ALLIBERAR... VIA-CRUCIS...

PANORAMA SOCIOLABORAL Nº10

 

AUSTERITAT I ATUR, EL CERCLE VICIÓS

 

Podeu accedir-hi clicant AQUÍ.

 

 

NOTA DELS PREVERES DE PART FORANA DAVANT LA CRISI

            Els preveres de Part Forana, reunits a Pina, hem reflexionat sovint entorn de la crisi que cada vegada pateixen més persones del nostre país, sentint com a nostres les preocupacions i les esperances del poble.

            Ara, encara que consideram que amb cert retràs, no volem deixar d’aixecar la nostra veu unida al clam de tantes persones i col·lectius que mostren el seu desacord amb moltes mesures adoptades pels dirigents de la política i de l’economia a nivell d’Estat, a nivell de les Autonomies i dels països de la comunitat europea. Volem també mostrar la nostra solidaritat activa envers els qui suporten el pes més gros de la crisi, que són precisament els més dèbils. Sabem que no podem quedar-nos en pures lamentacions, i per això:

            1.- Com a creients en Crist i com a capellans, volem afirmar que la realitat de tanta gent que pateix ha de ser per a nosaltres la preocupació prioritària. La glòria de Déu és que les persones visquin en plenitud. I així ens ho transmet Jesús en el seu missatge i en la seva vida.

            2.- Creim que evangelitzar avui passa per exercir la tasca curativa de Jesús, donar menjar al qui té fam, defensar els drets dels desnonats, eixugar les llàgrimes provocades per la impotència davant imposicions injustes.

            3.- Demanam als qui disposen de més ingressos i a les institucions -  també de l’Església – que vulguin compartir els propis béns i recursos amb els qui es troben sense feina i sense sou.

            4.- Ens comprometem a augmentar les aportacions de les nostres parròquies – i també dels nostres ingressos personals -  a través de Càritas i d’altres organitzacions que denuncien despeses innecessàries, potencien llocs de treball i reparteixen ajudes als més febles. També proposam a la resta de parròquies, amb els seus moviments, confraries, etc. que vulguin fer gestos actius de solidaritat.

            5.- Destacam i ens adherim a la tasca incansable de tants col·lectius civils que desinteressadament promouen iniciatives per a compartir.

            6.- Som conscients que amb aquestes iniciatives – tant de les organitzacions civils com de grups d’Església – podem fer el joc als nostres governants, que són els vertaders responsables de l’Administració. Malgrat tot, no volem quedar-nos aturats, sinó potenciar respostes urgents a tots els nivells, ja que les necessitats no poden esperar de tal manera que a vegades ocasionen autèntiques tragèdies humanes.

            7.- Denunciam que l’Administració pública seguesqui fent retallades als treballadors, als funcionaris, als pensionistes… Protestam perquè aquestes retallades afecten a la qualitat de la Sanitat, de l’Educació i especialment dels serveis socials. Estam en contra de la “llei de tasses per la justícia”, i de les dèbils mesures per tal d’aturar els desnonaments (deshaucios) que deixen tanta gent al carrer.

            8.- Denunciam que, mentre se serveixen de tots aquests ingressos públics per a rebaixar el dèficit europeu, no mouen un dit per augmentar els impostos dels més poderosos, no són capaços de ficar-se amb els forts capitals exportats als “paradisos fiscals”, no reformen amb eficàcia les administracions “supercarregades” de càrrecs innecessaris. Denunciam que molts dels qui havien de donar llum han resultat imputats per prevaricació i per corrupció; i el pitjor és que els judicis no acaben mai, i a la fi no s’exigeix als culpables que tornin tot el que han robat al poble.

            Reconeixem, a la llum de la fe en Crist, els nostres propis errors i egoismes que han enfosquit el testimoni que devem donar com a cristians. Però hem volgut dir la nostra paraula per tal d’aportar el nostre granet d’arena a una societat més justa i solidària, on es puguin anar anivellant les cruels desigualtats, per a contribuir a una vida digna de tota persona humana.

