Querido señor Presidente: es usted un hijo de puta. Usted y sus ministros
Por: José Luis Sampedro
Querido señor Presidente: es usted un hijo de puta. Usted y sus ministros. por José Luis Sanpedro 11.05.12
José Luis Sampedro Sáez (Barcelona, 1 de febrero de 1917) escritor, humanista y economista español que aboga por una economía «más humana, más solidaria, capaz de contribuir a desarrollar la dignidad de los pueblos». En 2010 el Consejo de Ministros le otorgó la Orden de las Artes y las Letras de España por «su sobresaliente trayectoria literaria y por su pensamiento comprometido con los problemas de su tiempo». En 2011 recibió el Premio Nacional de las Letras Españolas.
Querido señor Presidente: es usted un hijo de puta. Usted y sus ministros.
Se lo
digo así, de entrada, porque sé que nunca va a leerme, como nunca lee usted
libros, ni nada más que periódicos deportivos como usted mismo ha confirmado,
jactándose, como buen español de ser un ignorante. No se engañe, por eso lo han
votado tanta gente. Perdonen los demás el exabrupto, pero es que está
demostrado que somos lo que nuestros padres nos han educado, y si usted y sus
ministros son como son, es porque sus madres muy bien no lo han hecho. A pesar
de los colegios de pago, de pertenecer a la oligarquía de épocas dictatoriales,
etc.
Verá usted, señor presidente. Lo que más me molesta no es que usted sea un bastardo malnacido, sino un ignorante, y sobre todo un mentiroso. Se presentó a unas elecciones diciendo que no haría cosas que ahora hace. Dijo hace tiempo que la posibilidad de una amnistía fiscal le parecía injusta y absurda, y no ha tardado ni tres meses en recurrir a esta medida de forma injusta y absurda, como señala el diputado de IU Alberto Garzón al que usted y sus secuaces ningunean como a cualquier otro que no sea seguidor suyo. Ésa es la democracia que ustedes entienden, ignorar a los representantes de la ciudadanía que no les afín. Usted dijo que la Sanidad y la Educación no se tocaban, y la han tocado pero bien. A la banca nada, y eso que los grandes expertos en economía señalan que, o le metemos mano a sus amigos de las finanzas, o nos vamos a pique.
Le voy a explicar unas cuantas cosas dado que usted es un ignorante que lee prensa deportiva en lugar de libros de historia, economía o política. Durante los años 20 hubo gente que tuvo la genial idea de crecer mucho, por encima de sus posibilidades como ahora tienen ustedes tan de moda decirnos. Tanto que incluso a Churchill, para salir de la situación de postguerra, se le ocurrió revalorizar la libra, lo que trajo bajada de sueldos y aumento de las horas de trabajo. No sólo no se creció por encima de lo esperado sino que destruyó la posibilidad de crear un modelo sostenible de crecimiento basado en el consumo, lo que permite terciarizar una economía y hacerla verdaderamente competitiva. Eso es ser un país desarrollado y no ganar mundiales de fútbol. Cuando llegó la crisis del 29 y la posterior recesión mundial en los 30, en un país tan poco sospechoso de socialista, comunista o lo que ustedes quieran, como EEUU, decidieron adoptar una cosa llamada New Deal, que consistió, entre otras cosas, en subir los sueldos y bajar las horas de trabajo. Como consecuencia, había más puestos de trabajo para cubrir esas horas de menos, y los que salían de su trabajo lo invertían en consumo, lo que reactivó la economía y permitió al país dar un definitivo empujón hacia arriba para salir victorioso de una Guerra Mundial que libró en tres continentes.
Por si usted no lo sabe, las medidas que está ejecutando han conseguido lo contrario. Hablo en pasado porque tal vez no lo sepa, pero no hay nada nuevo en los famosos "recortes". Argentina, Chile, Polonia, Rusia y así hasta un largo etc de países engrosan una horrible lista de fracasos de las políticas neoliberales de Milton Friedman y el Consenso de Washington que desde los 70 llevan intentando hacernos creer que sumergir a un país en el shock económico es una salida a la crisis. Jamás las medidas de la Escuela de Chicago han funcionado. Jamás un país ha salido de la crisis de esa forma. Jamás una sociedad se ha beneficiado de ello. Por el contrario, ha generadosuicidios, deterioro del Estado del Bienestar (que ustedes insisten en decir que se ha terminado mientras vemos cómo crece y se desarrolla en otros países de nuestro entorno) y ha destruido el futuro de numerosas generaciones.
Usted miente, señor Presidente, y es sumamente peligroso. Porque el anterior era un inútil, pero usted es un pirómano en mitad de un incendio. El otro creía vivir en el País de las Maravillas y usted nos está sumiendo en el País de los Horrores. Toda política fiscal que no se base en la generación de riqueza, toda medida relativa al empresariado que no atienda prioritariamente a las empresas que cotizan más del 60% de sus ganancias en forma de sueldos e impuestos en España (y no Repsol, que solamente invierte un 20% y ahora la defienden como española; hay empresas extranjeras que reparten más beneficios al conjunto del país), todo lo que no sea alumbrar un futuro basado en la investigación y no en el trabajo precario, es destruir el futuro del país. A usted y sus secuaces se les llena la boca diciendo que hay que fomentar el emprendedorismo, y en lugar de ello desarrollan un plan basándose en los ideales especulativos de los dirigentes de la CEOE cuyo historial de empresas arruinadas por la especulación de la que ellos salen indemnes mientras el Estado se hace cargo de los parados que dejan es absolutamente bochornosa. Eliminan de todo plan de emprendedores la posibilidad del emprendedor social y generan únicamente una nueva casta de tiburones amparados en una reforma laboral ne.........
Verá usted, señor presidente. Lo que más me molesta no es que usted sea un bastardo malnacido, sino un ignorante, y sobre todo un mentiroso. Se presentó a unas elecciones diciendo que no haría cosas que ahora hace. Dijo hace tiempo que la posibilidad de una amnistía fiscal le parecía injusta y absurda, y no ha tardado ni tres meses en recurrir a esta medida de forma injusta y absurda, como señala el diputado de IU Alberto Garzón al que usted y sus secuaces ningunean como a cualquier otro que no sea seguidor suyo. Ésa es la democracia que ustedes entienden, ignorar a los representantes de la ciudadanía que no les afín. Usted dijo que la Sanidad y la Educación no se tocaban, y la han tocado pero bien. A la banca nada, y eso que los grandes expertos en economía señalan que, o le metemos mano a sus amigos de las finanzas, o nos vamos a pique.
Le voy a explicar unas cuantas cosas dado que usted es un ignorante que lee prensa deportiva en lugar de libros de historia, economía o política. Durante los años 20 hubo gente que tuvo la genial idea de crecer mucho, por encima de sus posibilidades como ahora tienen ustedes tan de moda decirnos. Tanto que incluso a Churchill, para salir de la situación de postguerra, se le ocurrió revalorizar la libra, lo que trajo bajada de sueldos y aumento de las horas de trabajo. No sólo no se creció por encima de lo esperado sino que destruyó la posibilidad de crear un modelo sostenible de crecimiento basado en el consumo, lo que permite terciarizar una economía y hacerla verdaderamente competitiva. Eso es ser un país desarrollado y no ganar mundiales de fútbol. Cuando llegó la crisis del 29 y la posterior recesión mundial en los 30, en un país tan poco sospechoso de socialista, comunista o lo que ustedes quieran, como EEUU, decidieron adoptar una cosa llamada New Deal, que consistió, entre otras cosas, en subir los sueldos y bajar las horas de trabajo. Como consecuencia, había más puestos de trabajo para cubrir esas horas de menos, y los que salían de su trabajo lo invertían en consumo, lo que reactivó la economía y permitió al país dar un definitivo empujón hacia arriba para salir victorioso de una Guerra Mundial que libró en tres continentes.
Por si usted no lo sabe, las medidas que está ejecutando han conseguido lo contrario. Hablo en pasado porque tal vez no lo sepa, pero no hay nada nuevo en los famosos "recortes". Argentina, Chile, Polonia, Rusia y así hasta un largo etc de países engrosan una horrible lista de fracasos de las políticas neoliberales de Milton Friedman y el Consenso de Washington que desde los 70 llevan intentando hacernos creer que sumergir a un país en el shock económico es una salida a la crisis. Jamás las medidas de la Escuela de Chicago han funcionado. Jamás un país ha salido de la crisis de esa forma. Jamás una sociedad se ha beneficiado de ello. Por el contrario, ha generadosuicidios, deterioro del Estado del Bienestar (que ustedes insisten en decir que se ha terminado mientras vemos cómo crece y se desarrolla en otros países de nuestro entorno) y ha destruido el futuro de numerosas generaciones.
Usted miente, señor Presidente, y es sumamente peligroso. Porque el anterior era un inútil, pero usted es un pirómano en mitad de un incendio. El otro creía vivir en el País de las Maravillas y usted nos está sumiendo en el País de los Horrores. Toda política fiscal que no se base en la generación de riqueza, toda medida relativa al empresariado que no atienda prioritariamente a las empresas que cotizan más del 60% de sus ganancias en forma de sueldos e impuestos en España (y no Repsol, que solamente invierte un 20% y ahora la defienden como española; hay empresas extranjeras que reparten más beneficios al conjunto del país), todo lo que no sea alumbrar un futuro basado en la investigación y no en el trabajo precario, es destruir el futuro del país. A usted y sus secuaces se les llena la boca diciendo que hay que fomentar el emprendedorismo, y en lugar de ello desarrollan un plan basándose en los ideales especulativos de los dirigentes de la CEOE cuyo historial de empresas arruinadas por la especulación de la que ellos salen indemnes mientras el Estado se hace cargo de los parados que dejan es absolutamente bochornosa. Eliminan de todo plan de emprendedores la posibilidad del emprendedor social y generan únicamente una nueva casta de tiburones amparados en una reforma laboral ne.........
Hace pocos
días citaba a José Luis Sampedro, como a una de las personas vinculadas
al nacimiento del movimiento 15-M, considerando su prólogo a la
edición en castellano de la obra de Stéphane Hessel, ‘¡Indignaos!’, y
también por ulteriores declaraciones públicas.
Desde el pasado 11 de mayo, momento en que se publicó en la web digital ‘Izquierda Digital’,
circula por la Red una carta dirigida al presidente Mariano Rajoy, cuya
autoría se le atribuye cuando no es así. De hecho, he podido acceder al
contenido de esa carta, que ha sido difundida también por una valorada
asociación ecologista de León sin verificar la autenticidad, y he
pensado que él no podía haberla escrito.
Consultado el Portal Cultural de la FNAC he podido leer en él:
“¡AVISO IMPORTANTE!
El
viernes 11 de mayo de 2012, en la página web Izquierda Digital, se
publicó el artículo titulado “Querido señor Presidente: es usted un hijo
de puta. Usted y sus ministros “, atribuyendo FALSAMENTE la autoría a
José Luis Sampedro, dicen los responsable de la página web que por error
y así consta en una aclaración posterior.
Lamentablemente
a pesar de la corrección, el texto sigue circulando atribuido a José
Luis Sampedro. Por esta razón, José Luis Sampedro desea desde su página
web desmentirlo y manifestar su descontento.
Al
mismo tiempo confía en que sus lectores y seguidores, conocedores de su
estilo, no necesiten de esta nota para saber que él es cuidadoso con el
estilo, el tono y el lenguaje sin sustituir argumentos por insultos”.
No niego que la carta abierta dirigida “Al presidente del País de los Horrores” puede
tener cierto interés informativo, pero me niego a reproducirla porque
su redactor ha faltado profundamente al respeto a una persona como
Sampedro. No se lo merece, y de hecho nadie se merece algo así.
Entiendo, por tanto, tal actuación como absolutamente infame.
No sólo es de mal gusto, sino también ‘indignante’, la
disposición a falsificar escritos de autores relevantes. Fue este
también el caso de un texto atribuido erróneamente a Pérez Reverter, que
a través de las redes sociales se divulgó ampliamente hace un par de
años.
Por lo que
he podido averiguar antes de publicar estas líneas, la página web ha
eliminado el artículo después de pedir públicamente disculpas a Sampedro
por habérselo atribuido “por error”. Sampedro rechazó la autoría públicamente el día 18 del corriente.
Confío en
que los lectores hagan circular esta rectificación para colaborar, en lo
posible, a restablecer la verdad y denunciar la actitud del
falsificador y el carácter apócrifo documento.
Comentaris...
A MI EM SEMBLEN tendenciosos ELS DOS COMUNICATS....
Una tarde en la cárcel de Palmasola
Posted: 13 diciembre, 2012
UNA
TARDE EN LA CÁRCEL DE
PALMASOLACarta a mi amigo Miguel Ángel
NICOLÁS CASTELLANOS FRANCO, obispo, prhnuevos@cotas.com.bo
SANTA CRUZ DE LA SIERRA (BOLIVIA).
ECLESALIA, 13/12/12.- Acabo de salir
de la cárcel, de Santa Cruz de la
Sierra, que se llama PALMASOLA. Estoy roto por dentro por lo
que allí contemplé. Necesito compartirlo contigo, amigo del alma. Tú y yo nos
reconocemos en lo profundo del corazón: Allí sentimos a Dios como PADRE, nos
sentimos hermanos todos, pero especialmente de los que carecen de todo. Somos
solidarios de los que sufren; nos duele el dolor del vecino o del lejano. Qué
hermoso es sentirnos abrazados al que sufre, al que carece de todo y a lo mejor
por nuestro cariño, cercanía, ayuda, todavía le queda esperanza.
Te
cuento lo que viví, sufrí esta tarde, día 7 de diciembre del año 2012, en la
cárcel de Palmasola.
En
compañía de Richar Calvo, voluntario de Hombres Nuevos, que trabaja en la cárcel
, del arquitecto Alfredo Soliz, del Dr. Julio Valdivia y su asistente médico
del penal, saludamos al gobernador y llegamos al Pabellón bronco pulmonar para
los presos enfermos de sida, tuberculosis o con algún trastorno mental.
Población toda joven.
Habitan
en aquella pocilga 56 personas de aspecto astroso, de facha repulsiva, con
todos los estigmas de la enfermedad y la miseria, con un color enfermizo en un
ambiente abandonado, inhóspito, indigno de personas humanas, que viven el siglo
XXI. Son personas como tú y yo; pueden haber cometido un error grave, pero
siguen siendo personas, que tienen dignidad y para nosotros son hijos de Dios.
En el
último mes fallecieron 4 internos de este pabellón. Un joven de 20 años
boliviano, por una muerte evitable y conculcando el sentido mínimo de los
derechos humanos; por no poseer ni él ni la familia 100 Bs., 9 euros, no había
escolta para trasladarle a la clínica. Así viven y mueren los pobres en nuestra
Bolivia, que gasta 7 millones de $ para hacer un museo, el museo de la Revolución Democrática
y Cultural, para exhibir los regalos del Presidente, Evo Morales. Como ves en
Bolivia, en el SUR, nos envuelve la tragedia, se mueren porque no tienen 100
Bs., o 9 euros.
Amigo esta tragedia te rompe el
alma.
Pero
luego nos reunimos, querían oír la voz de alguien que les iba a hablar en el
nombre del Señor. Había dos españoles, David de Canarias y Francisco de
Barcelona. Posaron su mirada agradecida en mí y nos comunicamos
espiritualmente.
Este
encuentro fue como un sacramento, un signo de la presencia del Señor, que se
completó con las palabras que me dirigieron.
Habló
Willam el representante de los internos del pabellón: “Sabemos que usted vive y
se desvive por los pobres, como nosotros, faltos de libertad, por cometer un
error. Gracias por venir hasta nosotros, a este pozo de la miseria”.
Verificamos
las necesidades: el techo, el tejado con goteras, un saneamiento contaminante,
el sistema eléctrico un riesgo mortal, el piso requiere una cerámica, los baños
y duchas, sin agua caliente, un basural de contaminación…
Pero la
solidaridad hace milagros y en breve estará hecho el milagro de un pabellón
digno, limpio y funcional. La obra saldrá por unos 15.000 euros. Mostraban el
deseo de tener una cancha polifuncional, dentro del recinto, una vez terminada
la refacción del pabellón. Asciende a 8.000 euros más.
Los
internos son responsables y lo cuidan. Tienen hasta un huerto con hortalizas
que les sirve de terapia, recuperación y alimentación.
Se
adelantó la Navidad.
Volvió a nacer Jesús en Belén, pero esta vez en el pabellón
broncopulmonar para los enfermos del Sida, Tuberculosis del centro
penitenciario “Palmasola”, en Santa Cruz de la Sierra (Bolivia).
En los
rostros de los internos se refleja la luz de la esperanza. Hombres Nuevos les
miraba con ternura, compasión (sufría con ellos) y se solidarizaba.
Esta es
la otra NAVIDAD, la del SUR, que se celebra en el reverso de la historia, en
donde no hay consumismo, ni derroche y sí mucho amor y esperanza. (Eclesalia
Informativo autoriza y recomienda la difusión de sus artículos, indicando su
procedencia).
Suport a Casaldàliga obligat a fugir de Sâo Fèlix per primera vegada en 40 anys
Tot i que la seva jubilació episcopal el 2005 i la seva minvada salut, Casaldàliga ha continuat fent-se portaveu dels drets dels indígenes. Des del Brasil, diverses entitats estan donat suport al bisbe Casaldàliga davant les amenaces rebudes i li reconeixen “la seva acció en defensa dels interessos dels més pobres, els pobles indígenes, els posseiros i els peons”. Amb 84 anys, el bisbe ha fet una vegada més de portaveu del dret a la terra de les comunitats indígenes davant l’amenaça d’expulsió que viuen ara les indis xavantes.
