HERÈNCIA I CORRUPCIÓ...

HERÈNCIA    I     CORRUPCIÓ...

                                                                                                Dietrich   Bonhoeffer

D'herència  "històrica"  sols   pot   parlar-se'n   en   l'àmbit   cristià-occidental...

-  en  l'àmbit  asiàtic  les   "tradicions"  participen  de  la  intemporalitat...

-  L'irrupció  de  Déu  en  la  "història",  en  un  lloc   i  moment   determinats...   és  a  dir,  l'encarnació  de  Déu  en  Jesucrist...,  determina  el  pensament  d'Occident...

-  La   història  no  és  un vehicle  efímer...  Està  situada  en  el  "temps"...  gràcies  a  la  vida  i  mort  de  Jesucrist...

-  en  la  seva  temporalitat   és  història  acceptada  per  Déu...   

L'aparició  de  Jesucrist,  (fa   XX  segles)  desperta  la  qüestió  de  L'HERÈNCIA  HISTÒRICA... 
 -  la  història  occidental  està  lligada  indissolublement   amb  el  poble  d'Israel...
 -  la  qüestió  de  Crist  és  el  signe  de la  lliure  elecció...
 -  Una  expulsió   dels  jueus  d'Occident...   porta  una  expulsió  de  Crist...  Jesucrist  era  jueu...

-  d'una  manera  molt   diferent     pertany   a  la  nostra  "herència-històrica"   l'antiguitat greco-romana...   i   més  diferent  encara,  el   nostre  passat   pre-cristià...

-  Roma està  al  servei  de  Crist... però,  a  la  vegada,  l'antiguitat  és  el  temps  en  el  qual:
     -  el  signe  més  sagrat  de  la presència  de  Déu,  la  creu...
     -  és  el  símbol  de  l'extrema  ignomínia  i  allunyament de  Déu...
     -  l'herència   romana <  vinculació  i  assimilació  de  l'antiguitat   amb   "el  cristià"...   i  l'herència  grega  <  representants   de  l'oposició  i  enemistat    amb  Crist...

La  relació  dels  alemanys  amb  l'antiguitat  està  determinada  per  l'helenisme...
  - en  la  Reforma  es  donà  un  retorn  a  les  fonts  gregues...
  -  a  Alemanya  es  sentí  l'actualització  anti-cristiana     de  l'herència  grega...
  -  la  relació  amb  l'antiguitat  és  diferent  a  Alemanya   dels  altres   pobles  "occidentals"...
  -  A  Alemanya,  el  conflicte  del  natural  amb  la  gràcia  s'oposa  a  la  reconciliació  de  naturalesa  i  gracia tal  com  es  troba    en  l'herència  romana...
   
L'autèntica  herència  de l'antiguitat   està  en  relació  amb  Crist...  (despresa  d'aquesta  relació...,  l'antiguitat  és  un  objecte  intemporal    de  museu...)

-  la  separació  de  Roma,  com  a seu  del  Papa,   no    portà    ni  a  Anglaterra   ni  a  Alemanya  a  un  retorn  al  propi  passat  pre-cristià...
-  a  Alemanya,  la  ruptura  amb  Roma  arribà  a  agredir  la  base   de   l'herència  històrica...
(el  nostre  passat  propi-nacional  pre-cristià  no  és  ni  serà  mai herència  històrica)

Jesucrist  ha  fet  d'Occident  una  realitat  històrica...
- la  unitat  d'Occident   no  és  una  idea...,   és  una  realitat  històrica.  

- quan  s'ha  perdut  la  fe  cristiana  l'home  ha  de fer  servir  tots  els  mitjans...  per  a  tombar  la  victòria  a  favor  de  la  seva  causa...
-  com  si  fos  la  guerra  total...   es  comença  a  veure's   amenaçada   la  unitat  d'Occident...
-  la  unitat  d'Occident  per  la  figura  de  Jesucrist  és   l'herència  que  hem  rebut...
- el  papa  i  l'emperador  s'esforcen  per  la  configuració  d'aquesta  unitat... (  sols  poden  guanyar  lluitant   junts  o    perir  lluitant  entre  ells...)

Amb  la  Reforma  queda  destruït  el  corpus  christianum...
-  És  inaudita  la  "pretensió"  de  l'església  romana  que  sols  hi   ha  una   Església... una   sola  fe...   i  que  la  cristiandat  necessita  "un  cap  visible"...
-  el  papat <  nostàlgia  pel  desaparegut-imperi-occidental...
-  amb  la  Reforma   quedà  destruïda  la  unitat  de l'Església..   i  Luter  volia,  l'interessava   la  vertadera  unitat    de  l'Església...
-  La  vertadera  unitat  de l'Església   sols  pot  subsistir  en  Jesucrist  viu...   i  no  en  el  poder  polític...
-  en  l'Església,  Crist  domina,  no  amb  l'espasa  sinó   sols   amb  la   seva  paraula...   

-  l'espasa  mai  podrà   crear   la  unitat  de  l' Església...

Només   hi  ha  "una   Església",  i  és  l'Església  de   la  fe  regida  exclusivament  per  la  paraula  de  Jesucrist...

( la  guerra   dels  "trenta  anys"  manifestà   la  divisió  política  d'Occident  originada  per   la  divisió  de  la  fe.  La   "pau de  Westfalia"  segellà  la  divisió  confessional   com    a  destí  i  herència  occidentals...)

-  culpa  i  indigència  comuns  de  la  cristiandat-occidental
  
                

Procés  de  secularització

-  de  part  protestant:

        - alliberament  i  canonització  del   món  i   del  natural

        - autonomia  que  no  s'oposa  "en  si"   al  cristianisme...

- de   part  catòlica:

        -  de  signe =  revolucionari

                                anticristià...

                                ant-esglesiàstic...

        -  rebelió  de  la  burguesia  i  de  les  masses

        -  nacionalisme  i  odi  a  l'Església...   

La   ratio  alliberada   i  el  seu  ús   "lliure"    creà  una  atmósfera  de  veracitat...   però  "mai"  s'elimina  l'obligació  interna  d'usar  la  raó  honrada  i  sòbriament...

-  la  correspondència  entre :   lleis  del   pensament  =   lleis  de  la  naturalesa...  

-  fa  la  raó  una  hipòtesi  de  treball...,  resultat =  la  tècnica...

Abans  la  tècnica   era  qüestió  d'artesania...    En  Occident-modern =  domina de  la  naturalesa...

-  la   tècnica  té  un  fi  en  si-mateixa... ( només  protesta  "una  credulitat  ingènua"    )

-  la  ratio   porta  al  domini  de  la  "creació"...   de  la  ratio   alliberada   sorgeix  el  descobriment  dels  "eterns  drets"   de  l'home...

 El  domini  social-econòmic  exigeix:  - el  dret  a  la  dignitat de  la  persona...

                                                                  - el reconeixement  del  seu  treball...

-  les  pretensions  de  "poder"  per  part  de l'Església,    s'ensorren...

- "la  Llei  és  l'expressió  de  la  voluntat  universal "

-  la  burgesia,  com  a  noblesa-productora,  s'iguala    a   la  noblesa  de  naixement...

-  darrera  la  burgesia   s'aixeca  amanaçadora  la  "massa"...   ( aixequen  llurs  acusacions  i  pretensions   tan   contra  la  noblesa  de  sang  com   contra   la   noblesa-productora )...

- la  "nació"  pren   partit  a  favor  del  poble   contra  l'autoritat...

Tècnica,  moviment  de  masses  i   "nacionalisme   <    l'herència  "occidental"   de  la  revolució... 

- Massa  i  nacionalisme   <   enemics  de  la  raó

- tècnica   i  massa     <   antginacionalistes

- nacionalisme  i  tècnica   <   enemics  de  la  massa...

La  Revolució  francesa  ha  creat  la  nova  unitat   "espiritual"   d'Occident  =   l'alliberament  dels   homes  com  a  ratio,  com  a  massa,   com  a  poble... 

(  la   nova  unitat  porta,   ja  en-sí ,   llavor   de  la  destrucció...  )

La   impietat  occidental :   

  -  fàbrica  del  "nou   home"   (bolxevica   o  cristiana)    

  -  baix  la  figura de  Déu  de  Jesucrist  <   s'adora   l'home  {

                                                                        -  Luter   <   la   llibertat   del  cristià

                                                                        -  catolicisme  <    l'home  essencialment   bo... 

-  des  de  la  "revolució   francesa",  Occident  s'ha  fet  essencialment  enemic  de  l'Església

impietat   sense  esperança...

impietat  plena  d'esperança... {  protesta   contra   la   "impietat  pietosa",   que  ha  corromput  "les  esglésies"...

"Déu  podria   oir   més  gustosament

les   maldicions  dels   impius...

que   l'al.leluia  dels   pietosos"  (M. Luter)

(   la  impietat  carregada  d'esperança...   així  com  la  impietat   buida  d'esperança... {  fenómens  tipicament   "occidentals"  )

-  la ruptura   total  amb   l'Església  rarament  "es  compleix"   del  tot...

-  la   impietat  amb  esperança...retén   la  ruptura...

La   democràcia   americana   té   com  a  base:  -  no  l'home  alliberat

                                                                                    -  sinó  "el  regne  de  Déu"...

Els  dissenters... {   -  el  regne  de  Déu    no  pot  ser  edificat  pel   poder  estatal...

                                  -  el  regne  de  Déu  edificat   per  "la  comunitat   de  fidels"

                                  -  el  regne  de  Déu  <  exigència  de  la  "democràcia"

En  els  "països"   anglo-saxons  <   la  democràcia  s'imposa  simplement  com  la  forma  cristiana  de  l'Estat  simplement...

(la  pretensió  de  la  comunitat dels  fidels  d'edificar    el  món    amb  principis   cristians    acaba  amb  la  total  degradació    de  l'Església...)

( es  priva  a  l'Església   de  la  benedicció  del  dolor   i  del  "possible  renéixer"   que  brolla  del  dolor ) ...

- el  "no-res"  especificament  "occidental":   -  un   no-res   revolucionari

                                                                              -  un   no-res   violent

                                                                              -  un   no-res   enemic  de  Déu  i  dels  homes...

-  la  vida,  la  història,  la  família,  el  poble,  la  llengua,  la  fe...   són   sacrificats  al  "no-res"...

- en  front  de  l'abisme  del   "no-res"  s'extingeix   la  qüestió  de  l'herència  històrica...

- No  hi  futur...  No  hi  ha  passat...   Sols  el  moment...  salvat  del  "no-res"...

- Res   dura...Res   obliga...  ( el  film,  que  amb  el  seu  final  queda   oblidat,  és  el  signe de  la  capacitat  d'oblit  d'aquest   temps... )

-  es  "tem"  mes   el  dolor  prolongat  que  a  la  mort...

-  es  menyspreua   el  valor  del  sofriment   com  a  configuració   de  la  vida...

Podem  alliberar-nos  de  caure  en  l'abisme:

      -  pel  miracle  de  tornar  a  despertar  la  nostra  fe...

      -  pel  poder  d'aquell  que  la  Biblia  senyala  com  "el   que  detén,  katekhom"   (2 Tess  2, 7)

      -  el  miracle  és  l'acció  salvífica  de  Déu...

      -  el  lloc  on  s'anuncia   el  miracle  de  Déu  és  l'Església...

Occident  rebutja   la  seva  herència  històrica...  s'ha   convertit  en  enemic  de  Crist...

L'Esglésies   cristianes  guardianes  i  testimonis... del  miracle  de  Déu  en  Jesucrist  "ahir, avui  i  per  l'eternitat"  (Heb  13,8)

- juntament  amb  elles...  aquesta  resta   de   poder estatal  que  encara  s'oposa  eficaç   a  la  destrucció...                       

   

           

 

  

CULPA,   JUSTIFICACIÓ,  RENOVACIÓ

La   configuració   de  Criost  en  nosaltres... dóna   l'home   real

-  l'home   real :   -  home  jutjat

                              -  home  renovat...

   - L'home  incorporat  a  Crist                <    l'home real

   - l'home   afectat  per  la  Creu              <   l'home   jutjat

   - l'home  partícipe  de la  resurrecció   <   l'home  renovat 

-  Tot  pensament  sobre  l'home,  sense  Crist,   =  infructuosa  abstracció...

La   culpa  <    decantar-se  de  Crist

   -  coneixement  de  la  culpa   prové: -   de  la  figura  de  Crist...

                                                                    -   en  virtut  de  la  gràcia...

El  lloc  "on"   és   real    la   confessió  de  la  culpa  <   l'Església

- Esglesia <  la  comunitat   d'homes  que  per  la  gràcia  coneix  i    "reconeix"   la  culpa...

-  l'Església  avui  es   carrega   el  seu  pecat    personal  i  l'allunyament  del  "món  occidental"  ...

-  per  això  en  l'Església  pot  ser  "lloc"   del  renaixement  i  renovació...

-  és  senyal  de  la  presència  viva  de  Crist  =    homes que  es  reconeixen  culpables  d'aquest  allunyament...   confessen  la   "culpa"   sense  mirar  als  costats...     davant  la  figura   de  Crist...

-  Crist  prengué  damunt  la   nostra  culpa...

Quan  "és  reconeguda"  i  no  negada   "aquí"  s'obre  la  possibilitat  del  perdó...

-  els  homes prenen  els  pecats  "sobre  si  mateixos"...   no  amb  decisió   heròica   sinó   dominats  per  la  culpa  personal   cap  a  Crist...

-  no  "justícia  sancionadora"...   sinó  perdó...

-  no  calcular  sinó  reconéixer  el pecat   cap  a  Crist...

-  es  pot  excusar   el  pecat  d'altri  però  no  el  propi...

En  ells  i  per   ells  l'Església  coneix  i  confessa   sa  culpa...

L'Església   confessa:

MOLTES  VEGADES.-

    - ha  renegat   del  seu  ofici  de  vigilància  i  consolació...

    - ha  negat  als  exiliats i   als   menyspreats  la  misericòrdia     

    - ha  estat  muda  i  no  ha  cridat  davant  "la  sang dels   innocents"

    - ha  estat  culpable  de  la  impietat  de  les  masses

    - ha  esta  culpable  de  la  intranquil.litat  i  de  l'explotació  de  la  mà-d'obra...

    - ha  fet  un  culte  diví  avorrit...

    - ha  estat  culpable  de  l'enfonsament  de  l'autoritat  dels  pares...

    - ha  estat  culpable  del  menyspreu  que es  té  a  les persones  "majors"

    -      "             "            de   la   divinització   de  la  joventut...

    - ha   vist  l'ús   arbitrari  de la  força  bruta,  el  dolor  i  sofriment   dels  innocents...

    - no  ha  pronunciat  paraula  orientadora   davant  la  dissolució de tot  ordre...

    -         "          "                          "                        davant  la  disbauxa  sexual...

    - ha  assistit  silenciosament  a l'expoliació  i   l'explotació  del  pobres...

    -         "                    "                  a  l'enriquiment  i  corrupció  dels  "forts"  

    -  no  ha  aniquilat   la  calúmnia,  la  denúncia,  el  deshonor   dels  dèbils...

    -  ha desitjat  seguretat,  descans,  pau,  possessió,  honors...

    -  no  ha  frenat  les  concupiscències  del  homes...

    -  no  ha  donat  el  testimoni  de  la  veritat  de Déu...

    

Així  parla  la  incredulitat,  que  en  la  confessió  de   la  culpa    no  veu  la  recuperació  de la  figura  de  Jesucrist...

 - quan  l'Església reconeix  la  seva  culpa,   no  allibera   els   homes  de  la  pròpia  confessió  de  culpa...

 -  la   humanitat   corrompuda   només  pot subsistir  davant  Crist   com  a  humanitat  jutjada  per  Crist...

 -  l'Església  i  l'individu  en  quant  jutjats,   són  justificats    per  aquell    que  pren  sobre  si  tota  culpa  humana  i  la  perdona...

La  justificació  d'Occident  que  s'apartà  de  Crist   resideix  exclusivament  en  la  justificació  divina   de  l'Església...

  -  l'Església  és  justificada  i  renovada  per  sa  fe  en  Crist   <   Occident  es   justifica  per  la  fe  de  l'Església...

( els  pobles  porten  l'herència   de  la  seva  culpa...   la  maldició   pot  devenir   benedicció...)

-  Moltes  vegades  qui  ha  arribat  al  "poder"  per  "usurpació",     arbitrarietat...  o  a-la-força  pot  "governar"  amb  justícia  i  dretura... Les  ferides  obertes  poden  cicatritzar...  però  no   ser   justificades...

- Justificació  i  renovació  d'Occident   sols   es  donaran   si  es  restauren  el  dret,  l'ordre  i  la  pau...   i  renúncia  a  tota   il.lusió  de   poder...

- Tota  temptativa   de  salvar  Occident  amb  l'exclusió  d'una  de  les  nacions   està  condemnada   al  fracàs...

       

                                                                          

L'ÚLTIM   I     PENÚLTIM

La   justificació   del  pecador   per   la  sola  gràcia...

- el  pecat  queda  submergit  i  vençut  edn  l'abisme  de  l'amor  de  Déu  en  Jesucrist...

- la    presència   de  Jesucrist  <   ja  no  és   una  vida  perduda,  sinó   justificada...

- No  solament  per  la  gràcia,  sinó   també  per   la   fe  sola...

- la  "fe-sola"  justifica  una  vida...

Creure  en  el  Senyor  Jesucrist  és  creure  que  la  meva  vida  està   justificada

  -  la  fe   no  va  mai  sola...  l'acompanyen   la  caritat   i  l'esperança...

- el  camí   de  Pau   =   gloriar-se  en  la  "Llei"   i   odiar  a  Crist...

- el  camí  de  Luter =    el  convent  i  el  fracàs...       

       (ambdós  foren  justificats  per  "la  gràcia"  de  Déu  a  causa  de  Crist )

La   darrera  (la  última) paraula  és:   el  judici  salvador  sobre  els  camins  i  coses  que  precedeixen  a  la  última  paraula...

- Déu  justifica  pel  "perdó" <  la   paraula  que  perdona  i  justifica   <    la  última...

     -  no  sempre  cal   la  penúltima   per  a  arribar   a  la  última   (  la  justificació  es  dona  sense  haver  de  fer   sempre  el  camí   de  Pau  o  de  Luter...  )

-  cronològicament,    la  paraula  justificant  de  Déu   és  paraula  última...  encara  que  hi  ha  quelcom  previ...

- el  "penúltim",  el  que  ja  en  el  temps ha  caigut  baix  una  acusació,   pot  ser   justificat...

-  el  temps  de  gràcia   és  "temps-últim"  en  el  sentit   que  ja  no  és  pot  comptar  en  una  altre  més...

-  la  fe-viva,  que  justifica...  és  realitzable  cada  dia...?   

- Preguntam  pel  "penúltim"  en  la  vida  del  cristià...?   

  (...en  la  presó,  5.12.43,  B.  escriu:  "No  podem 

ni  devem   pronunciar  la  última   paraula  abans

de  la  penúltima.   Vivim  en  el  penúltim   i

creim  en  l'últim,   ¿  no  és  així ? "   

Si  el  "mal" es  fa  poderós...  injecta    en  el  cristià   el   "verí"    del  radicalisme...

   -  la  reconciliació amb  el  món  es  present  com  una  traició...  l'amor,   com  una  hipocresia...   el  compromís   com  negativa  farisaica   (  cercle  tancat  dels  pietosos...)

-  Radicalisme  odia   el  temps       /   el  compromís,  l'eternitat

    radicalisme  odia   la  paciència   /   el  compromís,  la   decisió

    radicalisme  odia  la  prudència  /   el  compromís,  la  senzillesa

    radicalisme  odia  la  mesura      /   el  compromís,  l'incommensurable

    radicalisme  odia  el  real            /   el  compromís,  la  paraula...

(Ambdues  actituds  oposades  a  Crist  ...)

La  vida  cristiana  no  es  decideix  ni  en  el  radicalisme  ni  en  el  compromís...sinó  en  Jesucrist...  Només  Ell  resol   la  relació   últim  -  penúltim    

Jesucrist  =   Déu  encarnat  -  crucificat   -  ressuscitat  

-  en  l'Encarnació      coneixem  l'amor  de  Déu...

-  en  la  Cruxificció    coneixem  el  judici   de  Déu...

-  en  la  Resurrecció  coneixem  la  volutat  de  Déu  en   "un  orde  nou"...

Jesucrist  significa  que  Déu   entra  en  la  realitat  creada...

Jesucrist, el  Crucificat, significa  que  Déu  pronuncia  el  judici  definitiu  sobre  la  creació caiguda...  (  la  Cruxificció  de  Jesucrist  no  significa  anorreació  de  "la  creació"...   sinó  que  els  homes  poden  seguir  vivint  baix  aquest  signe  de  la  mort  en  creu...   pel  judici,  si  la  menyspreuen;    per  la  salvació,  si  la  reconeixen  com  a  vàlida...

L'home  segueix  éssent  home...   encara  que  sigui  un  home-nou-ressuscitat    

-     La  vida  cristiana és  participació de  l'encontre  de  Crist  amb  el  món...

¿Què  és  el  "penúltim"  ?

-  tot  el  que  precedeix  a  l'últim...

-  tot  el  que  segueix  a  l'últim...

   -  és   quelcom  ja  superat...    

-   el  penúltim  no  és   condició  de  l'ultim... sinó  que  "l'últim"  condiciona  el  "penúltim"

-  És  el  ser  home   i   el  ser   bo...     

      -  el  ser  de  l'home  precedeix  a la  "justificació"...

      - el  "penúltim"  no  elimina  la  llibertat  de  l'últim 

      - el  penúltim  ha  de  conservar-se  curosament  a   causa  de  l'últim...

      -  no  s'impedeix  l'últim  per  la  destrucció   del  penúltim...

      -  el  "penúltim"   <    "Preparau  el  camí  al  Senyor...   ompliu  les  valls... "  (Lc. 3)

( l'actitud  negativa,  l'obstinació... poden  endurir  l'home   de  tal  manera   que  Crist  no  pugui  entrar   per  la  gràcia...)

És  difícil  "creure"  en  la  justícia  i  la  bondat  de  Déu...   quan   s'ha  caigut  en   l'escarni,  l'abandó,  la  pobresa,  la   indigència...

Res  exclou  la  tasca  de  la   preparació  del  camí...:

     -  el  famolenc  necessita  pa

     -  l'indigent,  habitació...

     -  l'indisciplinat,   ordre...

     -  l'esclau,  llibertat...

Si  el  famolenc  no  arriba  a  la  fe...   la  culpa  recau  damunt  els  qui  li  han  negat   el   pa...        

- En  els  temps  que  el  món  semblava  estar  relativament  en  ordre...  l'allunyament  de   la  fe  fou  especialment  profund...

-  l'acció   de  preparar  els  camins... és  una  realitat  espiritual,...  és  la  vinguda  del Crist...

- Preparació  de  camí   significa   <    penitència    <   conversió   <   veure  com...

- així  s'arriba  a:   -   ser  home

                                -    ser  bo                 

-  Crist  ve   a  la  seva  creació...  la   creació  "caiguda"   és   creació  encara...    

-  Crist  redimeix  del  pecat  i  del   poder  del  dimoni...        

-  el  món  caigut    <    resulta    <   com  un  món  conservat...

(  allà   on  l'home  s'ha   convertit  en   cosa,  mercancia,   màquina... (el  món  s'auto-destrueix...)  

-  la  diferència  està  en  que...  quan  es  posa  atenció,   es  pren  en  sèrio   l'avant-últim...  es  dóna   vigència  a   l'últim...

El  penúltim  es  engolit  per  l'últim...  però,   mentre  subsisteixi,    la  terra   conserva   la  seva  necessitat   i  el  seu  dret...

La  vida  cristiana  és  "el  despuntar"   de  l'últim  en  mi...   la  vida   instal.lada  en  el   penúltim   que  espera  l'últim...