( proposta....)

Alliberar-se és lliurar-se a l’altre.

Francesc Torralba - FOC NOU desembre 2012

Sant Pau escriu que som cridats a esdevenir homes lliures (Carta als Gàlates 5, 13). Però alliberar-se no és, en l’Evangeli, un suggeriment gratuït.

Alliberar-se no és, en l’Evangeli, un suggeriment gratuït. Qui creu en Déu se sap responsable del seu proïsme. El seu germà té dret a la vida. Per això, tothom té el deure d’alliberar-se de tot el que s’oposa al dret de l’altre. Treballar per Déu i pel proïsme exigeix que ens sostraguem a l’atractiu de Ia possessió, del poder i del diner, i que renunciem a voler dominar els altres.

És desitjable una vida més sòbria. No tan sols per causa de la necessitat o de la crisi, sinó per a viure més alliberats. La cobdícia, la set de domini, la passió dels honors allunyen les persones les unes de les altres i les condueixen a arrogar-se tots els drets. Qui creu trobar la seva vida, la perd: només aquell qui fa de la seva existència un do, troba la vida.

L’alliberament d’un mateix demana en la pràctica que, davant el dret dels altres a la vida, dominem la nostra tendència a la possessió. És així com sorgeixen greus qüestions pertocant a l’acumulació de béns privats, L’especulació de terrenys, certs tipus d’operacions financeres que ens han conduït a aquesta profunda crisi.

L’educació hauria de crear una nova mentalitat que dirà no a l’esperit de càlcul i a la cobdícia en el si de la família, no a les manipulacions de subsidis i de fons secrets, no a la recerca febrosa de l’enriquiment. Caldrà que ens alliberem de la passió d’engrandir les pròpies possessions per tots els mitjans. Sense sobrietat i mesura en la recerca del profit personal, cap veritable solidaritat, cap solució equitativa no són possibles.

La crida evangèlica veritable s’oposa igualment a la set de poder. En la pràctica, això implica. el refús de mitjans d’intimidació, de pràctiques promocionals o sistemes de primes, si aquests mètodes tornen a aplicar la llei del més fort en els terrenys del comerç, del treball i de la política. Junts hauríem de vetllar perquè tota forma de poder s’integri en un quadre de responsabilitat pública, de tal manera que siguin eliminats tot exercici malsà del poder i tota temptació d’egoisme.

Respondre a la crida evangèlica per a esdevenjr homes lliures significa que temperem el nostre desig de ser valorats. En la nostra societat actual, són innombrables els individus i grups que sofreixen una falta humiliant de consideració i que són relegats a l’últim lloc: els no productius, els poc dotats, els discapacitats, els treballadors estrangers, els antics detinguts que la societat condemna a un veritable exili de la comunitat, els contestataris de l’ordre establert.

L’educació ha de fer percebre el valor real de cada ésser humà. S’ha d‘aprendre a combatre la set dels honors i de la consideració, la recerca sense fre de l’èxit personal. Frenar el desig de ser valorat és reconèixer implícitament i lleialment el valor de l’altre, és concedir un lloc a les exigències legítimes de l’altre. Les relacions humanes dins d’una societat no poden ser plenament humanes mentre hi hagi individus i grups que son tiranitzats per algunes persones encegades per un inacceptable sentiment de superioritat. Tot ésser humà té dret a la consideració, cada poble mereix ser respectat.

Amb l’ajuda de Déu, l’ésser humà és capaç d’aprendre a donar-se sense càlcul i amb una abnegació introntollable a la construcció d’un regne de pau. Alliberar-se del jou dels imperialismes, els del diner, de la raó, del rendiment i de la potència, és essencial per a alliberar els altres. Els homes que volen aquest alliberament seran blanc de mots fiblons i de menyspreus. Caldrà que els contratemps i els fracassos temporals no els aturin. Si estan animats per un amor sincer, aquest amor els donarà fermesa. L’amor evangèlic no construeix sobre la sorra. Vol edificar sobre el granit les estructures i en la solidesa del nostre cor, amb lentitud i tenacitat.