L’Associació Araguaia amb el bisbe Casaldàliga, que li dóna suport des de Catalunya, també ha fet públic un comunicat.
Comunicat de suport al bisbe Pere Casaldàliga i de denuncia a les amenaces que atempten a la seva vida, per defensar la “causa indígena”
Degut a les amenaces que esta rebent el Bisbe Pere Casaldàliga de Sâo Félix d’Araguaia (Brasil), pel seu posicionament a favor del retorn de les terres indígenes Marâiwatsédé als Xavantes.
I degut al clima de violència creixent a la zona, al acostar-se les dates d’aquest més de desembre en que, els terratinents i els colons que van ocupar les terres, seran desallotjats per donar compliment a l’ordre ministerial que des de fa 20 anys està pendent de compliment.
El Bisbe Pere, ha estat aconsellat per la Policia Federal a sortir de Sâo Félix do Araguaia, per donar compliment al mandat de salvaguarda de la seva vida, degut a les repetides amenaces que està rebent.
Aquest mateix matí el Bisbe Pere ha sortit en avió, escoltat per la policia.
Fem aquesta denuncia a la societat, als Moviments solidaris i a la Comunitat Internacional perquè vetlli, perquè sigui reconegut internacionalment el Dret Indígena de la terra, i es salvaguardi i es supervisi el retorn de la terra Xavante.
Ens sentim plenament identificats amb la defensa que des de sempre ha fet el Bisbe Pere i la Prelazia de Sâo Félix de la "causa indígena", i apostem per l’acció pacifica de la justícia en aquesta causa local que ens afecta globalment.
Associació Araguaia amb el Bisbe Casaldàliga. Barcelona-Catalunya.
Maleïda sigui la creu
que carreguem sense amor
com una fatal herència.
Maleïda sigui la creu
que posem a les espatlles
dels germans petits.
Maleïda sigui la creu
que no trenquem a cops
de llibertat solidària
despullats per a l’entrega,
rebels contra la mort.
Maleïda sigui la creu
que exhibeixen els opressors
a les parets del banc
darrera del tro impassible
en el blasó de les armes
sobre l’escot del luxe
davant els ulls de la por.
Maleïda sigui la creu
que el poder col·loca en el poble
en nom de Déu potser.
Maleïda sigui la creu
que l’Església justifica
-potser en nom de Crist-
quan l’hauria d’abraçar
en llàgrimes de profecia.
que carreguem sense amor
com una fatal herència.
Maleïda sigui la creu
que posem a les espatlles
dels germans petits.
Maleïda sigui la creu
que no trenquem a cops
de llibertat solidària
despullats per a l’entrega,
rebels contra la mort.
Maleïda sigui la creu
que exhibeixen els opressors
a les parets del banc
darrera del tro impassible
en el blasó de les armes
sobre l’escot del luxe
davant els ulls de la por.
Maleïda sigui la creu
que el poder col·loca en el poble
en nom de Déu potser.
Maleïda sigui la creu
que l’Església justifica
-potser en nom de Crist-
quan l’hauria d’abraçar
en llàgrimes de profecia.
Maleïda
sigui la creu
que no pugui ser LA CREU.
que no pugui ser LA CREU.
Pere
Casaldàliga
El
obispo Pere
Casaldàliga, de 84 años, enfermo de Parkinson y nacido en Balsareny
(Bages), se ha visto obligado a marchar de su casa en Sao Felix don Araguaia
(Brasil) tras haber recibido amenazas de muerte por su defensa de los indios de
Xavante y de los más pobres.
Francesc
Escribano, biógrafo del obispo y director de la productora Minoria Absoluta,
que prepara una miniserie de televisión sobre Casaldàliga, ha explicado que el
religioso ha dejado su casa a petición de la policía federal de Brasil.
Las
autoridades brasileñas lo han trasladado a un lugar desconocido, donde cuenta
con protección policial, ante las amenazas de muerte recibidas en los últimos
días por parte de los colonos que ocupan ilegalmente las tierras de los indios
de Xavante. Los tribunales brasileños está a punto de dar la razón al colectivo
indígena en el contencioso que mantienen con los colonos por la ocupación de
sus tierras, lo que ha incrementado la violencia por parte de los ocupantes, lo
que, a su vez, ha aconsejado el traslado del obispo retirado.
El
Conselho Indigenista Misionário ha emitido un comunicado de solidaridad con el
prelado en el que, junto a otras entidades de la zona, defiende el compromiso
del obispo "con la defensa de los intereses de los más pobres y de los
pueblos indígenas".
Nacido
en una familia de campesinos de Balsareny el 16 de febrero de 1928, Casaldàliga
se ha caracterizado por su defensa de los derechos de los pobres y los
indígenas. Estudió en el seminario de Vic y en 1952 fue ordenado sacerdote. En
1968 ya estaba en el Estado brasileño de Matto Grosso y tres años después era
consagrado obispo de São Félix do Araguaia, un territorio de 150.000 kilómetros
cuadrados y una de las mayores reservas indígenas del país.
Vinculado a la teología de la liberación,
sufrió pronto amenazas de muerte y persecución del régimen militar brasileño y
de los terratenientes
Nunca
volvió a España, ni siquiera para el entierro de su madre. Tampoco cumplió con
la visita ad limina que cada cinco años deben realizar los obispos a
Roma para rendir cuentas al Papa. “Soy un pobre, y los pobres no viajan”, se
disculpó siempre. Vinculado a la teología de
la liberación, Casaldàliga sufrió pronto amenazas de muerte y
persecución del régimen militar brasileño y de los terratenientes de la
diócesis, que llegaron a matar a su vicario, João Bosco, confundiéndolo con él.
Pablo VI, que lo
hizo obispo tras el impulso reformador del Concilio Vaticano II, se vio obligado a alzar la voz en
Roma para que se supiera que Pere Casaldàliga era, todavía, uno de los suyos.
“Quien toca a Pedro toca a Pablo”, dijo en frase memorable. La ofensiva
posterior de Juan
Pablo II contra los teólogos de la liberación, entre los que el prelado
catalán fue siempre un referente, desembocó en todo lo contrario: Casaldàliga
fue desde hace décadas un estorbo para Roma, que lo jubiló sin contemplaciones
en 2005.
Los
misioneros con problemas por defender a los pobres siempre acuden a una famosa
frase con que Dom Hélder Câmara, el carismático obispo de Recife (Brasil),
desarmaba a sus críticos en Roma: "Si doy limosna a un pobre me llaman
santo, si pregunto por qué los pobres no tienen qué comer me llaman
comunista". Casaldàliga lo dice de esta otra manera: "Si decimos a
los curas y a los laicos que hay que ayudar a los pobres, ¿cómo explicar que un
obispo no es el primero en hacerlo?". Predicaba así no sólo en su
diócesis, sino viajando por toda Latinoamérica.
Su mayor
desafio fue visitar la
Nicaragua sandinista semanas después de que lo hiciera Juan
Pablo II para reprender a los sacerdotes protagonistas de aquella revolución.
De entonces es otra frase famosa en la Iglesia de la liberación, dicha en su presencia
por el sacerdote y ministro sandinista, Fernando
Cardenal: "Es posible que esté equivocado, pero déjenme equivocarme en
favor de los pobres, ya que la
Iglesia se ha equivocado durante muchos siglos en favor de
los ricos".
CURAS MADRILEÑOS
http://ateaysublevada.over-
D. MIGUEL DE
UNAMUNO
“Tan pronto como se
produjo el movimiento salvador que acaudilla el general Franco, me he unido a
él diciendo que lo que hay que salvar en España es la civilización occidental
cristiana y con ella la independencia nacional, ya que se está aquí, en territorio
nacional, ventilando una guerra internacional. (...) En tanto me iban
horrorizando los caracteres que tomaba esta tremenda guerra civil sin cuartel
debida a una verdadera enfermedad mental colectiva, a una epidemia de locura
con cierto substrato patológico-corporal. Las inauditas salvajadas de las
hordas marxistas, rojas, exceden toda descripción y he de ahorrarme retórica
barata. Y dan el tono no socialistas, ni comunistas, ni sindicalistas, ni
anarquistas, sino bandas de malhechores degenerados, excriminales natos sin
ideología alguna que van a satisfacer feroces pasiones atávicas sin ideología
alguna. Y la natural reacción a esto toma también muchas veces,
desgraciadamente, caracteres frenopáticos. Es el régimen del terror. España
está espantada de sí misma. Y si no se contiene a tiempo llegará al borde del
suicidio moral. Si el miserable gobierno de Madrid no ha podido, ni ha querido
resistir la presión del salvajismo apelado marxista, debemos tener la esperanza
de que el gobierno de Burgos tendrá el valor de oponerse a aquellos que quieren
establecer otro régimen de terror. (...) Insisto en que el sagrado deber del
movimiento que gloriosamente encabeza el general Franco es salvar la
civilización occidental cristiana y la independencia nacional, ya que España no
debe estar al dictado de Rusia ni de otra potencia extranjera cualquiera,
puesto que aquí se está librando, en territorio nacional, una guerra
internacional. Y es deber también traer una paz de convencimiento y de
conversión y lograr la unión moral de todos los españoles para restablecer la
patria que se está ensangrentando, desangrándose, envenenándose y
entonteciéndose. Y para ello impedir que los reaccionarios se vayan en su
reacción más allá de la justicia y hasta de la humanidad, como a las veces
tratan. Que no es camino el que se pretenda formar sindicatos nacionales
compulsivos, por fuerza y por amenaza, obligando por el terror a que se alisten
en ellos, ni a los convencidos ni convertidos. Triste cosa sería que el
bárbaro, anti-civil e inhumano régimen bolchevístico se quisiera sustituir con
un bárbaro, anti-civil e inhumano régimen de servidumbre totalitaria. Ni lo uno
ni lo otro, que en el fondo son lo mismo.” (a Jérôme
Thadaud )
“En este momento
crítico del dolor de España, sé que tengo que seguir a los soldados. Son los
únicos que nos devolverán el orden. Saben lo que significa la disciplina y
saben cómo imponerla. No, no me he convertido en un derechista. No haga usted
caso de lo que dice la gente. No he traicionado la causa de la libertad. Pero
es que, por ahora, es totalmente esencial que el orden sea restaurado. Pero
cualquier día me levantaré —pronto— y me lanzaré a la lucha por la libertad, yo
solo. No, no soy fascista ni bolchevique; soy un solitario.” (
a Nikos Kazantzakis)
TESTIMONI SACERDOTAL: VOCACIÓ
Accents de la
meua vocació sacerdotal
El carisma del
ministeri sacerdotal no es té de forma clara des del primer moment de la crida.
S’enriqueix en la mesura que, amb l’ajut de l’oració, la reflexió i el
compromís vital, hom va responent a les diferents crides de Déu manifestades a
través dels esdeveniments personals i
eclesials viscuts. Almenys, així és com jo, des de l’altura dels quasi 80 anys,
descobrisc i agraïsc els diferents aspectes que ha anat prenent la meua vocació
sacerdotal, tot i atorgant-li una certa unitat. En aquest escrit, que m’han
demanat, vaig a intentar fer-ne cinc cèntims, per si pot ajudar algú.
1.- El
ministeri de prevere al servici del sacerdoci comú dels fidels.
Ja
des del seminari, a la
Universitat de Comillas, als 18 anys, vaig copsar que si em
feia capellà era per a fer créixer el poble de Déu, individualment i
col·lectiva, en la participació de les tres funcions de Jesucrist sacerdot,
profeta i rei. Jo no soc sacerdot per a mi ni
per devoció. Déu em cridava a servir
la comunitat cristiana, no a ser servit ni a servir-me del sagrament de
l’orde per a fer “carrera eclesiàstica”. El
conegut enunciat de sant Agustí: “Amb vosaltres soc cristià; per a
vosaltres soc bisbe”, em va ajudar a perfilar formes concretes de realitzar
eixe servei; però, sobre tot, allò que va orientar la meua vocació va ser el contacte pastoral amb el món obrer
i el coneixement de la metodologia del moviment educatiu i evangelitzador de la Joventut Obrera
Catòlica (JOC), del qual vaig ser molts anys consiliari diocesà.
El Vaticà II va
consolidar doctrinalment l’orientació presa en definir el caràcter peculiar
dels laics en l’Església. Ells hi tenen, una vocació pròpia i específica:
instaurar el regne de Déu en el món gestionant, a la llum de l’evangeli, els
assumptes temporals, evangelitzant i santificant els propis ambients des de
dins a mode del rent en la pasta. Estan cridats per Déu a donar testimoniatge i
fer present i operant l’Església allí on sols ella pot ser sal i llum de la
terra a través d’ells. A mi em corresponia, doncs, despertar i nodrir eixa
vocació singular mitjançant l’exercici del meu ministeri: la celebració i
administració dels sagraments, les xerrades i homilies (activitat aquesta
última que he procurat exercir sempre amb
preparació i convenciment, cosa que els fidels m’han agraït
reiteradament), el foment de l’encontre personal amb Jesús i del sentit de
pertinença a l’església... Aquesta orientació la considere vàlida per a tots
els àmbits del ministeri. De fet, en les posteriors responsabilitats parroquials, “mutatis
mutandis”, he continuat suscitant seglars adults en la fe, responsables,
compromesos tant en tasques parroquials com socio-polítiques, a través, sobre
tot, de la reflexió, la revisió de vida i la pregària en xicotets grups
insertats en l’única comunitat que és la parròquia. L’acompanyament personal
(la anomenada aleshores “direcció espiritual”) crec que era i és un dels
serveis més importants que els preveres hem de prestar als seglars, sobre tot
en el nostre temps tant confús. I per açò cal senzillesa, proximitat, confiança
i amistat. Com resava un llibret d’aquells anys “El ‘senyor cura’ ha muerto”.
2.-L’Església del Vaticà II
Soc un prevere del
concili Vaticà II. Mai no donaré prou gràcies a Déu per haver viscut aquella
primavera, aquell aire fresc que Joan XXIII va fer entrar en l’església. En els
àmbits de la meua responsabilitat sacerdotal he tractat de fer realitat aquella
intuïció genial del concili gràficament expressada quan els pares conciliars ,
en la constitució dogmàtica de l’església (L.G.), van anteposar el capítol “el
poble de Déu” al de “la constitució jeràrquica de l’església” en contra del que
estava en el projecte inicial. Quan, per por a refredar-se començaren a tancar-se les finestres, uns
quants rectors i seglars iniciàrem el Fòrum “Cristianisme i món d’avui” per
mantenir viu i operant l’esperit conciliar. I ahí i en això estem després de
vint-i-dos anys. Tanmateix, quan al
concili no se li ha tret tot el suc en la litúrgia, les estructures
eclesiàstiques, la comunió eclesial, etc. em dol que, des de les altures, es
pretenga passar pàgina o se li pose
sordina fomentant un restauracionisme, al meu parer, suïcida..
En reaccionar contra
aquesta involució, denunciant-la en
l’exercici de la professió periodística,
(escollida lliurement per a guanyar-me el manteniment eclesial a l’estil de
sant Pau), reconec que, de vegades, m’he mostrat molt crític, tant en els
articles de la premsa diària com en l’orientació de les revistes Saó, Iglesia
Viva i Frontera. No mai, però, he actuat des del ressentiment o la
desafectació eclesial, sinó des de l’estima. Senzillament, perquè l’estime,
m’entristeix que l’Església no siga més fidel a l’evangeli i a l’anunci del
regne de Déu i es dedique a anunciar-se ella mateixa. No obstant això, puc dir
que en la meua vida sacerdotal he tingut més alegries que penes, més esperances
que angoixes i si tornara a nàixer seria sacerdot.
Si haguera
d’explicitar el fonament sòlid de la meua fidelitat a la vocació sacerdotal
n’indicaria uns quants components. En primer lloc, el joiós encontre personal
amb Jesús de Natzaret i amb el Déu que ell ens ha revelat, la passió pel Regne de Déu del qual
l’Església és sols signe i instrument,
la celebració de l’eucaristia amb la millor participació possible de tota la
comunitat. També m’ha ajudat a mantenir-me activament esperançat en
l’església: l’estudi permanent de la
teologia postconciliar, el tracte assidu amb alguns dels seus representants i
el coneixement d’experiències pastorals frontereres per tal d’anar
descobrint llenguatges nous d’expressar
la fe de sempre i maneres de “dir adéu”,
amb llibertat d’esperit, a formulacions i pràctiques pietoses que ja no són
“bona notícia” per a les noves generacions. Igualment, la vivència d’una
espiritualitat sacerdotal que brolla i s’alimenta de l’exercici del mateix
ministeri, sense necessitat de recórrer a d’altres fonts, i la unió fraternal
amb altres preveres planificada, constant
i compromesa (grup dels rectors del dissabte).
3.- L’Església
en el món actual
Abundant en allò expressat fins ara, voldria
deixar constància també que en la meua trajectòria sacerdotal m’ha preocupat el
problema de la presència de l’església en el món i la seua relació amb ell.
Convençut que l’església de cristiandat ja ha passat a la història i que vivim
en una societat que, malgrat el cristianisme sociològic existent, camina, o
està ja inserida, en la
descristianització, la increença o la indiferència religiosa (com es vulga dir) he intentat evangelitzar no des de la concepció de “l’església i el món” com dues
realitats contraposades, enemigues: una, santa i l’altra pecadora, una
posseïdora de la veritat i l’altra equivocada, sinó des de “l’església en
el món actual” (com diu la G.et
S.) mirant-lo amb
empatia, fent meues les seues alegries i
esperances; respectant la legítima autonomia de les realitats temporals,
inculturant la fe, solidaritzant-me amb tot el que és genuïnament humà,
descobrint i valorant els seus avanços, moltes voltes inconscients, vers el
Regne de Déu (com els ocorre a les ovelles de la paràbola del judici final),
acceptant de grat el pluralisme cultural
i religiós existent, etc.
