ELECCIONS A CATALUNYA

Dilluns 26.11.2012

Principio del formulario

Final del formulario

Editorial

Primeres valoracions

Post eleccions

Amb tots els vots sobre la taula, en un referèndum en circumscripció única de tot Catalunya, el vot a favor de l’estat propi està al voltant del 50 %

Aquestes eleccions tenien un clar caràcter plebiscitari. Més enllà de decidir el proper Parlament i Govern, estava en la intenció de vot de tots els catalans la proposta del referèndum per l’estat propi. Per això aquestes eleccions eren singulars. I com a singulars no es poden fer comparacions mimètiques amb resultats d’anteriors comicis. Dels resultats, podem destacar diverses dades com a més rellevants: l’increment de participació, la majoria a favor del referèndum, la pèrdua d’escons de CiU, l’ascens de la nova ERC, l’enfonsament del PSC que deixa de ser alternativa de govern i l’increment de Ciutadans. 

L’important increment de participació s’explica precisament pel caràcter plebiscitari de les eleccions. Un increment que ha fet acudir a les urnes  a electors que segurament fins ara no s’havien preocupat per unes eleccions regionals però que sí s’han mobilitzat, fonamentalment mitjançant Ciutadans, contra les propostes de referèndum i estat propi. D’aquí que si la participació ha augmentat en uns 11 punts, el PP hagi incrementat el seus vots en menys d’un punt. L’increment però de participació és positiu perquè legitima més el Parlament i perquè clarifica més la voluntat del poble català en el seu conjunt.

74 escons (CIU, ERC i CUP) a favor de l’estat propi, que representen aproximadament 1.800.000 vots d’un total de 3.600.000 persones que han votat; als que podem afegir els 357.000 vots i 13 escons d’IC-Verds també favorables al dret a decidir. Per tant 87 escons i uns 2.150.000 vots a favor del referèndum. És a dir, una majoria parlamentaria i de suport popular a favor del dret a decidir. Segurament la pèrdua d’escons de CiU emmascara aquest resultat i distorsiona, a primera vista, la voluntat majoritària del poble. Però no hi ha dubte del mandat popular majoritàriament favorable  a la celebració del referèndum. Potser el problema tàctic ha estat que CiU pretengués concentrar en el seu candidat tot el suport a aquest procés. Però seria un error confondre el resultat de CiU amb aquest suport majoritari. I un error barrejar unes excessives expectatives amb un discutible mal resultat. El poble de Catalunya no ha dit que no a aquest procés, tot el contrari. El que passa és que ha dit que no a que el liderés en solitari el President Mas i CiU (amb UDC i el senyor Duran minant-lo per dins) i ha demanat que l’impulsi conjuntament amb en Junqueras i ERC. No ho perdem de vista.

Alguns, fins i tot dins les pròpies files de CiU, voldran veure en el resultat obtingut un fracàs. S’equivoquen si fan aquesta lectura. Poden estar tristos com a afiliats de partit però no com a ciutadans de Catalunya. I menys tristos del que aparenta la composició parlamentària si anem a mirar els vots obtinguts, que en definitiva són els que mostren l`aval reals dels catalans. CiU va treure el 2010, 1.200.000 vots i ara 1.100.000 vots. És a dir, n’ha perdut 100.000 després d’una dura acció de govern i del desgast que suposa governar en temps de crisi. Però la pèrdua efectiva de vots i suport popular és molt inferior al que la pèrdua de 12 escons podria semblar. De fet a les eleccions al Congrés de Diputats de l’any 2011, el nombre de vots obtinguts fou de 1.015.000, per tant molt igual, una mica inferior a la d’ara i en canvi llavors es va vendre com una gran victòria.  El 2.006 en va treure a Catalunya, després d’un caòtic primer tripartit 935.000, molt menys que ara. I el 2003 1.024.000 vots, molt semblant als d’ara, amb un molt bon resultat d’ERC també, no ho oblidem, com ara. A més els seus 50 escons sumen sols més que la suma dels partits espanyols PSC, PP i Ciutadans i superen en 31, 30 i 29  escons a PP, PSC i ERC respectivament. Per tant, un triomf clar sobre aquestes altres forces inapel·lable. CiU no ha de fer òbviament triomfalisme perquè ha rebut un cert càstig a la seva acció de govern, i no és estètic ni oportú. I la gent ho està passant malament. Ara bé, ha clarificat la seva opció nacional i això no li ha suposat, en vots, pèrdues significatives de confiança i suport. Al contrari, segurament li ha frenat, tal com pretenia, una sagnia superior a conseqüència de la crisi i les retallades. En canvi, res li garanteix que fent-se enrere en aquesta opció milloraria resultats electorals.  El procés continua sent irreversible per tant.