Aquesta missió depassa evidentment les forces d’un sol home. Per això, Déu concedeix la força de l’Esperit. L’Evangeli no és un recull de preceptes morals, és un encontre amb el Déu alliberador. Nosaltres creiem que Jesús és el camí cap el veritable alliberament: "Si el Fill, doncs, us allibera, sereu lliures de debò” (Joan 8,36). Qui li fa confiança gosa afirmar amb sant Pau: “Tot ho puc en aquell qui em dóna forces" (Filipencs 4,13), Fins i tot quan me’n manquin, cal no perdre aquesta convicció.

L’alliberament és la gran vocació de l’Evangeli. Aquest alliberament no l’obtindrem sense una seriosa redistribució de mitjans. Si creiem seriosament que totes les criatures humanes són iguals als ulls de Déu, és essencial que, en el respecte a la singularitat de cadascú, les persones siguin tractades en un pla d’equitat. Alliberar l’altre és vetllar perquè pugui ser allò que està cridat a ser, perquè pugui esdevenir plenament el que és. Això solament és possible si hi ha unes mínimes estructures d’acollida que facin possible aquest desenvolupament. Treballar per aquestes estructures és treballar per l’alliberament.

Qui practica l’Evangeli hi troba no solament raons profundes per a un compromís total, sinó també una font d’energia i de vida. Qui té fe, rep de l’Esperit llum i coratge, entusiasme i empenta per anar sempre endavant pel camí de la renúncia a ell mateix, de l`amor sense subterfugis, de l`alliberament d’ell mateix i de l’alliberament dels altres. Les exigències d’aquest radicalisme evangèlic no s’oposen, de cap manera, a allò que senten els no cristians quan escolten els impulsos més profunds del seu cor.

El combat a favor dels altres

La sort de tot home va lligada a la del seu veí. Alliberar-se d’un mateix és, precisament, sortir d’un mateix, oblidar-se de l’ego i lliurar-se als altres.

Escoltar avui la crida del llibre de I’Èxode és comprendre que la justícia bíblica no significa únicament la recerca del propi alliberament, sinó també el combat a favor dels drets dels altres. La sort de tot home va lligada a la del seu veí. Alliberar-se un mateix és, precisament, sortir d’un mateix, oblidar-se de l’ego i lliurar-se als altres.

Alliberar-se i alliberar els altres individidament i col·lectivament és una tasca que, a fi de comptes, no es pot realitzar si els ciutadans no abordem el futur amb un coratge renovat davant de la vida. El camí del pessimisme, tan estès avui, és el de la decadència i de la caiguda.

Qui té fe i qui viu segons l’Evangeli pot, gràcies ala força de l’Esperit, sostreure’s en totes les circumstàncies a l’angoixa i a la desesperació. La promesa divina de felicitat permet al creient despullar cada situació del seu caràcter de fatalitat. Se sent portat per la certesa que Déu té cura de cada criatura i de tota la humanitat. La indiferència evangèlica no és utopia. Estar segurs que som fills de Déu omple la vida d’una pau profunda, ensenya a valorar les coses senzilles, a trobar la felicitat en allò que és humil i modest, a satisfer-se en la moderació en tot. Aquesta confiança no condueix a la resignació, sinó a una felicitat nova.

VIA CRUCIS - Jaume Reixach

1a estació: Pau VI, tres anys després de la clausura del Concili, publica l’encíclica Humanae vitae, que cau com una bomba dins i fora del món catòlic.

2a estació:profundament commocionat i trist, Pau VI es retira als quarters d‘hivern i no publica cap més encíclica.

3a estació: el bisbe Lefebvre es nega en rodó a acceptar la doctrina del Vaticà II i se separa de l’Església. Pau VI es veu obligat a suspendre’l a divinis.

4a estació: Pau VI mor d’un infart a la residència papal de Castelgandolfo.

5a estació: Albino Luciani, el successor de Pau VI, mor abans de dur a terme l’aplicació del Concili.

6a estació:el conclau es decanta per Karol Wojtyla, l’arquebisbe de Cracòvia, de 58 anys. Entra en escena Joan Pau II, un papa amb vocació de  crack.

7a estació: el papa Wojtyla manifesta que el món és la seva parròquia. Canvia el lema de "Totus tuus" per "Totus meus”.

8a estació: l’afecció de Wojtyla als banys de multitud deriva en multitud de banys.

9a estació: a mesura que el papa suma rècords augmenta la venda de records, medalles i  estampetes.

10a estació:els moviments neocatecumenals i els "guerrillers” fan vot d’aplaudir el papa en tots els seus viatges triomfals de cap d’estat del Vaticà.

11a estació: renovació de l’episcopat, amb promesa prèvia de lleialtat personal al papa Wojtyla, que detestava el totalitarisme soviètic, però no el centralisme totalitarista romà.

12a estació: l’aplicació de l’encíclica Veritatis splendor de Joan Pau II brilla per la seva absència en l’espinosa qüestió dels abusos de clergues a menors, que són ocultats en virtut del no menys esplendorós "secret: pontifici".

13a estació: els cismàtics lefebvristes es reincorporen a l’Església sense retractació prèvia, mentre que els capellans i els laics fidels al Concili resten sense església i són ignorats per la jerarquia.

14a estació: s’anuncia "l’any de la fe” per commemorar el cinquantenari de la inauguració del concili Vaticà II, el concili del ‘goig i l’esperança", del diàleg i del pluralisme. Aquestes dues realitats reben tractament a part; es commemoren els vint anys d’existència del nou catecisme únic de l’església universal. Joan XXIII, el gran artífex del Concili, ni s'esmenta. Consumatum est.

publicat al diari EL PUNT-AVUI, sense data

Els empresaris, els polítics i la corrupció

La detenció de Gerardo Díaz Ferrán, juntament amb un grup d'altres vuit empresaris, acusats d'alçament de bens, blanqueig de capitals i altres dolenties, ajuda, si més no, a entendre millor com funciona la corrupció al nostre país. Com també ho explica l'acudit d'aquell home que va fent una enquesta i li pregunta a un entrevistat: si a vostè li proposessin corrompre's, que contestaria. Dons miri, fou la seva resposta, si això es una pregunta d'enquesta la meva resposta seria, rotundament no. Ara bé, si per cas fos una proposta, pot ser en podéssim parlar.

El senyor Díaz Ferrán ha estat un empresari molt important al nostre país, ha tingut al seu abast poder, reconeixement social, influència i, sobretot, recursos quantiosos. El seus mitjans i el seu patrimoni li haguessin permès, en qualsevol moment, aturar-se i viure, o seguir vivint com lo que era i havia estat durant molt d'anys: un home ric. El seu poder i la seva influència li varen permetre rebre favors i ajudes quantioses dels polítics, com quan va comprar, juntament amb altres socis, Aerolíneas Argentinas.

Però, com és evident, la cobdícia no n'entén de límits ni tampoc sap que és la prudència. El cas és que, com s'ha vist amb el comportament del senyor Díaz Ferrán i es veu amb molts altres casos, els uns, els polítics, no poden sobreviure, amb la dignitat que ells mateixos s'atorguen, sense els altres, els empresaris, perquè els uns, els empresaris, son els que tenen el poder de repartir el doblers i els altres, els polítics, el poder de repartir els favors.

I, vist que la naturalesa, tot i lo sàvia que diuen que és, actua amb un sol codi genètic el resultat no pot ser altre que el d'aquesta categorització moral unificada, seguida de la més rendible de les simbiosis possibles. I aquest pot ser sigui un dels motius pel quals el Papa ha dit que, pensant-ho bé, lo del infern era més aviat una metàfora, no fos cosa que a la fi ens hi acabéssim trobant tots.



ELS   VESTITS   DE  DÉU...

1. Els vestits de Déu

“Ell que era de condició divina, es va fer no res” (FI 2, 6-7).

Es va despullar del seu vestit senyorial, diví, per no esclavitzar l’home, i es vestí de servent. Podem distingir, en el seu nou vestit, cinc renúncies i cinc peces.

§        Es despulla de la seva capa de poder, per no espantar l’home, i es vesteix de laboriositat.

§        Es despulla de la seva túnica de riquesa, i es vesteix de pobresa.

§        Es despulla de la seva estola de justícia, per no condemnar l’home, i es vesteix de misericòrdia.

§        Es despulla del seu mantell de grandesa, per no empetitir l’home, i es vesteix de petitesa.

§        Es despulla de la seva banda de glòria, per no enlluernar l'home, i es vesteix d’humilitat.

Els nostres vestits

¿Volem assemblar-nos a Crist? ¿Volem que Crist neixi en nosaltres?

En primer lloc ho hem de desitjar de veritat i amb força. Després haurem de revisar les nostres actituds, com vestim, i veure què hauríem de canviar perquè "el nom de cristians no sembli una falsedat, sinó que donem testimoni de Crist amb la nostra vida" (sant Gregori de Nissa).

Així s’expressava sant Pere Canisi, sant apòstol d’Alemanya: "Tenia set de pobresa, castedat i obediència”. I demanava “un vestit de tres peces per cobrir-se l’ànima despullada”. Les tres peces eren "la pau, l’amor i la perseverança”.

Tant de bo tinguéssim nosaltres aquesta set i aquesta nuesa. Ara demanem a l’infant Jesús alguna peça del seu vestit. Per exemple:

§        La senzillesa, per viure senzillament i no rivalitzar. EI més valuós no és el més costós, sinó el més humà.

§        L’actitud de servei, per dignificar i ajudar els germans.

§        La sobrietat, per ser més lliures i compartir amb els altres.

§        La misericòrdia, per irradiar proximitat i tendresa a tothom.

2. El triomf dels senzills i del senzill

L’Evangeli ens ensenya el valor de les persones petites, de les coses petites, dels gestos petits.

Els petits

Déu va fer sempre opció pels petits. Ell mateix es féu infant, abraçava i beneïa els infants, els posava com a exemple i ens exigia ser com nens per entrar al Regne del seu Pare. Quina galeria més brillant de petits en la història de la salvació i en la història de l’Església!, a l’estil franciscà.

Els qui salvaran el món no són els poderosos, els estels enlluernadors, sinó la gent bona, la gent senzilla i anònima, la gent de bon cor; els fills de les Benaurances: pares de família, obrers anònims, estudiosos que fan avançar la cultura, la ciència, la tècnica i el progrés, tot plegat no reconegut sempre; també la multitud de gent servicial, sofrent i orant; els milions i milions de voluntaris i missioners, que no escatimen temps i diners per ajudar els altres; els donants anònims, com aquelles viudes de la Bíblia... Tots ells són els pilars de les nostres societats.

La petitesa

S’esperava el Regne de Déu. Havia de ser apoteòsic, victoriós, definitiu.

§        Resulta que el Regne de Déu fou un infant.

§        Resulta que el Regne de Déu no seria un gran imperi, sinó un gra de mostassa, un ferment.

§        Resulta que el Regne de Déu no era aquí ni allí, sinó dins nostre.

§        Resulta que el Regne de Déu no vindria com un llamp, sinó que se sembraria i creixeria lentament, pacientment, superant dificultats i morts.

Les petiteses

Valorem les manifestacions brillants, no els gestos senzills de cada dia. Cada dia observem veritables miracles i no ens en sorprenem. EI miracle de la vida, el miracle de la salut, els gestos de tendresa i simpatia, un somriure, una salutació, una paraula, una pregària, un servei, un exemple, un dolor, un cant, un poema, l’obsequi d’una besada o d’una flor... (La nena va regalar al pare una capsa molt bonica. Però si està buida! No pare, esta plena de besades!)

L’obsequi dels Reis d'Orient no fou tant l’or, l’encens i la mirra, sinó agenollar-se davant un infant pobre i desvalgut. Això, la fe, la pregària, el toc de timbal.