Des d’aquest “ideari”,
en 1976 vaig fundar la revista Saó
per ajudar l’església a evangelitzar els valencians des de la cultura, història
i llengua pròpies. Durant el franquisme i la transició he animat els cristians a fer-se presents en
les associacions de veïns i culturals, les amés de casa, els sindicats, els
partits on es defensaren les justes aspiracions humanes, sense mirar el color
polític i amb voluntat de servei i de donar testimoniatge cristià. Els he
acompanyat en moltes activitats reivindicatives. Recorde les manifestacions
dels Primers de Maig i dels Dia de la
Dona, les campanyes pro amnistia o la pobresa Zero, la
recuperació del llit del Túria com a
zona verda... Vivint a Madrid, la tancada en la Nunciatura i el
seminari diocesà en protesta pels
projectats acords Església-Estat i en solidaritat amb els sacerdots empresonats
a la carcel concordatària de Zamora.
Alguna que altra volta he hagut de córrer davant la policia, bastonejat o acabant en la
comissaria, com en aquella manifestació “A Nadal tots a casa” , ja a València,
amb el risc real d’arribar tard a la missa del gall. Hi havia res més
evangèlic, en advent, que demanar que s’obriren les presons injustes (Isaïes dixit)
perquè tots els presos polítics pogueren
celebrar el Nadal en família?
Pense que no són les grans concentracions de
sols catòlics allò que farà evangèlicament present l’església en la societat
actual, sinó la transformació de
les parròquies tradicionals en
comunitats vives, orants, servidores del món, samaritanes vers els marginats,
profètiques en l’anunci de la
Bona Notícia i en la
denuncia de les injustícies i les pors,
les que presents a mode de rent, sal o gra de mostassa, sense privilegis de cap
tipus, encaminaran el món cap al Regne.
En una paraula, com diu la Carta
a Diogneto, entenc que la missió dels preveres en les comunitats és aconseguir
que els seguidors de Jesús, personalment i en
comunitat, siguen en el món allò que és l’ànima en el cos.
Josep Antoni
Comes
Adscrit a la Parròquia De la Mare de Déu de l’olivar,
Alaquàs.
Federalismes
Melcior
Comes | 11/12/2012 | Vistes: 24 vegades
Segons
se'ns ha repetit des de fa dècades, el futur d'Europa és esdevenir una unió
federal. Això implica que cada estat és sobirà, encara que uneix els seus
esforços amb d'altres estats per motius d'oportunitat econòmica i de defensa.
Em
sembla que va ser el marquès de Condorcet que va deixar dit que civilització
significa la capacitat d'emprendre canvis polítics sense fer ús de la
violència. I va ser la barbaritat europea del segle XX -els fantasmes de la
qual ja mai no deixarem enrere- la que va posar sobre la taula dels europeus,
després de 1945, la necessitat de conciliar les diferències i treballar per
esdevenir un projecte semblant als Estats Units d'Amèrica però des d'un model
més protector amb els drets socials.
Com és
obvi, cap ciutadà europeu -per molt que acabem sent una vertadera unió federal-
s'atreviria a canviar d'estat i demanar que els seus fills siguin escolaritzats
en la seva llengua materna, tot i que a dia d'avui ja tenim llibertat de
moviments dins la Unió
per treballar a qualsevol altre país membre. Imaginem que un ciutadà alemany
demana això mateix després de mudar-se a Palma o a Madrid: ¿fins a quin punt es
veuria ridícula aquesta pretensió? Fet i fet, això és el que significa el
federalisme: cada estat és sobirà i fa les seves pròpies lleis -educatives, en
el tema que ens ocupa-; la Unió
no pot lesionar aquesta sobirania, ni tampoc pot interferir en aquesta
legislació amb la demanda d'uns drets que només fan que lesionar la identitat
que tota comunitat nacional vol sanament perpetuar.
Si
Espanya fos una unió federal d'estats amb tots els ets i uts no veuríem totes
aquestes aberracions que s'estan operant des del govern central del PP. Si un
govern autònom deroga, des de la democràcia, la immersió lingüística en una
comunitat autònoma, això ens pot semblar un gravíssim atemptat contra la
llengua i la cultura, però és el que ha decidit una majoria a les urnes, la
qual tampoc no hauria de poder anar més enllà i perseguir les minories que sí
volen perpetuar el tret bàsic de la seva identitat nacional.
Topem
amb una altra realitat quan, des del poder central, s'aboleix una llei d'una
comunitat, provocant no només una invasió en la sobirania sinó trencant també
un consens assentat com a norma de vida i convivència en aquesta comunitat.
La solució
filosòfica que se'ns dóna per possibilitar que diverses comunitats puguin viure
pacíficament dins un mateix estat passa pel federalisme -la idea d'Europa, i
abans dels EUA-, assentat el qual no tindria cap sentit un projecte com el de
la llei Wert contra la immersió lingüística. El federalisme és la solució: però
no cal dir que des del PP no en volen ni a sentir parlar, ni tampoc des d'un
PSOE que cada dia s'assembla més al PP en tot allò que fa referència al
projecte de l'Espanya unitària i culturalment homogènia.
CODI ÈTIC PER A
POLÍTICS
per
Antonio Argandoña, Norbert Bilbeny, Victòria Camps,
Miquel
Calsina, Àngel Castiñeira, Cristian Palazzi,
Ferran
Requejo, Raimon Ribera, Begoña Román,
Ferran
Sàez, Miquel Seguró, Francesc Torralba
i
Josep Maria Vallès.
Amb
el suport de Rosamund Thomas
PREÀMBUL
La salut democràtica d’una
nació depèn, en bona mesura, de la qualitat ètica dels seus ciutadans i dels
seus representants polítics. L’enfortiment de les institucions polítiques i la
seva credibilitat depèn de molts factors, però, substancialment, de la
confiança que siguin capaces de generar a la ciutadania.
Aquesta confiança es guanya
amb bones pràctiques, a través de l’exercici de virtuts cíviques. L’honestedat,
la lleialtat, la veracitat, l’exemplaritat, l’austeritat i la capacitat de
servei són actituds bàsiques que tots els ciutadans reconeixen como a valuoses,
independentment de les opcions polítiques que legítimament defensin. Només si
aquests valors són respectats en l’exercici democràtic, la ciutadania serà
capaç de reconèixer aquest noble ofici i aquest noble servei i valorar-lo com
li correspon.
El digne exercici de la
política, entès com a servei a l’interès general, exigeix uns actors que
atresorin els valors fonamentals de la vida democràtica, entre els quals cal
destacar l’equitat, la tolerància, l’esperit de diàleg i la participació.
Aquest codi vol ser una eina
que vagi més enllà de la diversitat d’opcions polítiques que legítimament
existeixen. Pretén assenyalar un tarannà que sigui respectat i aplicat per tots
els que exerceixen la política en qualsevol lloc del territori, en qualsevol
institució o administració.
S’identifiquen aquí un
conjunt de principis que han de regular l’activitat política i també aquell
conjunt de valors, més enllà d’opcions ideològiques, que la impregnen haurien
de ser comuns a tots els qui exerceixen la política.
L’activitat política ha de
vetllar per no causar mals a altri, ha de cercar, en tot moment, el bé comú,
respectar l’autonomia de les persones i de les organitzacions de la societat
civil i practicar l’equitat evitant sempre de caure en qualsevol forma de
discriminació arbitrària.
Perquè la convivència social
sigui ordenada i fructífera, tota persona ha de comportar-se d’acord amb certs
principis ètics i socials. Hi ha, a més a més, principis que són específics
d’algunes professions o tasques. En recollim aquí alguns dels que es proposen
per al polític, especialment quan aquest té responsabilitats legislatives,
executives o administratives, d’assessorament o de gestió d’un partit polític.
No s’ha pretès elaborar una llista completa, sinó recollir alguns dels més
importants, que puguin guiar al polític en la seva carrera i en les seves
actuacions.
Justícia:Consisteix en
una actuació que no discrimina de manera arbitrària ningú, que dóna a cadascú
el que li correspon i cerca en tot moment la defensa de l’equitat.
Respecte:
Consisteix en tractar amb atenció i consideració totes les persones i
institucions, sense perjudicis ni discriminacions, amb tota la dignitat que els
correspon.
Servei:
Rau en tenir una actitud de disposició envers els ciutadans d’acord amb les
responsabilitats específiques pròpies del polític, però també amb una visió de
conjunt de les necessitats de la societat.
Responsabilitat:
Consisteix en assumir les conseqüències legals i morals de les accions i
omissions passades i presents, estant disposat a donar compte d’elles i a posar
els mitjans raonablement necessaris per atendre les seves decisions presents i
futures.
Honradesa:
Significa actuar de manera justa, recta i íntegra, adequant la seva paraula i
la seva conducta al que considera en cada moment que és correcte, sense obtenir
avantatges indegudes pel treball que desenvolupa i utilitzant les prerrogatives
inherents al seu càrrec únicament per al compliment de les seves funcions.
Imparcialitat:
L’adhesió a les pròpies idees i a les del partit no ha d’impedir que el polític
jutgi amb objectivitat, d’acord amb els seus criteris ètics.
Professionalitat: Consisteix en desenvolupar la professió amb dedicació, capacitat,
eficàcia i rapidesa, tenint cura de la seva formació intel·lectual i el desenvolupament
de les seves capacitats, així com la seva actualització.
Transparència:
Rau en facilitar l’accés dels ciutadans, sense barreres ni discriminacions, a
les informacions que constin en poder del polític, en el del seu partit o en el
de l’ens legislatiu, executiu o administratiu en què desenvolupi la seva
activitat, quan siguin d’interès per als ciutadans per a la defensa dels seus drets
i llibertats, incloent la informació sobre la pròpia activitat del polític, d’acord
amb el que indiquen les lleis i reglaments.
Un codi ètic descriu el que
és exigible d’una professió. La seva existència no garanteix, necessàriament,
el seu acompliment, però representa un horitzó de fons que la majoria dels
ciutadans ja han integrat, gradualment, a través de l’educació i que és bo
explicitar.
La vida sempre és més
complexa que qualsevol codi. Però un codi ètic té un valor orientador i es
proposa estimular bones pràctiques, per enfortir, d’aquesta manera, la vida
democràtica i prestigiar, novament, el compromís i la vocació política. Aquest
codi s’inspira en l’esperit i la lletra de la Declaració
Universal
dels Drets humans (10. XII. 1948).
Aquest codi no pretén
substituir altres codis que existeixen en les administracions públiques i en
els propis partits polítics. Té una voluntat generalista i pretén ser un
instrument de discerniment del propi exercici de la política.
Lògicament, aquest Codi ètic
haurà de ser revisat periòdicament modificant-lo si cal per respondre a les
necessitats de cada època.
I. LES RELACIONS AMB LA CIUTADANIA I LES
ORGANITZACIONS DE LA SOCIETAT CIVIL
El destinatari de l’activitat
del polític és la ciutadania. D’acord amb la naturalesa representativa de la democràcia,
el polític ha estat escollit pels seus conciutadans i a ell deu els seus
compromisos. En aquest sentit, ha de cercar de manera eficient i justa el camí
per millorar la dignitat dels ciutadans, el benestar i l’exercici dels seus
drets i llibertats.
El polític ha d’expressar les
seves idees i projectes des del respecte a tots els ciutadans i als altres
interlocutors polítics. Per tant:
1. El polític electe té el
deure de correspondre a la confiança que els ciutadans dipositen en ell
mitjançant el sufragi universal, defensant el projecte pel qual ha estat
escollit.
2. Tot polític té el deure de
considerar les interpel·lacions cíviques i polítiques que li puguin fer de la
seva actuació i de la seva integritat. Ha de respondre de les seves accions
públiques i assumir les responsabilitats que se’n derivin.
3. Té l’obligació d’escoltar
les parts implicades en un problema, d’assessorar-se amb els experts i de
comunicar la seva decisió enraonadament al conjunt de la societat.
4. Ha de tenir en compte els moviments i les vindicacions que neixen de
la societat civil i les associacions que emergeixen del seu si, sense ànim
d’emprar-les per a les seves finalitats partidistes.
5. Té el deure de respectar
l’autonomia de les organitzacions de la societat civil i mantenir la màxima
imparcialitat en la relació que estableixi amb elles.
II. LA RELACIÓ ENTRE
POLÍTICS
Les relacions entre els
polítics han de guiar-se pel respecte i per la cura en l’ús del llenguatge. La
discrepància ideològica, base de la societat democràtica, no s’ha de traduir en
manca de respecte mutu. El respecte a la dignitat de la persona és la base de
l’exercici democràtic i és, per això, el seu fonament inalienable.
És una part consubstancial de
la vida democràtica l’exposició pública dels projectes i la discussió de les
millors opcions per fer progressar el país. Per això la relació entre les
diverses forces polítiques, tan necessària per a la bona salut democràtica
d’una societat, ha de regular-se sempre des de l’esperit del diàleg, el joc net
i la veracitat.
6. Els polítics han de
procurar un acord en els temes d’interès general, escoltant-se mútuament i
cercant l’aproximació entre les forces que representen.
7. Tenen la responsabilitat
de presentar raonadament les seves propostes, essent sensible a les
interpel·lacions que posin en entredit una determinada acció política.
8. Han de respectar-se
mútuament la vida privada, les creences i els estils de vida personals i no
utilitzar l’esfera privada com a argument en el debat públic.
III. POLÍTICS AMB RESPONSABILITATS EXECUTIVES EN LES ADMINISTRACIONS
Les administracions són el
marc on s’articula l’Estat de dret i com a tals són entitats al servei de la
ciutadania. Per això les administracions no poden estar regides per interessos
partidistes o arbitraris. Atès que la seva legitimitat s’arrela en el substrat
democràtic, ha de determinar les seves accions sempre en funció de l‘interès
general.
9. Els polítics amb
responsabilitats executives tenen el deure d’explicar les seves prioritats i
l’obligació de rendir comptes de la seva activitat, informant de manera
transparent les seves accions.
10. Han de vetllar pel bon ús
dels béns públics i no poden beneficiar-se del càrrec per tenir privilegis a
títol personal, familiar o de partit.
11. Han
de ser especialment curosos amb la gestió dels recursos públics, orientant-ne
la seva pràctica pels valors de l’eficiència, l’equitat i l’eficàcia.
12. Els
polítics amb responsabilitats executives han d’harmonitzar el respecte a
l’autonomia professional dels professionals de la funció pública amb l’exercici
d’un bon lideratge, basat en la mútua confiança.
13. A l’hora de prendre decisions rellevants, cal que
els polítics consultin tots els actors implicats i s’assessorin.
14. En
l’adjudicació de projectes, concursos públics o subvencions, haurà de ser el
més ponderat i imparcial possible.
15. En el traspàs de
competències, prevaldrà la transparència, l’esperit de col·laboració i
l’eficiència.
IV. LA RELACIÓ AMB ELS
MITJANS DE COMUNICACIÓ
El nou entorn en el qual
s’exercita i s’escenifica la vida política és, de manera creixent, l’entorn
creat pels mitjans de comunicació i les tecnologies de la informació. La
interdependència que existeix entre l’esfera política i l’esfera mediàtica
exigeix una interacció responsable per tal que els ciutadans puguin estar
informats amb veracitat i els polítics puguin comunicar les seves propostes.
La relació entre els polítics
i els professionals de la comunicació ha d’estar presidida, en tot moment, pel
respecte a l’autonomia de cada esfera, a la vegada que els polítics han de
poder expressar les seves propostes i els seus projectes a través dels mitjans
de comunicació.
16. Els
polítics tenen el deure d’informar de les seves propostes i decisions i
posar-les en coneixement de la ciutadania a través dels mitjans de comunicació.
17. Respectaran
la legítima autonomia professional dels mitjans de comunicació, sense
pressionar, interferir ni coaccionar les seves pràctiques.
18. A l’hora de comunicar les seves propostes i
decisions a través dels mitjans de comunicació, els polítics faran un ús educat
de la paraula, evitant, en tot moment la demagògia, la manipulació i la
falsedat.
19. Tenen el deure d’informar
de les qüestions d’interès general.
20. Tenen el deure de
rectificar si la informació que han transmès no s’adequa a la realitat.
V. LA RELACIÓ ENTRE ELS
POLÍTICS I ELS PARTITS
Les democràcies
representatives s’organitzen, fonamentalment, a través de partits polítics. Si
la qualitat d’una democràcia exigeix polítics respectuosos amb els valors
democràtics, òbviament aquests també són exigibles als partits polítics tant en
la seva vida interna com en les seves relacions externes.
El polític podrà manifestar
lliurement la seva opinió dins dels òrgans del partit i, si s’escau, expressarà
la seva discrepància amb les directrius i les línies d’actuació del propi
partit a través dels canals que el partit tingui establerts i, si cal, a través
dels mitjans de comunicació i dels tribunals de justícia.
21. El polític serà lleial al
partit; lleialtat, en tot cas, no exempta del lliure exercici de la crítica.
22. Té el deure de respectar,
en cas que existeixi, el Codi deontològic que regula l’actuació dels membres
del partit així com els seus estatuts.
23. Col·laborarà
amb els òrgans de govern del partit per promoure entre els seus membres,
especialment les joventuts, els valors i principis ètics que fan possible el
ple desenvolupament de l’exercici democràtic.
24. Si
és coneixedor de males pràctiques en el si del seu partit, com la corrupció o
la prevaricació, ha de revelar-ho als òrgans competents i, si s’escau, als
òrgans judicials.
VI. LA RELACIÓ AMB
L’ADMINISTRACIÓ DE JUSTÍCIA
La separació de poders és un
principi de la democràcia representativa. Les dues esferes (executiva i
judicial) són autònomes i han de ser respectuoses mútuament entre elles.
25. El polític té l’obligació
de preservar l’autonomia de l’administració de justícia per damunt dels propis
interessos i dels de partit sense perjudici de l’exercici lliure de la crítica.
26. Té el deure de denunciar
davant de la justícia les il·legalitats que coneix en l’exercici de la seva
activitat política.
Nadal 2012
publicat
a El Bon Pastor
L’Advent ha
començat, i el Nadal de 2012 s’acosta. El fred s’ha fet fort en bona part del
país i les teulades de moltes esglésies i esglesioles s’han tornat de color
blanc. És un Nadal anticipat, per allò que diu la cançó: «El desembre congelat
confús es retira; abril de flors coronat, tot el món admira». L’admiració passa
per la meravella del misteri de l’Infant de Maria, que neix en un estable i que
té per cort reial uns quants pastors vinguts de la mateixa contrada. És una
imatge que, cada any, és nova. Mai no ens acostumarem al naixement del Rei de
l’univers en un indret destinat als animals. I, malgrat tot, el misteri passa
per la pobresa i la humilitat d’un Déu que s’ha fet home «sense avorrir el
pessebre», com diu l’himne litúrgic. El Fill del Déu altíssim ha triat el camí
de l’abaixament, i el seu naixement s’ha convertit en una avantsala del misteri
pasqual. Com subratlla el Sant Pare en el recent llibre que tanca la seva
trilogia sobre Jesús, l’Infant que jau a la menjadora evoca el Crucificat que
reposa en el sepulcre. És el misteri gran de l’abaixament del Fill de
Déu.
Aquest Nadal, el
mossec de la crisi farà que moltes persones visquin moments de dificultat,
material i fins i tot espiritual. Es diu que un 25% del país viu per sota del
llindar de la pobresa. I els preveres som testimonis d’excepció sobre la
situació real de moltes famílies: hi ha qui ha de viure de la pensió dels avis,
hi ha qui ha de deixar el pis on viu perquè no pot pagar la hipoteca, hi ha qui
envia currículums desesperadament i no troba cap resposta, hi ha qui no pot
adquirir totes les medicines que necessitaria, hi ha qui compta els dies que
falten perquè se li acabi la paga que rep en concepte de l’atur, hi ha qui es
posa a viure al carrer després que s’ha quedat sense res, hi ha qui acaba la
universitat i es preparar per a emigrar en un altre país, hi ha qui queda tan
enfonsat que entra en una depressió severa o es lleva la vida... El Nadal de
2012 serà especialment difícil per a moltes persones. Ho sabem i farem tot el
possible per eixugar les llàgrimes, per fer costat als qui es troben sols, per
sostenir els qui defalleixen. Ens ho demana l’Evangeli de Jesús, aquell que ha
nascut pobre als defores d’una vila de Judea.
Per això mateix
Nadal és profecia i és esperança. Ho és i ho serà mentre hi hagi en aquesta
terra un sol prevere que, la nit de la festa, proclami l’evangeli del naixement
de Jesús i després distribueixi el seu Cos i la seva Sang. No podem deixar la
humanitat òrfena d’esperança, d’aquella esperança que no s’ha de confondre amb
l’optimisme fàcil ni amb una vaga perspectiva de futur. No podem oblidar la
força de l’Evangeli en nom d’un, aparentment assenyat, principi de realitat,
que dissimula o deixa de banda el missatge de les benaurances. Continua essent
veritat que el Regne de Déu és dels pobres, dels afligits i dels qui pateixen.
No podem, doncs, deixar els qui passen necessitat sense el consol més gran:
l’amistat del Senyor i la solidaritat dels qui es diuen –i són– germans dels
més petits.
Nadal és vida i
entrar-hi significa remoure del cor tot allò que és mort o que porta a la mort.
Jesús es presenta enmig del «fred de la nit i la simbomba fosca», com va
expressar Joan Salvat-Papasseit en el seu extraordinari poema, i vol compartir
la taula amb nosaltres. Com el rebrem? Amb quina sensibilitat espiritual
l’acollirem? La proximitat dels pobres, quina repercussió tindrà en la nostra
vida? Caurem en un activisme benintencionat que assisteix i ajuda però que, tan
sovint, serveix per a justificar-nos i més aviat tapa la nostra dificultat de
conversió? O bé deixarem pas lliure als suggeriments interiors de l’Esperit i
deixarem que els pobres ens transformin? Si, aquest Nadal, escoltem realment la
veu de l’Evangeli que proclamarem i predicarem, poden passar dins nostre moltes
coses properes als «sentiments que tingué Jesucrist» (Filipencs 2,5). Podem ser
com Maria, «que guardava tot això en el seu cor» (Lluc 2,19). La Mare de Déu no va quedar
impassible davant tot el que passava. Ben al contrari, ho va fer entrar en el
seu interior i va llegir-hi el pas de Déu per la seva
vida.
Cal reprendre una
visió del cristianisme com la religió que salva el món des de la misericòrdia i
mitjançant la misericòrdia. Un cor que s’emociona i bat amb Jesús, no en té
prou de garantir l’organització –d’altra banda, del tot necessària– sinó que
procura desvetllar, en un mateix i en els altres, aquelles energies d’amor que
són portadores d’esperança. Les situacions, com més complexes són, demanen més
afecte concret, compartit pels uns i pels altres. Escriu Andrea Riccardi: «El
cristianisme és la revolució permanent de la humanitat, ja que parla alhora de
Déu i de l’home». I en parla des dels grans relats (que es troben en
l’Escriptura i són fonamentals per a la nostra salvació) als petits relats (els
que es forgen en la vida de cadascú i són moments de manifestació del Déu que
ens salva). Nadal és confluència dels uns i dels altres. El gran relat del
naixement de Jesús és el petit relat que, aparentment, no entra en la història,
però que és capaç de canviar la història de moltes persones. Feliços de
nosaltres si ens deixem canviar per l’arribada de Jesús, pobre i pacificador, i
el reconeixem en els qui viuen en la necessitat! Feliços de nosaltres si
celebrem el Nadal amb esperança, amb un cor que abandona la duresa, i engendrem
Jesús dins de
nosaltres!
Armand Puig i Tàrrech
Genocidio armenio
Saltar a:
navegación,
búsqueda
Para
otros usos de este término, véase Holocausto (desambiguación).
Genocidio armenio
 |
|
También conocido como
|
Holocausto armenio, Gran calamidad, Masacre armenia
|
Ubicación
|
|
Fecha
|
1915 - 1923
|
Contexto
|
|
Perpetradores
|
|
Cifra de víctimas
|
600 000 - 1 800 000
 |
El genocidio
armenio (en armenio: Հայոց Ցեղասպանություն; en turco:
Ermeni Soykırımı), a veces también llamado holocausto armenio, Մեծ Եղեռն, gran calamidad o masacre armenia, fue la deportación
forzosa y masacre2
de un número indeterminado de civiles armenios,
calculado aproximadamente en la muerte de entre un millón y medio y dos
millones de personas,3
durante el gobierno de los Jóvenes
Turcos, en el Imperio otomano, desde 1915 hasta 1923, durante la Primera Guerra Mundial.4
Se
caracterizó por su brutalidad en las masacres y la utilización de marchas
forzadas con las deportaciones en condiciones extremas, que generalmente
llevaba a la muerte a muchos de los deportados. Otros grupos étnicos también
fueron masacrados por el Imperio otomano durante este período, entre ellos
los asirios , los griegos de Ponto y los Serbios. Algunos
autores consideran que estos actos son parte de la misma política de exterminio.5
La fecha
del comienzo del genocidio se conmemora el 24 de abril
de 1915, el mismo
día en que las autoridades otomanas detuvieron a unos 800 intelectuales armenios que
eran líderes de la comunidad de armenios en Estambul. Posteriormente los militares otomanos expulsaron a
los armenios de sus hogares y les obligaron a marchar cientos de kilómetros
-por el desierto de lo que hoy es Siria- privados de alimentos y agua. Las
masacres no respetaron la edad o el sexo de las víctimas, y las violaciones y
otros tipos de abusos sexuales eran frecuentes.6
Aunque la República de Turquía,
sucesora del Imperio otomano, no niega que las masacres de civiles armenios
ocurrieran realmente,7
no admite que se tratase de un genocidio, arguyendo que las muertes no fueron el resultado
de un plan de exterminio masivo dispuesto por el Estado otomano, sino que se debieron
a las luchas interétnicas, las enfermedades y el hambre durante el confuso
periodo de la Primera Guerra Mundial.8
A pesar de esta tesis, casi todos los estudiosos -incluso algunos turcos-
opinan que los hechos encajan en la definición actual de genocidio.9 10
11
Es generalmente considerado el
primer genocidio
sistemático moderno;12
13
de hecho, es el segundo caso más estudiado de genocidio, después del Holocausto.6
Hasta la fecha 22 Estados han reconocido oficialmente el genocidio.
EN EL FONS I AL "DAVALL" HI HA
LA MAÇONERIA
(Jordi Llisterri –CR) Si ja era un fet singular la
participació del bisbe de Joan Piris en una reunió de la Plataforma
d’Afectats per l’Hipoteca de Lleida (PAH) de la setmana passada, encara va cridar més l’atenció la proposta de cedir unes estances buides del Seminari per acollir famílies desnonades.
ROMA, martes 11 diciembre 2012 (ZENIT.org).- Los
presidentes del Consejo Europeo, Herman van Rompuy; la Comisión Europea,
Jose Manuel Durao Barroso, y la
Eurocámara, Martin Schultz recibieron ayer en el salón del
municipio de Oslo, Noruega, en nombre de la Unión Europea, el
Premio Nobel de la Paz.
Presentes, entre otros, la presidenta alemana
Ángela Merkel y los presidentes del consejo de ministros de Italia, Mario
Monti, y de España, Mariano Rajoy.
Para celebrar el premio recibido, la embajadora
de la Unión Europea
ante la Santa Sede,
Laurence Agrimon Pistre, realizó en Roma un recibimiento en el Capitolio, donde
el 25 de marzo de 1957, o sea 55 años atrás fue firmado el tratado de Roma.
Al evento participaron numerosos embajadores,
autoridades y el cardenal Giuseppe Bertello, presidente del Gobierno del Estado
de la Ciudad
del Vaticano y de la
Comisión Pontificia para el Estado de la Ciudad del Vaticano.
A ZENIT, la embajadora Agrimon declaró que “las
relaciones entre la
Unión Europea y la Santa Sede están muy bien, pues estamos
estableciendo un diálogo de respeto y de interés mutuo”. Añadió que
“especialmente ante la crisis que ahora está afectando a nuestra gente, tenemos
el mismo cariño hacia ellos y la misma voluntad de solidaridad y generosidad”.
Sobre la propuesta de Benedicto XVI, en la Caritas in
Veritate, acerca de un modelo económico que pueda estar más cercano al
hombre, la embajadora consideró que “la Unión Europea tiene
reflexión muy fuerte sobre esto”. Y que se trata por lo tanto “de no medir
tanto el crecimiento económico, sino el crecimiento humano, cómo está la gente,
el medio ambiente, el tejido social. A ese modelo está pensando la Unión Europea, una
visión que no es sólo capitalista sino de economía social como dice el
presidente Barroso”.
“Lo que estamos haciendo --indicó la diplomática-
es utilizar el modelo de nuestros estados miembros. Tenemos mucha suerte de
tener 27 modelos, y ninguno que no tenga algo de bueno que podamos utilizar
como experiencia. Esto es una riqueza enorme”.
Recordó además que la Unión Europea se ha
destacado siempre como “los abogados en combatir el cambio climático y los
derechos humanos, en las Naciones Unidas y en todos sitios”.
Consideró entretanto que “el problema es que
tenemos que unirnos y no falta siempre algún interés mezquino que nos impide ir
más alto”.
Sobre divergencias que se han registrado con la Santa Sede en
cuestiones de bioética, la diplomática consideró que subsisten, si bien son
muchas más las coincidencias existentes.
En su discurso a los presentes, la embajadora
Agrimón indicó que, hoy en día, “la Unión Europea es un elemento esencial del mundo
contemporáneo. Esta aventura entre países que se enfrentaron y guerrearon
durante siglos es única en la historia universal”.
Y por lo tanto “con su ejemplo y determinación ha
incentivado la integración regional en el mundo, y la Unión Europea
contribuye a la paz no solamente en Europa pero en todo el mundo. Es una marcha
de 55 años hacia un espacio de libertad y cambios, de solidaridad y cohesión,
un espacio en constante construcción, un desafío inmenso”.
“Este premio es un aliento para Europa --dijo el premier
Monti- aunque todavía hay muchos problemas que está resolviendo, y que en
estos años es mucho más apreciada desde fuera que desde dentro”.
Por su parte, el presidente del gobierno español
Mariano Rajoy, consideró la concesión del premio un "estímulo" para
que los Veintisiete avancen hacia una mayor unión política y económica, en
definitiva, hacia una mayor integración.Lo dijo en conversación informal con
los periodistas, durante la tradicional recepción ofrecida por los reyes de
España, en el Palacio Real, el Día de la Fiesta Nacional.
En su opinión, para entender el galardón solo hay que comparar cómo estaba
Europa 50 años, antes de la firma en 1957 del Tratado que constituyó la Comunidad Económica
Europea, con la evolución del continente a partir de esa fecha.
La iniciativa de Piris amb els desnonats aconsegueix el miracle dels pans i els peixos
Piris va arribar als locals de la parròquia que la PAH utilitzen per
fer les seves reunions i els va demanar que fessin la seva trobada
habitual com si ell no hi fos. Després d’escoltar diversos testimonis
explicant les conseqüències personals i l’angoixa que representen els
desnonaments pels qui els pateixen, el bisbe de Lleida va plantejar la
possibilitat de cedir una part del seminari per solucionar el problema
d’habitatge a algunes famílies. Va explicar que era un projecte que s'havia anat estudiant, però que no s'havia realitzat perquè necessitava finançament per arreglar l'edifici. Així, si es trobava algú que es fes càrrec de les obres necessàries el bisbat deixaria gratuïtament les instal·lacions.
En menys d’una setmana, aquesta possibilitat s’està convertint en
realitat gràcies a les nombroses propostes de col·laboració. Com en el
miracle dels pans i els peixos, el bisbat no para de rebre propostes de persones d’arreu de Catalunya disposades a col·laborar
amb el què tenen més a l’abast, encara que sigui poc, per fer-ho
possible entre tots. “Respostes positives que ens verifiquen un cop més
l’alt nivell de solidaritat de la societat civil, ens omple el cor de
joia i ens dóna esperança en els éssers humans”, explica la web del bisbat.
En pocs dies ja tenen quatre arquitectes i un estudiant
d’arquitectura que s’han ofert a col·laborar voluntàriament. Molt
significatiu el d’un arquitecte a l’atur que prefereix treballar
voluntàriament en aquest projecte que quedar-se a casa. També dues
constructores s’han interessat per col·laborar i una empresa de pintures
s’ha compromès a aportar la pintura i els professionals per pintar les
vivendes.
També els han ofert assessorament per trobar fonts de finançament
solidaries i alternatives, a més d’ofertes d’ajuda econòmica. Des de la
PAH també s’informa
que Itzíar González, exregidora de l’Ajuntament de Barcelona, serà
l’arquitecta independent que assessorarà en el procés participatiu.
També han trobat un periodista voluntari que està ajudant al bisbat a
gestionar l’àmpli ressò de la iniciativa en els mitjans de comunicació
locals i nacionals, una demanda, que diuen “ens està gairebé desbordant”.
Una altra col·laboració ha arribat del Col·legi Episcopal,
on l’equip de 7 professors enginyers tècnics de la branca
elèctrica-electrònica ofereixen la seva col·laboració en serveis
d’enginyeria i en tasques d’execució de les instal·lacions de les noves
vivendes. Això permetrà a l’alumnat qualificat del Col·legi Episcopal
fer pràctiques tècniques de forma solidària acompanyats pels seus professors.
Amb tot això, aquest dimarts es constituirà una comissió
que durà a terme aquesta iniciativa. Presidida per bisbe de Lleida,
Joan Piris, en aquesta comissió hi seran representades Càritas Diocesana
i la PAH de Lleida.
Per tot això, des de Lleida diuen està “vivint una experiència
sorprenent” i que “entre tots i per al bé de tothom, recordant paraules
del nostre bisbe, s’està preparant una obra molt esperançadora amb
imaginació, col·laboració gratuïta i aportacions de molts homes i dones
il·lusionats”. També expliquen que un dels pilars fonamentals del
projecte per cedir l’ala dreta del Seminari per a pisos socials “és la
participació ampla i coordinada de moltes persones, empreses i entitats,
treballant de manera sinèrgica” i que “quan es confia en les persones les coses milloren i es transformen”.
La iniciativa del bisbat ajudarà a pal·liar el problemes de les persones que han perdut l’habitatge, mentre a Lleida es calcula que hi ha més de 3.000 pisos buits.
L’edifici de l’antic seminari, al carrer Canonge Brugulat, acull
actualment la seu l’Institut Superior de Ciències Religioses, l’IREL,
però hi ha una ala sense ús que és la que el bisbat cedirà per
acollir-hi famílies.
Piris també va cedir el mes de març l'antiga seu del seminari d'estiu a Vilaller a la comunitat ortodoxa rumanesa per fer-hi un monestir.