Junqueras i ERC, amb el missatge electoral d’independència, surten reforçats d’aquestes eleccions. Els catalans els han fet corresponsables del procés que ara s’enceta. És el que ells demanaven i ara hauran de jugar aquest paper. Esdevenen segona força parlamentaria, tallafocs front el PSC i el PP, i per tant hauran d’escollir entre ser el principal partit de l’oposició o el soci lleial del President en el camí cap a l’estat propi. Avançar en aquest camí des de l’oposició, mirant com pateix un Govern sense majoria en el dia a dia o com s’ha de lliurar al PSC, a canvi d’un federalisme impossible i una prudent entesa amb Espanya (que demà mateix defensarà La Vanguardia) o observant impassibles com el senyor Duran i algun empresari, fent el llit al President, s’entrevisten amb els responsables del  PP per “posar seny a aquesta deriva”, amb filtració mediàtica habitual, potser els donarà un grapat més d’escons d’aquí 4 anys (com el 2003) però serà un mal negoci per Catalunya.  Seria un greu error repetir la tàctica de l’antiga ERC, negant amb l’anterior majoria absoluta del PP i Aznar, el suport al govern català i deixant a CiU, també amb els seus errors, en mans  d’aquell partit. Caldria articular un Govern de coalició, amb programa a favor del referèndum, a celebrar l’abans possible  i prou generositat de tots plegats per aguantar el desgast de governar junts en aquest moments. La divisió en aquest moment de les forces polítiques favorables a l’estat propi pot ser letal pel procés. Per tant la responsabilitat de CiU i ERC és altíssima. N’esperem de tots dos generositat i lleialtat. I fidelitat als compromisos adoptats amb els seus electors. L’aliança hauria de començar garantint una presidència del Parlament favorable al referèndum i l’estat propi i evitant pactes estranys com ha passat altres vegades. I hauria de continuar pactant al mateix temps calendari amb passos a seguir pel referèndum i programa conjunt de govern fins aquell moment.

El PSC perd la condició d’alternativa de govern. El seu resultat era el més previsible. Si bé perd 8 escons, en vots en perd només 50.000 i es queda a la mitat dels vots totals de CiU. Per esdevenir alternativa d’esquerres a Catalunya haurà d’articular un projecte en comú amb IC-Verds, que ha guanyat 120.000 vots i amb 13 escons i una parròquia fidel no li posarà fàcil. Sociològicament Catalunya està al centre esquerra, l’espai que ells ocupen. No obstant el factor nacional, les contradiccions del suport incondicional al PSOE, l’efecte Ciutadans  i les crisi de lideratge els estan portant a la marginalitat política. No oblidem però que no fa molt varen ser hegemònics i un lideratge renovat, encapçalat per Angel Ros, si el deixen, pot anar recuperant terreny poc a poc. I el PP, governant Espanya tal com ho fa, hi ajudarà.

Ciutadans aflora la combinació del vot antipartits convencionals amb el vot espanyolista. Resta vots al PSC i al PP. Per això és més preocupant el discurs demagògic i lerrouxista que fa, de fàcil compra (273.000 vots, poca broma) que la defensa a ultrança de l’espanyolitat, on aquí ja competeix amb el PP.

Finalment la CUP entra al Parlament, on podrà fer un paper semblant al desenvolupat fins ara per SI, que es queda sense representació. En tot cas són vots favorables al referèndum que no haurien de caure en la temptació patològica d’erosionar a ERC.

Una última dada a considerar. Amb tots els vots sobre la taula, en un referèndum en circumscripció única de tot Catalunya i per tant sense la distorsió que representa la distribució del vot per les 4 circumscripcions, pròpia de les eleccions per escollir Parlament amb representació territorial, el vot a favor de l’estat propi està al voltant del 50 %. És evident per tant que caldrà esforçar-se en neutralitzar les campanyes de la por i la guerra bruta que ja ha començat.  Motiu de més perquè CiU i ERC donin  un missatge d’unitat en aquests transcendentals moments.

Catalunya, el dia després

Fracàs absolut. Així ho qualifiquen tots els mitjans i els analistes polítics de qualsevol signe. La molt rellevant baixada en vots i escons de Convergència i Unió deixa molt tocat a Artur Mas, que havia jugat la carta de la sobirania per ocultar la seva deficient gestió durant els dos anys de la seva presidència. I també deixa multitud d'incerteses en el futur polític de Catalunya.
CiU passa de tenir 62 diputats a quedar-se només amb 50. La gran beneficiada en aquestes eleccions, ERC, se situa com a segona força política i en un posició de força per negociar i assolir les seves reivindicacions.

També és moment de reflexió per al PSC, un partit descol•locat al que l'avançament de les eleccions va agafar amb el pas canviat i que està immers en un joc de forces i discussions sobre les seves prioritats.
El PP d'Alicia Sánchez Camacho guanya vots i se consolida com la quarta força al Parlament, però el gruix dels descontents amb la deriva independentista de Mas han optat per donar el seu suport a Ciutadans, que gairebé triplica els resultats de 2010. Iniciativa millora també els seus resultats i aconsegueix tres escons més. Finalment, cal fer menció a la forta entrada de la CUP, formació de caire assembleari independentista i ecosocialista.

Acceptarà Mas el suport dels independentistes amb el risc que de deixar de ser el director del procés sobiranista? O assumirà ERC un paper secundari per tal de no dinamitar la consulta popular? En qualsevol cas, CiU necessita suports per poder formar govern i aprovar pressuposts o, com a mínim, que altres grups parlamentaris s'abstenguin en la investidura d'Artur Mas.

Els catalans i catalanes han votat massivament (la participació és la més alta dels darrers 30 anys) i en general ho han fet de manera racional. Un cop més ha quedat demostrada l'enorme distància que separa les preocupacions ciutadanes i els objectius de les camarilles polítiques i els mitjans afins. Artur Mas ha vist desmuntat el seu intent de vendre la pertinença a Espanya com l'origen de tots els mals de Catalunya, o el que és el mateix, presentar la independència com la solució a tots els problemes que pateix la comunitat.
Ara, després de les anàlisis i conclusions, queda pensar en el futur immediat de Catalunya i de la seva relació amb l'estat (no oblidem que, malgrat el descens de CiU, les forces sobiranistes són majoria al Parlament). També cal repensar la política de retallades i austeritat empresa per Mas i criticada per ERC, Iniciativa i altres formacions. Els propers dies seran claus per albirar quin camí recorrerà Catalunya els propers quatre anys.

Sabeu  que m’agrada ser sincer: Jo tampoc no esperava l’estimbada de CiU a les eleccions d’ahir. De fet, no l’esperava ningú. Ara, a posteriori les coses són més fàcils d’explicar i miraré, ara, d’aproximar-vos la meva lectura de com ha anat tot plegat.

He de reconèixer que som bo d’engatar amb les grans posades en escena i que, per molta distància ideològica que hi pogués tenir, abans i durant la campanya he cregut que el paper digníssim que feia Artur Mas li havia de reportar, si no una majoria absoluta sí una força en nombre d’escons igual o superior a la que tenia fins ara. Però la societat del Principat ha sabut demostrar de manera aclaparadora que és possible creure en la democràcia i en la valoració de la situació segons cada moment. El que va passar ahir a les eleccions principatines va ser una festa sense precedents de l’expressió de la voluntat d’un poble, on cadascú des del seu matís podia dir-hi la seva. Un 70% de participació avala qualsevol resultat, i si el poble ha participat així és perquè sabia que hi havia moltes coses per decidir, en aquests comicis. Anem a pams:

1. L’estimbada de CiU. Ningú se l’esperava, ni cap enquesta la predeia. Ben mirat, però, era lògica. Les retallades no s’apliquen de manera gratuïta i governar té un preu si es fa a favor de l’establishment en comptes de fer-ho a favor del poble. Mas ha volgut exercir de líder, molts han parlat de messianisme, en un poble que ha deixat de creure en els partits i ha passat a creure en ell mateix. La manifestació de l’11-S n’és la mostra més fefaent: han estat els partits els que han hagut d’adaptar el seu discurs a les demandes del poble. I tanmateix, cal reconèixer a Mas l’assumpció de la veu del poble, en convocar unes eleccions plebiscitàries després de la manifestació de l’11-S i el no de Rajoy al pacte fiscal. Les causes de la caiguda de CiU? Per una banda, les retallades socials que “s’han vist obligats” a aplicar. Per l’altra, el cost d’un canvi de discurs potser massa sobtat, per a alguns poc creïble. La presència de Duran i Lleida en campanya manifestant-se contra la independència del país pot haver fet molt de mal. Però no oblidem la sobrevaloració d’aquest polític de qui mai encara hem pogut mesurar la capacitat real d’incidència en unes eleccions. Si hagués de triar, diria que una gran part de catalans del Principat han deixat de votar CiU com a càstig per les retallades socials. L’amarga victòria de CiU és dolorosa perquè suposa un cop a un lideratge sòlid cap a la independència, però alhora és gratificant perquè demostra que el poble sap respondre a les agressions que rep i que sap administrar el seu vot tot i haver-hi diverses cartes damunt la taula. I el poble ha parlat clar: més independència i menys retallades, això és el que vol. Alguns ho veuran com un signe de debilitat davant Madrid o, encara més important,  davant el món: que llegeixin la premsa internacional i entendran el que ha passat. D’altra banda, el gran triomf de l’independentisme rau justament en el resultat de CiU: abans d’aquestes eleccions, CiU s’havia presentat amb el pacte fiscal com a horitzó del seu programa. Sabíem que hi havia diputats independentistes en les seves files, però no sabíem quants, ni tampoc sabíem si haurien desobeït la disciplina de partit, en cas de casos. Ara la cosa ha canviat de verd en blau: CiU s’ha presentat, malgrat Duran, amb un programa netament independentista. Els seus diputats, adhuc els d’Unió (malgrat Duran), també són independentistes i es deuen a 1.112.341 votants que els han votats “per assolir estructures d’estat”.

2. Esquerra torna a superar la vintena de diputats i esdevé segona força. Qui ha capitalitzat el vot descontent de CiU ha estat el partit liderat per Oriol Junqueras. Amb el referèndum i la independència a l’horitzó, Junqueras s’ha mogut amb comoditat dins la campanya sense fer gaires escarafalls per les retallades socials, potser conscient que d’aquí a poc haurà de ser ell qui les apliqui. Tancada la desafortunada aventura del tripartit, Esquerra ara s’ha de moure amb peus de plom per no caure en errors del passat. És cert que cal un govern fort per tirar endavant la consulta per l’estat propi, però Junqueras i els seus no han de perdre el món de vista davant la possibilitat de tornar a entrar a l’executiu. CiU i Esquerra hauran de trobar l’equilibri entre la governança del dia a dia i l’objectiu comú de l’estat propi. En total, 496.292 votants han fet confiança a Junqueras. Són molts de vots i és un suport contundent per a un partit que té implantació arreu dels Països Catalans i que, en forjar les bases de l’estat propi, pot deixar la porta oberta a la incorporació de la resta del país. L’anunciat sorpasso (des de feia més d’una dècada) d’ERC al PSC, sembla que finalment es pot haver produït i Esquerra ja és segona força, fet que la converteix en una de les grans triomfadores de la nit electoral d’ahir. El Principat esdevé un subjecte polític on la primera força és neoliberal i sobiranista, i la segona, socialdemòcrata i sobiranista. Sumant els vots d’ambdues, obtenim 1.608.662 sufragis.

3. Algú dirà que han salvat els mobles, però el PSC (amb la rèmora d’un PSOE que s’esbuca) és un partit a la deriva. La seva derrota arriba per la manca de claredat en el discurs. Ha volgut nedar entre l’independentisme i l’espanyolisme tronat amb un discurs políticament correcte i, per tant, aigualit i sense punyida, i ha acabat xop de la pròpia inconsistència. Amarat d’ambigüitat, amb un líder novell i un partit sense idees ni discurs, el PSC s’haurà de reinventar si no vol caure dins la marginalitat. Demanen un referèndum dins la legalitat, la qual cosa reclama un acord previ amb Madrid. Els ciutadans independentistes saben que aquest acord, a hores d’ara, és una quimera, ergo, li giren l’esquena. A l’altre costat, l’espanyolisme ni vol sentir a parlar de referèndums, ergo, consegüentment, també se n’allunyen. Mala peça al teler per al PSC si no troba un timoner il·luminat que li redreci la nau, que fa aigües de pertot, amb Ernest Maragall i companyia a punt de crear un nou partit. 523.333 vots són molts dins un cens de poc més de tres milions i mig, però en política són valuoses les tendències, i la del PSC ara mateix és negativa, i molt, si es té en compte que es presentava sense governar a Barcelona, ni a Catalunya ni a Madrid. Alguna cosa deu passar…

4. El PP ha millorat els seus resultats amb prop de 85.000 vots més que fa un any i mig. Són quarta força al Principat, quan a la resta de l’estat arrasaren a les darreres eleccions espanyoles. La polarització entre sobiranisme i unionisme ha afavorit el PP, que, pot haver-se endut vot convergent espantat per la deriva independentista, però també vot socialista, decebut per la manca de solidesa en l’espanyolisme per part de Navarro.

5. IC-EUiA té un votant fidel, molt concentrat a la demarcació de Barcelona i amb una forta tradició democràtica i social. Joan Herrrera traspua senzillesa i honestedat, és franc i no cerca el lluïment amb l’èpica, sinó amb un discurs sòlid i ferm. Després del pas pel tripartit, Iniciativa recobra força inusitada i suma tres diputats als deu que tenia. Estan pel dret a decidir, i a l’hora d’aprovar la celebració d’una consulta, ho faran sense dubtes. En determinats cercles mediàtics hi ha dubtes a l’hora d’incloure’ls dins l’arc sobiranista, però que no sigui la seva prioritat, no vol dir que no ho hagin de voler. També, sens dubte, s’han vist beneficiats per l’esbucament del PSC.

6. Ciutadans i Albert Rivera són els altres grans triomfadors de les eleccions d’ahir. Han sabut gratar dins un terreny adobat on el vot espanyolista necessitava una opció fresca i diferent, vestida de progressista i que parlàs sense complexos de la inclusió dins Espanya. Fins i tot ells, unionistes fins a la medul·la, demanen canvis en les relacions Catalunya-Espanya. L’espanyolisme, també per la dreta com per l’esquerra, s’ha pogut esbravar i de valent, votant per les seves opcions, que, en cap cas no poden fer ombra a la majoria aclaparadora del sobiranisme. Des del populisme desacomplexat, han arribat fins aquí, veurem si tenen  gaire més terreny per córrer.

7. Les grans enquestes els deixaven sempre fora de l’arc parlamentari, però la força de la feina feta des de la base, des de l’honestedat, i partint de les classes populars, allunyant-se de l’establishment polític a l’ús (que inclou tota la resta de partits fins ara esmentats), ha donat a la CUP tres escons al Parlament per Barcelona. Seran els grans animadors d’aquests mesos vinents i mostraran una nova manera de fer política. Contra el sistema, contra les retallades, contra els bancs, contra la corrupció, contra el neoliberalisme, contra els poders fàctics, per Catalunya, i pels Països Catalans. 126.219 vots són moltíssims de vots que, tenint en compte l’elevadíssima participació d’aquesta contesa electoral, podrien traduir-se en alguns escons més en unes eleccions amb una abstenció més alta.  Avui a una tertúlia de Catalunya Ràdio algú ha dubtat a l’hora d’incloure’ls entre les forces sobiranistes. Un altre l’ha replicat: “Les CUP no són d’eixe món”. He apagat l’aparell, jo tampoc no ho vull ser, d’eixe món.

Si sumam els vots de la CUP als de CiU i Esquerra el resultat és 1.734.834. I si a aquests hi afegim els d’Iniciativa, el resultat final és de 2.093.691. Els vots sumats dels partits netament unionistes (PP i Ciutadans) donen un resultat 741.122, al qual, si els fos necessari s’hi podrien sumar els del PSC, total: 1.264.425. La diferència no dóna lloc per a la discussió. Catalunya ha estat capaç de configurar un sobiranisme transversal, que manifesta la seva diversitat ideològica en un paradís democràtic difícilment igualable en altres indrets i que abasta des del neoliberalisme de Convergència i la democràcia cristiana d’Unió fins a l’esquerra radical de les CUP passant per la socialdemocràcia d’Esquerra o l’esquerra ecologista d’Iniciativa. Qui ha de menester res més?

La davallada de CiU és només un dubte que es posa enmig del camí i que s’esvairà en treure comptes i configurar les noves majories. Tothom està d’acord que aquestes eleccions eren plebiscitàries. Gairebé dos milions cent mil catalans han votat per opcions que estan a favor del dret a decidir, el plebiscit està guanyat, ara només cal executar-lo.

Mentrestant, la resta dels territoris han d’anar configurant minories suficients per esdevenir interlocutors vàlids amb el procés que es dugui a terme al Principat. Ara ja no hi valen ambigüitats ni tacticismes. No hi ha lloc per al possibilisme. Si volem ser independents ens hem d’agafar al carro que estira Barcelona. I ara és l’hora. Tot és fàcil: només cal creure-hi.

1. Balutxo diu:

26 novembre 2012 a les 21:34

Molt bona reflexió. He de dir que som una persona que s’equivoca molt en política, però aquesta vegada vaig pronosticar la caiguda de CiU (el feisbuc n’és testimoni). Un càstig injust i desagraït, perquè l’artífex d’aquesta il·lusió col·lectiva per posar messions cap a l’emancipació ha estat Artur Mas. La prova, precisament, és que ha esdevingut el gran enemic d’Espanya aquestes setmanes i quina ha estat la valoració avui dels resultats: celebrar la davallada de CiU com la seva gran victòria quan la realitat és que CiU ha traspassat els diputats perduts a ERC, amb molt major convicció independentista!
Una cosa sí que t’has deixat molt important a l’anàlisi de la reculada de CiU: el joc brut d’Espanya. Un “informe” que no existeix, però que han avalat els ministres de Rajoy amb la vicepresidenta al capdavant. Una infàmia ben rendible que, indubtablement, ha fet forat sobre els votants més benestants de la coalició conservadora. “Qualque cosa hi deu haver!”
Mirem la legislatura. Crec que allò que haurien de fer CiU i ERC és posar fil a l’agulla d’immediat i procurar fer via en celebrar la consulta, referèndum o el que sigui per mostrar al món la voluntat de ser de Catalunya, en plenitud i sense restriccions, com a nou estat d’Europa. Si no, si esperen a finals de legislatura d’acord al compromís electoral d’ambdues formacions, és molt possible l’esqueix, perquè les mesures restrictives que fatalment s’hauran d’adoptar (de Madrid no arribarà un cèntim!) provocaran que les CUP, ICV i ERC alcin el cul i facin ingovernable la situació. Aquí serà on es demostrarà si Mas i Junqueres són dos vertaders estadistes i posen el partit al servei del país, amb totes les conseqüències.

L'embolic de Mas

Val que Artur Mas no ha aconseguit el suport unànime del sobiranisme català i que el seu lideratge ha quedat ben tocat, però d'això a dir que CiU, un partit que més que duplica els resultats de qualsevol altra força política catalana i que multiplica per 2'5 els diputats de PSC o PP, ha fracassat, sembla un exercici més de la permanent exageració i desqualificació del nacionalisme –llevat del seu propi- que es fa des de Madrid.

Mas ho té molt complicat, perquè el trencaclosques polític català el du a un carreró estret: O acceptar el retruc d'ERC, que vol comandar sense compartir el desgast que suposen les mesures d'austeritat, o reviscolar el PSC i oblidar-se que el parlament sortit de les urnes és aclaparadorament sobiranista.

El que ningú des de la capital espanyola diu és que aquestes eleccions han servit per mesurar, a la fi, el pes de l'independentisme català. No és cert, com s'afirma des d'ERC, que el parlament de 2010 ja fos majoritàriament sobiranista, per la senzilla raó que CiU mai no s'havia presentat a les eleccions amb un proposta de consulta per a crear un estat propi. Ara sabem que hi ha 87 diputats a favor de la consulta i 28 en contra. En el PSC, hi ha de tot.

Mas pot pensar que un nou per cent -99.000- dels seus antics votants no estan per l'autodeterminació, però també poden haver baratat d'opció sobiranista, o potser han castigat les seves mesures d'austeritat. El resultat en vots no és tan negatiu com en pèrdua de diputats i de força per negociar amb Rajoy.

En qualsevol cas, Mas ha perdut menys vots que Núñez Feijoo i, no obstant això, tot i tenir una base electoral molt superior, se'l considera un fracassat. L'elevat índex de participació i la mobilització de tot l'espanyolisme, des de l'esquerra a l'extrema dreta, ha propiciat, sens dubte, aquests resultats.

Frivolitzem, catalans, frivolitzem

El Profeta Herrera 

Per un moment a mi també em va passar pel cap votar a ERC.

Per un moment a mi també em va passar pel cap votar a ERC. El seu líder m'agrada, em dóna confiança i reconec que li vaig donar una volta i mitja: «Carai tu, el Junqueras, no ho ha fet gens malament, almenys no ha centrat tota la campanya en criticar el Mas, com sí que ho ha fet el profeta Herrera, Déu li ho pagui amb moltes corrípies, sense retallades.» Em va passar pel cap però no ho vaig fer, perquè per molt que diguessin alguns, aquestes eleccions sí eren en bona part plebiscitàries, és a dir, estàvem refrendant el procés sobiranista que el President de la Generalitat ha acceptat liderar, assumint-ne el desgast i la guerra bruta que haurà de patir encara. Perquè, desenganyem-nos, és un lideratge que ara mateix no pot assumir ningú més, ni el Junqueras ni, molt menys, l'Herrera.

I en bona part, és d'això que es tractava en aquestes eleccions certament plebiscitàries. Hem decidit no fer-ne cas, un cop més, els catalans; està clar que ens agrada frivolitzar, i així ens llueix. Ara som la riota dels espanyols, sí, de l'Aznar, de la Cospedal i del Vidal Quadras... i tot perquè ens agrada frivolitzar. Sincerament, quants dels que han votat ERC, amb tota la bona fe, però frivolitzant, ara mateix, si es tornessin a trobar davant les urnes (cosa que no passarà), no s'ho repensarien, conscients de les conseqüències de la seva frivolitat. Jo mateix, ho confesso, vaig frivolitzar amb aquesta hipòtesi: i si votés al Junqueras en comptes de votar el Mas? Em cau bé aquest home i em resulta fiable, el podria votar oi? Sens dubte, l'hagués pogut votar, però no ho vaig fer per sentit de la responsabilitat i no em vaig deixar portar per la frivolitat. Resultats a la vista.

Ara ja està fet. Hem de mirar endavant. Proposo el següent: que el President Mas dimiteixi. Que CiU pacti un tripartit amb ERC i ICV. Que ICV es responsabilitzi de la Conselleria d'Economia i tingui com a missió principal pagar les factures i els sous a finals de mes, sense fer retallades, només apujant els impostos als rics i recuperant l'impost de successions. Que CiU es quedi amb la cartera de cultura alternativa verda i només s'hagi de fer càrrec dels espinacs, les bledes i els cultius de mongeta verda ecològica. Canviem els papers durant una estona i que descansi el senyor Mas Colell, pobre home, que ho té ben merescut. I el Senyor Felip Puig que també descansi, carai, que deixi els Mossos en mans de l'Herrera, aprofitant l'experiència del seu partit en Interior, que pregunti a l'exconseller Saura, i que gestionin ells el bon rotllo a les manifestacions. La CUP els hi pot donar un bon cop de mà en aquest terreny, segur. Veig el futur obert, goita tu, m'ha canviat l'humor, què voleu que us digui? Frivolitzem, catalans, frivolitzem.

Minoria creativa

Escenari després de les eleccions (I)

Dc, 28/11/2012 - Josep Maria Carbonell

Què fer davant la situació actual? Quin és el camí a seguir? Les eleccions del diumenge passat ens ha mostrat la pluralitat del nostre país i la seva fragmentació política. També ens han manifestat que el país no vol “majories excepcionals” en mans d’una única formació política. El resultat, en contra del pronòstic de les enquestes, dels mitjans públics i privats i dels seus predicadors habituals, ha obert una situació de gran complexitat que afectarà la governabilitat futura de Catalunya.

Si se segueix en la lògica anterior a les eleccions, apostant per un escenari “sobiranista” que comporti un referèndum en els pròxims anys, crec que CiU i ERC han d’entendre’s com sigui per governar. No és fàcil, perquè CiU és una federació de democristians i liberals nacionalistes i ERC és un partit d’esquerres radical i independentista. Ara bé, si la lògica prioritària és la “sobiranista”, els dos partits estan obligats a pactar i els seus electors probablement no entendrien un desacord.

D’altra banda, els ponts de CiU amb el PP estan totalment cremats. Després de dos anys d’acords puntuals a Catalunya i Espanya i d’aliances municipals i provincials entre les dues formacions polítiques, que encara es mantenen, seria impensable, almenys a curt termini, la possibilitat d’un pacte similar. Així mateix, el PSC, que continua amb la seva pèrdua de votants i amb la reducció de la seva incidència social, és malfia profundament de CiU per l’incompliment dels acords d’investidura signats fa dos anys i per la recent deriva “sobiranista” de la coalició nacionalista. En tot cas, sembla evident que el debilitament electoral de CiU hauria de comportar una aliança política sòlida amb alguna o algunes formacions polítiques per assegurar una estabilitat futura.

Ara bé, en aquest escenari de fragmentació electoral i de gran crisi econòmica i social, quina és la principal prioritat a què han de respondre les forces polítiques? L’escenari real i, en certa mesura excepcional, obliga a fer una política d’unitat per aixecar i afermar el país. Cap a on?
És possible un govern de coalició d’unitat catalanista per fer front a la crisi i respondre a les reivindicacions d’autogovern?  

Dijous 29.11.2012

Principio del formulario

Final del formulario

Big Bang

Que en Mas ha guanyat, renoi! 

Junqueras i Mas

En Mas ha guanyat unes eleccions plebiscitàries on el dret a decidir dels catalans ha quedat referendat 

A tots aquells que us sentiu fortament decebuts per la caiguda dels 12 diputats:  deixeu de fer-vos mala sang, coi!. En Mas ha guanyat unes eleccions plebiscitàries on el dret a decidir dels catalans ha quedat referendat per 74 diputats elegits amb un missatge explícit: volem decidir. “We want it all, we want it all... and we want it now.”

Que CiU hagi perdut només 100.000 vots, amb la crisi, amb dos anys de retallades, amb el Pedro J. fent de les seves i amb en Duran passant de tot i desmarcant-se... és un miracle. Que en Junqueras, que a les darreres eleccions ni era d’ERC i només era un simpàtic professor i polític aficionat sigui ara qui hereti els diputats que ens falten... és un altre miracle. Ell ha fet possible que les forces independentistes seguim sumant la majoria absoluta.

Però no demanem més miracles que ja en tenim el cupo! Ara cal que de veritat en Mas decideixi posar la voluntat del poble expressada en les urnes al servei del país. I el país vol decidir. Mas ha guanyat amb un missatge diàfan, clar, cristal·lí: el dret a decidir. No s’ha presentat per fer un govern dels millors, ni per aprovar pressupostos. Ho ha fet per iniciar un nou camí. I ha guanyat.

Ara cal que amb la seva victòria  posi els diputats obtinguts al servei del país i que juntament amb els diputats obtinguts per Junqueras ens organitzin el difícil camí de la independència.

Els pressupostos es poden prorrogar,  el que és imprescindible és la investidura d’en Mas. I la col·laboració d’en Junqueras també. Però sobretot, cal iniciar sense cap mena de deriva ni demora el procés de independència. Això vol dir llei de consultes, referèndum i negociació amb Europa i Espanya (si guanyem). I vol dir fer-ho en el 2013.  No tingueu por del resultat. Si ara no ho aconseguim, al menys ho haurem intentat. I per aconseguir-ho cal intentar-ho. Si ens en sortim, obrim un camí necessari per seguir existint. Si no ens en sortim, demostrem al menys que no estem morts. Us sona? Fa tres-cents anys que us hauria de sonar, catalans.

En  Mas va  creuar el Rubicó i no hi ha volta enrere. Cap votant convençut pel discurs abrandat d’aquesta campanya entendria un “ara no toca”. No haver-ho decidit! no haver volgut encapçalar el dret a decidir el dia després de la mani!. Haver fet cas al Duran i no a les enquestes!. Que en Duran és molt fi, que no vol deixar la política, ni passejar amb els seus nets, ni viatjar a Menorca amb la dona. En Duran, que vol seguir remenant totes les cireres, sabia que això no podia acabar bé (això de la majoria absoluta-excepcional) i sap també que ara això no té marxa enrere. Si en els propers dies, el discurs d’en Mas esdevé possibilista (estabilitat per governar, la crisi primer, negociar un bon pacte fiscal, ara no hi ha prou massa crítica per la consulta...), CiU enterra el seu futur (només li quedarà el desgast de les futures retallades), i desmobilitza , per una bona temporada, al votant que ara ha radicalitzat. Si això passa, CiU pot acabar simplement com un partit marginal, perquè els electors tenen memòria i saben el què volen. Sinó, pregunteu-ho als socialistes...