Del “per què” del món al “per a què” de la nostra existència.
A la biosfera com a fet singular a l’Univers que
habitem hi ha intenció cap al món, l’ànim de fer per sobreviure, com el
moviment per cercar i atrapar l’aliment. L’ésser viu es mou per un propòsit, a
voltes premeditadament amb la voluntat de fer pel seu interès, normalment
relacionat amb la supervivència individual o col·lectiva. En l’ésser humà sabem
que existeix el futur com a representació o previsió la qual cosa permet la
planificació d’accions coordinades per assolir objectius complexos.
Al marge del món
insòlit de la vida hi ha la realitat que coneixem i que regeix pel principi de
causa i efecte, hi ha unes condicions d’origen que provoquen resultats, hi ha
conseqüències a un esta inicial. No existeix però una finalitat en el moviment
còsmic. Hi ha un “per què” però no un “per a què”.
La diferència
entre el moviment d’un ésser viu i el comú es pot veure per exemple quan
passegen a l’estiu amb la calor i set, veiem una font en una plaça i decidim
anar corrent a beure. És un moviment amb intencionalitat, la finalitat és
aplacar la set. Ésser en el món de la matèria i l’energia ens obliga de forma
determinista però. Si caiem d’un balcó d’un cinquè pis, estem funcionant com a
éssers materials exclusivament. La velocitat de caiguda té una causa inevitable
i sense designi: la gravetat. Si morim en la frenada al terra a causa de
l’energia cinètica assolida transformada en deformacions, també serà inevitable
i sense cap finalitat.
És a dir, a
l’Univers no hi ha pla de futur, hi ha un abans, un passat com a causa i un
ara, un present com a resultat.
Quan llegeixo o sento explicacions sobre el
Big Bang em recorda la paradoxa d’ Aquil·les i la Tortuga però invertida,
Aquil·les (els astrofísics) mai arriba a recular a l’eixida de la carrera del
temps, eixida en la qual hi és la Tortuga (lasaviesa) al moment zero.
En definitiva, el “per què” de l’Univers mai
ens donarà la clau del “per a què” de la nostra existència; aquest és un conte
que ens hem de inventar nosaltres mateixos si és que necessitem que la nostra
vida tingui un significat. Jo particularment en qüestions transcendentals no em
crec superior ni molt diferent a una estel del firmament i no necessito per a
res el significat, el sentit, la finalitat o propòsit de la meva existència.
05.06.15
L'opi del poble?
No queda clar que sigui
precisament el futbol l'opi del poble
La idea que la universitat, en lloc de ser un centre
de saviesa, ho és de propaganda, la vaig llegir per primera vegada en un text
de Noam Chomsky. Em va resultar realment xocant. Aquesta institució
ens fa curts en lloc de llestos ? WTF. Encara la recordo, la informació que
donava: s'havia demanat a la gent que digués on creia que el govern dels EUA
destinava més diners. Els universitaris, els que llegeixen llibres, premsa, i
estudis, responien 'ajuda al tercer món'. En canvi la gent sense carrera, que
no llegia llibres, ni premsa, ni estudis, responia 'pressupost militar'. La
realitat és que tenia raó la gent sense estudis. I que els universitaris de la
mostra, s'equivocaven.
L'explicació que donava Chomsky a aquest fenomen
paradoxal (no són els universitaris els que en saben més?) és que els llibres,
la premsa, els estudis, no només són per on circula el coneixement. També hi
viatja la propaganda. Les mentides. Les declaracions d'ajuda. Els estudis que
ho avalen. I la gent caient-hi de quatre potes. Per altra banda, deia Chomsky,
els que no han llegit els llibres, ni la premsa, ni els estudis, no han llegit
la propaganda. I simplement aplicant sentit comú, l'encerten.
Aquests dies
el fenomen s'ha tornat a explicar. Ho feia el diari New York Times, en un article alarmant que anava en la mateixa
direcció: el coneixement científic moltes vegades no és tal. Deia que molts
estudiants de doctorat, o post doctorat, però també científics de renom,
depenen de la quantitat d'articles que tenen publicats. Com més articles, més
possibilitat de tenir plaça. O renom. El problema és que la premsa científica
(i citava expressament Science, Nature i Cell) vol vendre exemplars, no pas
descobrir grans teories avorrides. Volen temes espectaculars, ideals per a
posar en una portada, i no veritats grises. I per això molts dels articles són
coixos científicament. No s'aguanten. Doncs voleu creure que precisament
aquests són els articles que ajuden a aconseguir la plaça a l'estudiant, o el
renom al científic ?! Increïble, però cert.
L'article acaba amb el conegut i dramàtic
cas Rogoff i Reinhart. Els professors d'economia que no fa gaire
teoritzaven sobre el deute. Governs, sobretot europeus, van esgrimir el seu
estudi 'científic' per aplicar les polítiques del deute. Les famoses
retallades. Doncs la teoria Rogoff i Reinhart es va descobrir amb
errors de càlcul. Ell mateix va acceptar l'error. Les polítiques d'austeritat, en canvi,
continuen.
El futbol,
opi del poble? Hà!
MATI
OBERT, Andreu Barnils
07.06,15
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada