo II, 27 de abril de 2014).
También cuando la enfermedad, la soledad y la incapacidad predominan sobre nuestra vida de donación, la experiencia del dolor puede ser lugar privilegiado de la transmisión de la gracia y fuente para lograr y reforzar la sapientia cordis. Se comprende así cómo Job, al final de su experiencia, dirigiéndose a Dios puede afirmar: «Yo te conocía sólo de oídas, mas ahora te han visto mis ojos» (42,5). De igual modo, las personas sumidas en el misterio del sufrimiento y del dolor, acogido en la fe, pueden volverse testigos vivientes de una fe que permite habitar el mismo sufrimiento, aunque con su inteligencia el hombre no sea capaz de comprenderlo hasta el fondo.
6. Confío esta Jornada Mundial del Enfermo a la protección materna de María, que ha acogido en su seno y ha generado la Sabiduría encarnada, Jesucristo, nuestro Señor.
Oh María, Sede de la Sabiduría, intercede, como Madre nuestra por todos los enfermos y los que se ocupan de ellos. Haz que en el servicio al prójimo que sufre y a través de la misma experiencia del dolor, podamos acoger y hacer crecer en nosotros la verdadera sabiduría del corazón.
Acompaño esta súplica por todos vosotros con la Bendición Apostólica.
Vaticano, 30 de diciembre de 2014
 31.12.14





Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada