JOAQUINA VEDRUNA....

Joaquima de Vedruna, breu semblança d’una mare i mestressa, d’una servidora i emprenedora.

Duia la Carlota a coll. La criatura té cinc mesos i no pot endur-se-la al Montseny; l’ha de deixar a Roda de Ter. Mentre travessaven les sis arcades del pont el cor se li feia miques. Els francesos havien arribat a Vic, el seu marit Teodoro era fora amb l’exèrcit i ella havia hagut de fer un pensament perquè la ciutat no era segura. L’Agnès i la Joaquima, de tres i quatre anys, anaven dins les alforges de l’ase i s’ho prenien com un joc, però l’Anna i el Josep, de nou i vuit, caminaven al seu costat amb cara de cansats. Porten tres hores trescant des que han sortit de Vic.

En arribar a casa de la família De Mas poden dinar i reposar una mica. Després, en acomiadar-se de la Carlota li ha semblat veure la cara del seu petit Francesc, mort fa unes setmanes. No ha pogut frenar un parell de llàgrimes i l’Anna li ha preguntat mare, et passa res? Arriben a Taradell quan ja és de nit, sopen una mica de pa amb llonganissa i dormen unes hores. Avui la Joaquima fa vint-i-sis anys.

L’endemà es lleven encara fosc. El Miquel, el mosso que els acompanya, l’ajuda a espavilar els nens. Una mica abans d’arribar a Sant Andreu de la Castanya, mentre els dos grans discuteixen arran d’una papallona que el Josep volia caçar, se’ls hi fa migdia. El Miquel porta l’Agnès a collibè. Resen l’Àngelus i es refan a la masia.

Després baixen cap a Coll Formic i comencen el darrer tram cap el Pla de Calma. El camí des del coll s’enfila i descansen una estona a una font que hi troben. Potser siguin les circumstàncies, però a la Joaquima li ha semblat que l’aigua d’aquesta deu és la més fresca i deliciosa que ha tastat mai. Ja és el capvespre quan veuen l’ermita de sant Cebrià i, una mica més avall, les teulades del mas del Clot de la Móra, on els amics Cortada els havien promès d’acollir-los en cas de necessitat. Petits i grans criden d’alegria i ella dóna gràcies a Déu. Al davant, els cingles de Bertí, formidables i impassibles, els hi donen la benvinguda a aquell indret.

Fou el 16 d'abril de 1783 quan Joaquima de Vedruna i Vidal va néixer al carrer de l'Hospital a Barcelona, a tocar de la plaça del Pedró, i tot seguit va ser batejada a Santa Maria del Pi. Era el cinquè fill d’en Llorenç de Vedruna i Mur, procurador causídic –una mena de notari-, i de Teresa Vidal i Orriols. Després de la Joaquima encara nasqueren tres fills més. Mitjançant algun preceptor la Joaquima aprèn a llegir i escriure en català i en castellà. És una nena amb una gran sensibilitat humana i espiritual. Abans de fer els dotze anys demanà de ser admesa a les monges carmelites del convent de l'Encarnació, al costat de casa seva, però la priora li aconsellà que s’esperés perquè era massa jove.

A la Reial Audiència -a l’actual Palau de la Generalitat-, amb el senyor Llorenç també treballava com a procurador causídic en Teodoro de Mas i Solà, un vigatà de vint-i-quatre anys, hereu d’una noble família osonenca. S’havien fet amics i acceptà el seu oferiment de dinar els diumenges a la seva llar amb la família. Després d’un temps freqüentant la casa en Teodoro demanà al seu amic la mà d’una de les seves filles, però no pas de les grans sinó la de la Joaquima, que encara no tenia els setze anys. El senyor Llorenç li ho transmeté a la seva filla, sense imposicions, i ella acceptà de compartir amb en Teodoro la seva vida. Ell comunicà als seus pares la seva decisió, però no ho van acceptar perquè havien previst una pubilla rica amb un dot que eixugués els deutes que pesaven sobre el seu patrimoni. Però Teodoro tira pel dret i el diumenge 24 de març de 1799 es casa amb la Joaquima a l’església del Pi. Els seus pares no hi assisteixen i, a més, fan una mala rebuda a la jove quan el seu fill la porta a Vic. El nou matrimoni s’instal·la a un pis del carrer Rauric i tot seguit neixen l’Anna i després el Josep Joaquim. I el 1803, el mateix any en que moria el senyor Llorenç, naixia el Francesc. En néixer l’Anna, els pares del Teodoro es van estovar i, finament, el 1804 van cedir tots els béns familiars al seu hereu.

L’Agnès i la Joaquima, neixen després. Però la vida tranquil·la s’acabà en arribar la Guerra del Francès. El juny de 1808 hi ha l’escaramussa del Bruc i després de la derrota dels francesos a Bailén al juliol les tropes espanyoles encerclen Barcelona. Era ja setembre, i els barcelonins que poden abandonen la ciutat. La casa pairal dels De Mas a Vic, el Manso Escorial, sembla més segura i marxen cap allà malgrat que la Joaquima està de vuit mesos. El trajecte en carruatge era d’una jornada i mitja i probablement passaren la nit a la Garriga, o a l’Hostal de l’Abella a Sant Martí de Centelles. A Vic en Teodoro busca feina com a procurador i neix la Carlota.

Al desembre les forces franceses de Saint-Cyr trenquen el bloqueig espanyol i entren a Barcelona. Cinc dies després en Teodoro s’allista i és nomenat capità, però no entrarà en combat fins el març. El Francesc mor sobtadament amb cinc anys a començaments del 1809. Els francesos ocupen Vic a l’abril i la majoria de vigatans fugen. La Joaquima i els seus fills marxen al Montseny i viuen a una masia. Al juny tornen i la Carlota mor al setembre amb onze mesos d’edat.

La família retorna a Barcelona a les acaballes de la guerra, el 1814. La Teodora ha nascut a Vic el 1810, i també la Teresa el 1813. En Teodoro reobre el seu despatx de procurador, neix la Teresa aquell mateix any i la Maria del Carme –la Marieta- l’abril de 1815, però la Joaquima mor un mes després amb nou anys d’edat. El gener de 1816, com a mestressa del Manso Escorial, Joaquima assisteix a la matança del porc. En Teodoro ha tornat de la guerra dèbil i demacrat i ella fa temps que està molt amoïnada; és probablement per aquesta ànsia que en tornar de Vic contrau una erisipela. La pell se l’inflama i pateix febre i vòmits. Quan el seu marit cau malalt de tuberculosi ella no el pot cuidar i ho fa la seva mare, la Teresa Vidal. Però tan sols vuit dies després, el 6 de març, mor en Teodoro. I al maig, mor també la seva mare. La Joaquima, vídua i orfe, decideix marxar a Vic. Té trenta-tres anys i sis fills vius.

Com a  senyora del Manso Escorial Joaquima ha d’intervenir en les tasques del mas i en la gestió de masovers i camps. Poc a poc el seu parlar esdevé vigatà. En Teodoro havia designat hereus la seva muller i els seus descendents, però els cunyats de la Joaquima i una tia sobrevinguda li demanen contribucions econòmiques i li interposen plets, i ella ha de lluitar per preservar el patrimoni. Mentre, educa els fills en la senzillesa i en la generositat, i els seus germans de Barcelona l’ajuden a atendre’ls, i també l’aconsellen a l’hora d’afrontar els litigis. La intenció de la Joaquima, quan els fills siguin grans, és d’ingressar en un convent i ara, en la seva vida quotidiana, continua amb la seva relació confiada amb Déu: no deixa la pregària diària en qualsevol racó i comença a dormir sobre d’una màrfega i amb una pedra com a coixí, perquè Crist, com diu l’Evangeli, no té on reclinar el cap. A més assisteix als malalts de l’Hospital de Vic dues nits a la setmana i els divendres hi va durant el dia amb les seves filles. El 1818 la gran, l’Anna, ingressa al monestir de les clarisses de Pedralbes.

Un dia del 1819, tornant de Barcelona, en arribar a Vic l’ase on va muntada no es vol aturar davant el convent de les carmelites, on ella sol assistir a missa, i continua fins l’església del caputxins, la Divina Pastora. I allà coneix Fra Esteve Fàbrega, el Pare Esteve d’Olot. Poc després començarà a dirigir-se espiritualment amb ell.